Laos

A l'iniciar el viatge, Laos era una de les destinacions que teníem marcades en verd a l’agenda. La Cristina hi havia estat en el seu primer viatge, quinze anys enrere, i en tenia un gran record. Sigui per la seva naturalesa prístina, amb selves, boscos i rius; per ser un país poc poblat; per ser un cresol d’ètnies i comunitats culturals; per la seva rica però tràgica història; per la seva aura de resistència; per ser un dels únics cinc països al món que mantenen el comunisme com a sistema polític o per la seva relativament recent obertura al turisme; tot el còctel, feia de Laos un dels indrets que més de gust ens venia visitar. 

Després de tres setmanes rondant pel nord de Tailàndia -temps per conèixer una mica la zona però no per aprofundir-hi massa- vam decidir que era el moment de creuar a l’altre costat de la frontera i entrar a Laos (no farem l’acudit del país del costat perquè tampoc volem que ens deixeu de llegir … costat-Laos, en fi …).

La frontera entre Laos i Tailàndia discorre, bàsicament, seguint la llera del riu Mekong. Els dos països comparteixen uns 1.850 km de frontera comuna. El Mekong és, sens dubte, el principal articulador de la regió i el gran bressol de les civilitzacions que han florit al sud-est asiàtic. 

Creuar la frontera de Tailàndia a Laos és permès només per alguns punts concrets. La majoria d’aquests passos fronteres són els anomenats “Thai-Lao Friendship Bridge”. 

La nostra darrera nit al país de Siam l’havíem passat a Chiang Rai, des d’on vam prendre un autobús local que ens va deixar al Thai-Lao Friendship Bridge IV. Passar el control tailandès va ser relativament ràpid i senzill. Un cop fet el tràmit, per arribar al costat laosià del pont, s’ha d’agafar un bus llançadora intern, ja que no es permet creuar la frontera a peu. Al pas fronterer laosià, tot i tenir la e-visa aprovada, ens van exigir unes “taxes extres” per a poder entrar al país. Les taxes suplementàries depenen del funcionari de torn i no de l’estat. Són el que podríem anomenar un sobresou i van des de pagar un “taxa pel segell” a una “taxa d’entrada”. Lògicament no són legals i et pots negar a pagar-les, sempre i quan vulguis/puguis dedicar una bona estona a discutir-te amb els guàrdies fronterers. Pel que hem anat sentint i llegint, una de les fronteres més desimboltes pel que fa al cobrament de taxes suplementàries és la que delimita Laos i Cambodja.  Ja us ho explicarem en la següent crònica.

Per més racional que hom sigui, al creuar una frontera s’experimenta una mena de neguit atàvic, una angoixa arcana i inconscient davant d’una possible amenaça velada però present. Al llarg dels nostres viatges hem tingut el privilegi, i aquí la paraula pren el seu significat més literal, de poder creuar força fronteres. Algunes a peu i d’altres amb tot tipus de transport: autobusos, furgonetes, vaixells, trens o avions. En totes però, el nostre origen i el nostre passaport ens han facilitat enormement els tràmits. Només com a dada curiosa, el passaport espanyol ocupa el quart lloc al Passport Index de 2026, essent el quart passaport més poderós del món pel que fa a mobilitat. Disposar d’aquest passaport ens permet entrar a 122 països sense necessitat de visa; en 44 més podem adquirir una visa on arrival; en 23 necessitem d'una visa ETA (quines coses els acrònims oi?), i només en 23 països requerim d’una visa oficial de l’ambaixada. En definitiva que podem moure’ns arreu del món perquè disposem del passaport “adequat”. En pocs llocs aquest privilegi es fa tan cruament patent com en l’espai fred, burocràtic i militaritzat d’una frontera, on la diferència entre estampar un segell en un passaport, o no fer-ho, pot decidir el destí d’una persona.

Les sensacions que es tenen al creuar una frontera les va descriure de forma excepcional la Cristina en la seva publicació a xarxes sobre l’arribada a Laos. Poc més s’hi pot afegir: 

Retornant als ponts de l’amistat, aquests connecten les dues nacions veïnes a través del riu Mekong. Això que pot semblar una empresa relativament senzilla és un repte important degut a la magnitud del Mekong. Quan es miren les xifres es pren consciència de la immensitat i la força d’aquest riu. El seu nom vol dir “riu mare” o “gran riu” i no en falten les raons.

El Mekong, amb els seus 4.350 km de llargada és el dotzè riu més llarg del món. Té un cabal mitjà d’uns 16.000 m³/s. -per posar-ho en context el del riu Ebre és de 426 m³/s-. Les fonts del Mekong són a la regió de Qinghai, a l’altiplà del Tibet. Concretament a Sanjiangyuan, conegut com a “Font dels Tres Rius”, ja que hi neixen tres dels principals rius de l’Àsia: el Iang-Tsé, el riu Groc i el Mekong.  

El Mekong discorre per 6 països: Xina, Myanmar, Tailàndia, Laos, Cambodja i Vietnam. És una via fluvial de primera magnitud i un eix de comunicació i de comerç central per la regió. Tanmateix, el Mekong no és navegable en tot el seu recorregut. Les cascades de Khone, situades a l’extrem sud de Laos ( i de les quals us en parlarem més endavant), n’impedeixen la navegació continuada. 

Això no obstant, la conca del Mekong és una de les àrees més riques en biodiversitat del món només superada per l’Amazonia. Potser, l’animal més representatiu, i el més anhelat d’observar pel turisme, sigui el dofí de l’Irauadi. Aquest dofí, adaptat a l’aigua dolça, és una espècie en perill crític d’extinció (CR). En sobreviuen menys de 100 exemplars al Mekong. A Laos se’n troben alguns exemplars a les 4.000 illes i a Cambodja se’n poden veure, amb sort i paciència, a la zona de Kratie.

La primera parada, un cop creuada la frontera, era el poble de Houay Xay. Un grup de songthaew, una mena de tuk-tuk grossos, molt comuns en tota la regió del sud-est asiàtic, ens esperaven a la sortida per a recórrer els 12 quilòmetres fins al poble. Val a dir, a favor seu, que el preu tot i que elevat, era fixat. L’única alternativa, si no vols prendre el songthaew, és fer el trajecte a peu. Amb el pas dels dies aniríem aprenent que a Laos, el que entenem com a transport públic, és gairebé inexistent. Els mitjans de transport terrestres més comuns són la minivan per a distàncies mitges i llargues i el songthaew per a ciutat i pobles propers. 

Des de Houay Xay s'albira Tailàndia a la riba oposada del riu. És una sensació curiosa observar un tros de terra germana de la que trepitges, però que al mateix temps s’hi parlen llengües diferents, s’hi apliquen lleis diferents o fins i tot hi operen formes polítiques diferents. A Houay Xay la sensació de poble fronterer hi era ben palesa, tot i que el poble transmetia una serenor que el feia acollidor. Per primera vegada experimentàvem el ritme assossegat de Laos, força allunyat del tràfec constant de Tailàndia. Un dels seus lemes preferits és “bo pen nyang” que vindria a ser un “tot va bé, cap problema”. El carrer principal discorre paral·lel al riu on hi predominen guest-houses, restaurants i botigues de queviures, però a una escala reduïda. El poble en sí no té cap tret destacable. No obstant, passejar-se per la riba del Mekong o fer un mos en algun dels petits locals que hi aboquen és una experiència gratificant. Les primeres impressions de Laos eren positives i, poc a poc, s’anirien confirmant al llarg de la nostra estada al país. 

De Houay Xay a Luang Prabang, una ruta pel riu Mekong

A Houay Xay és possible agafar un slow boat fins a Luang Prabang, l’antiga capital reial i el principal centre espiritual del país. El fet de navegar per un riu llegendari com el Mekong, bressol de la civilització Khmer, ens feia especial il·lusió. Era una manera singular i engrescadora d’iniciar el viatge! Val a dir que no sempre es té l'oportunitat de navegar per un riu com el Mekong! El trajecte es perllonga un parell de dies, amb nit inclosa, en un enclavament anomenat Pak Beng. Els vaixells públics són les anomenades barques de cua llarga força rústiques. Les bancades són seients de cotxe reciclats o bé bancs de fusta bastant rudimentaris. Amb tot, la majoria dels que embarcarem érem turistes que havíem creuat la frontera des de Tailàndia. Nogensmenys, el riu és l’única forma de mobilitat per a les comunitats rurals que viuen a la riba. Ara aquí ara allà divisàvem a grups de persones aguaitant la riba. Tot movent un tros de tela a l’aire advertien a la tripulació de la seva presència. El capità iniciava la maniobrava amb gran perícia, havent de calcular, gairebé al mil·límetre, la força descomunal de l'aigua que ens arrossegava, indefectiblement, riu avall. Sovint, els embarcadors eren poc més que una estaca amb una corda esfilagarsada. Després de vuit hores de travessa, amb l’esquena trinxada, arribàrem a l’enclavament de Pak Beng per passar la nit en un dels hostals específicament habilitats. De ben segur que ha estat dels més atrotinats i desmanegats de tot el viatge, però no és menys cert que hi vam dormir prou bé. 

L’endemà, el vaixell va fer varies escales fins que vam més que duplicar-ne la capacitat. Progressivament ens vam anar estrenyent. Butaques de dos es convertien en butaques de quatre i el passadís era una bancada més, plena de famílies i bosses.

En una de les amarrades va embarcar un grup nombrós de persones. De sobte es va fer un silenci incòmode. En el nostre fur intern érem conscients que ocupàvem un espai que no ens pertocava. Tanmateix, el més xocant foren les condicions generals del grup. Mentre la tripulació els ajudava a abordar veiem els rostres fatigats de mares i pares molt joves, poc més que adolescents. Portaven gravades les marques i les ferides del treball dur del camp. Se’ls veia esgotats i alguns mostraven vestigis d’infeccions cutànies greus. La segona part del trajecte ens va deixar amb moltes més preguntes que no pas respostes.

A Laos, les comunitats rurals estan força descuidades pel govern, en especial les formades per minories ètniques. Al país s’hi reconeixen oficialment 49 grups ètnics, el més nombrós dels quals són els Lao (53% de la població). Altres minories destacades són els Khmu (11%) o els el Hmong (8%). En general, les comunitats rurals tenen un accés més limitat a l’educació, tot i que els darrers anys sembla que s’han fet esforços ja que la taxa d’escolarització primària ronda el 98%. Les raons són múltiples. D’una banda, el govern acostuma a afavorir els Lao, més urbans. De l’altra, la necessitat de més mà d’obra pel camp fa que els infants treballin des de ben petits. La taxa de treball infantil a Laos s'apropa al 40%, essent l’agricultura i la ramaderia, principal sustent de les comunitats rurals, les que més en depenen per a sobreviure. 

Tornant a la crònica, pensem que el sol fet de poder navegar pel riu Mekong ja és un al·licient prou engrescador per justificar una visita al país. Al llarg de la riba hi reposen poblets disseminats com tessel·les en un intricat mosaic; s’hi albiren búfales d’aigua submergint-se en els meandres amorosits del riu, gaudint a plaer d’una bona remullada; petites illes acolorides esquitxen de verd les aigües tèrboles i argiloses de la llera; mentre governant tota l’escena, muntanyes escarpades, feréstegues, de selva frondosa on, per més que hi posàvem atenció, no vam albirar-hi més que alguns ocells esquius, agombolen el paisatge. La barcassa, de flotació baixa, permetia acariciar la superfície de l’aigua amb el tou del dits; el vent fresc septentrional, vigoritzava els rostres tot ajudant a evitar possibles marejos. En alguns trams, el motor roncava a tota potència, contrarestant les fortes corrents i els vòrtex dels remolins que ens atreien com petits monstres gravitacionals. I així, absorts i embadalits, vam arribar a Luang Prabang, la llegendaria ciutat del cor de Laos.

Luang Prabang fou la capital històrica de Laos des de l’època del Regne de Lang Xang, origen de l’actual Laos (s.XIV), fins la caiguda de la monarquia l’any 1975. La capitalitat es va mantenir durant l’època colonial francesa, les empremtes de la qual encara hi són ben presents. Els edificis colonials, notablement conservats, es fusionen amb l’arquitectura tradicional laosiana, dotant a la ciutat d’una idiosincràsia pròpia. Al 1995 la UNESCO va declarar la ciutat de Luang Prabang Patrimoni Universal de la Humanitat, essent el primer patrimoni d’aquestes característiques a Laos. El seu nom deriva del mot Phra Bang, que vol dir “imatge del buda reial”. El Phra Bang és una estàtua de Buda entregada pel rei Khmer al primer monarca de Laos, Fa Ngum, com a símbol de la difusió del Budisme per la regió. I si quelcom singularitza a Luang Prabang és ser el cor espiritual del país. Més enllà de conservar la relíquia sagrada que dona nom a la ciutat, compta amb més de 30 temples i monestirs budistes en actiu (es calcula que abans del període colonial, i de les guerres posteriors, n’hi havia prop d’una seixantena), essent el principal centre de formació monàstica budista del país. Alguns dels temples, com Wat Xieng Thong, amb els seus murals de vidre, són d’una bellesa captivadora.  

La cerimònia del Tak-Bak

Una de les cerimònies budistes més reconegudes de la ciutat és el Tak-Bak, la cerimònia de l’almoina. En el Budisme Theravada els monjos només poden alimentar-se de l’almoina que reben. Cada matí, abans de l’albada, els monjos de la ciutat surten en processó. Els devots els ofereixen arròs glutinós o dolços com a ofrena. L’arròs glutinós, internacionalment conegut com a sticky rice, és l’aliment per excel·lència de Laos i el principal sustent alimentari de la majoria de la població. Els propis fidels són els que han d’introduir l’arròs al patta, un recipient metàl·lic en forma d’olla amb el qual els monjos recullen el piṇḍapāta (el menjar ofert). Un cop el patta és ple ja no poden acceptar més menjar. 

Tanmateix, la cerimònia s’ha convertit en un reclam turístic de primer ordre. Les agències turístiques ofereixen "l’experiència” com a part destacada dels seus tours, i ha esdevingut una oportunitat per treure’n un bon rendiment econòmic. Centenars de turistes esperen pacients, asseguts en petites cadires de plàstic preparades per a l’ocasió, la rua diària dels monjos. El ritual consisteix en oferir a cada monjo un grapat de sticky rice, que s’extreu del kratip, un cistellet teixit de bambú que els han proveït amb anterioritat les pròpies agències o els venedors ambulants. Nombrosos grups organitzats viuen la cerimònia amb passió i èxtasi, mentre no paren de fotografiar al impertèrrits monjos com si fossin estrelles de cinema passejant per l’estora roja. Bé, en aquest cas seria l'estora safranada (perdó per la llicència)… Malgrat les repetides advertències per a respectar l’essència original de la cerimònia, de mantenir silenci o de no fer fotografies amb flaix i/o a poca distància, l’exaltació dels grups de turistes és considerable: criden, xerren, belluguen i, pràcticament com si fossin pistolers d’un western de baix pressupost, desenfunden els seus mòbils i disparen ràfegues de fotografies, a boca de canó, als monjos que, impertorbables, procuren mantenir viva la seva tradició.

Els temples

Luang Prabang és una ciutat particular, es té la sensació d’estar més aviat en un poble gran. De fet, la seva població és modesta, poc més de 55.000 persones. No hi ha grans edificis, ni grans avingudes concorregudes, ni grans centres comercials. La ciutat ha sabut maridar, de manera harmònica, el millor de la tradició arquitectònica laosiana amb edificis colonials. La riba del riu és plena de cafès on gaudir d’una estona de repòs mentre es veuen els vaixells creuar pel cabalós Mekong o pel més serè Nam Khan que hi desemboca. A Luang Prabang són de visita més que recomanada els temples: entre els quals Wat Xieng Thong, Haw Phra Bang, Wat Sensoukaram o el petit temple del turó Phou Si, la part més alta de la ciutat. Un indret preciós on poder observar la posta de sol. Val a dir però, que la seva fama és més gran que el propi espai i hom té la sensació de trobar-se més aviat en un vagó de metro en hora punta que no pas en la pau reposada d’un temple a l’hora del crepuscle. Un cop l’ocàs ha deixat pas a la nit, es pot fer una passejada pel mercat nocturn de la ciutat, probablement el més reconegut del país, on s’hi poden trobar paradetes de bon menjar, roba i artesania.

Els entorns de Luang Prabang

Al slow boat que ens va portar de Houay Xay a Luang Prabang vam conèixer una parella txeca, amb qui vam establir una de les “amistats de viatge” que tant intenses i gratificants són. Els dies d’estada a Luang Prabang els vam gaudir amb la seva companyia. Un d'aquests dies vam llogar una moto per visitar les cascades de Tad Sae. La imatge talla la respiració. Tad Sae és un conjunt de salts d’aigua d’una bellesa corprenedora. Gorgs i basses, d’un blau turquesa, reposen als peus de salts d’aigua d’un color i una textura gairebé irreals. Hom té la sensació d’estar observant una fotografia més que no pas el fluir present de l’aigua. El temps s’alenteix, i el cos navega amb la bellesa sensible del xiuxiueig del brollar de l’aigua.

Als companys txecs els feia molta il·lusió arribar-se a un centre de recuperació d’elefants. En d’altres viatges ja havíem tingut males experiències amb aquests tipus de centres però, malgrat les reticències prèvies, el lloc era força agradable i els elefants semblaven ben cuidats. Tot i així, no deixen de ser espais on els animals no són lliures. Els elefants són domesticats per rebaixar-los l'agressivitat i passen unes hores al dia exposats al públic. Teòricament, a partir del migdia, els deixen pasturar controladament pels boscos dels entorns. Vistos de prop són animals majestuosos, i això que l’elefant asiàtic és força “més petit” que no pas l’africà! El que més ens va cridar l’atenció va ser la seva boca, vista de la vora la boca d’un elefant impressiona!

Malgrat portar uns quants dies per Laos teníem la sensació de no haver sortit d’una bombolla. Primer a Houay Xay, poble força orientat als que creuen la frontera i hi fan nit per agafar el vaixell. Tot seguit la travessia de dos dies pel riu Mekong on, si més no al principi, la majoria érem turistes. Després Luang Prabang, la ciutat més afrancesada de Laos, amb una idiosincràsia distinta a la resta del país, amb els seus cafès, els mercats i els grups de turistes organitzats amunt i avall, rondant com baldufes. Era una sensació ambivalent que ens empenyia a descobrir noves parts del país. El nostre objectiu era fer cap al nord, en concret, cap a la regió de Nong Khiaw. 

El nord de Laos és una zona més rural i menys comunicada que el sud. Les carreteres per arribar-hi disten molt de ser còmodes (ja us podeu oblidar de llegir). Pocs quilòmetres es converteixen en moltes hores i, gairebé en cada trajecte, algú o altre patia indisposicions de les que requereixen urgentment d’una bossa, quan no s’indisposaven directament a sobre la nostra motxilla. Tanmateix, el nord és zona de grans parcs naturals, de selva i de minories ètniques. El riu que hi travessa és el Nam Ou, un dels nombrosos afluents del Mekong. La seva llera és la principal artèria de comunicació entre pobles i, a diferència del gran Mekong, la navegació hi és més plàcida. De fet, el poble de Nong Khiaw té un petit embarcador des d’on es pot agafar alguna de les barques de cua llarga que salpen cap a als pobles dels voltant. 

Nong Khiaw és un poble enclavat entre muntanyes. No érem conscients que Laos fos un país tan muntanyós, en concret més del 70% del territori ho és. La muntanya més alta del país, el Phou Bia, s’enfila fins als 2.820 m d’alçada, tot i que hi ha un mínim de 7 cims per sobre dels 2.000 m. La serralada més important de Laos és la serralada de Truong Son (més coneguda amb el nom francès de serralada Annamita), que s'estén al llarg de 1.100 km i delimita la frontera amb el Vietnam. A Nong Khiaw, i la regió del nord, les muntanyes no són tan altes, però es poden enfilar fins als gairebé 2.000 metres d’alçada.

El viatge amb minivan des de Luang Prabang es fa una mica feixuc, sobretot pels sotracs de la carretera i per la polseguera. No obstant, només arribar ja es respirava un aire diferent. El dia era ennuvolat i fresc. Per primera vegada des que érem al sud-est asiàtic ens vam trobar amb temperatures força moderades. De fet, a l’hivern es ronden els 10-12 °C a la nit i durant el dia no s’enfilen massa per sobre dels 20 °C. Aquest contrast tèrmic tampoc ens l’esperàvem! Amb tot, vam haver de rescatar la poca roba d’abric que havíem deixat a la motxilla, especialment als vespres.

Per dormir havíem reservat uns bungalous als afores del poble. La zona era molt tranquil·la i els entorns preciosos, ideals per a passejar-s’hi. La caminada més llarga que es podia fer era de dues hores, fins al mirador de Pha Kao. Al cim vam ser conscients de que els núvols que ens acompanyaven a diari eren un mar de boira que cobria completament la vall. Les vistes eren impressionants. Un oceà dens de cotó s’estenia fins on abastava la vista. En sobresortien, tímids, alguns pics com rocs en la neu. Tanmateix, un dels cims era clarament visible, imponent, ferm, escultòric, governant tota l’estampa. De sobte la boira va aclarir-se i ens permeté gaudir d'unes vistes magnífiques al riu, a la ciutat i a les muntanyes dels entorns.

L’excursió va ser preciosa. Per fi recorríem la selva i entràvem, ara sí, en espais més rurals de Laos. En aquest sentit, recordem aquesta primera caminada com una de les excursions més boniques que hem fet per Laos. De fet, al país hi ha pocs espais selvàtics on poder fer trekking, especialment si es fan per lliure. Les raons són diverses, però n’hi ha una de pes. Per un costat, Laos és un país poc poblat i força muntanyós. No hi ha gaire connexió terrestre entre pobles. Els rius fan d’artèria de comunicació i la xarxa de carreteres és limitada.. L’altre raó, la més determinant, és la presència dels anomenats “Unexploded Ordnance”, coneguts amb l’acrònim de UXO. Els UXO són artefactes explosius no detonats que sembren el país de nord a sud i que es compten per desenes de milers. Es calcula que cada any unes 50 persones són víctimes dels UXO, entre morts, ferits i mutilats, la majoria dels quals infants que juguen.

Laos, el país més bombardejat del món

Després d’assolir la independència dels francesos (1954) en la Guerra d’Indoxina, el Regne de Laos entrà en un espiral de conflictivitat que acabà derivant en una guerra civil (1959). Per un costat els monàrquics, recolzats per Estats Units i per la minoria ètnica dels Hmong. Per l’altre, el Pathet Lao, moviment comunista laosià que tenia el suport de Vietnam del Nord i indirectament de la Xina i l’URSS. El conflicte s’inscriu dins la Guerra Freda i és un dels episodis de la Guerra del Vietnam. El Viet Minh, en la seva lluita per a reunificar Vietnam, amb l’ajuda del Pathet Lao, obre una xarxa de rutes i camins a través de Laos per transportar tropes i subministraments al Vietnam del Sud. Aquesta ruta va ser batejada pels occidentals amb el nom de ruta Ho Chi Minh, en referència a l’històric líder comunista del Vietnam. A partir de 1960, i fins a 1975, la CIA i l’exèrcit nord americà bombardegen massivament la ruta per aturar-ne el flux. Es calcula que els Estats Units van llançar més de dos milions de tones d’explosius sobre Laos, uns 270 milions de bombes, durant els 9 anys que va durar el conflicte. El nombre és similar a totes les tones d’explosius llançades sobre Europa i Àsia durant la 2a Guerra Mundial. Aquest fet converteix a Laos en el país per càpita més bombardejat del món. Amb tot, es calcula que uns 80 milions de bombes, mines i projectils romanen sense explotar al país, són els temuts UXO.

En combinació amb les bombes convencionals, els Estats Units van utilitzar armes químiques, com el temut gas defoliant agent taronja. Encara avui, els seus efectes contaminen la terra i els aqüífers, deixant-los improductius. Els residus d'agent taronja han provocat, i provoquen, danys funestos a la població tals com malformacions fetals o càncers, especialment en infants.

L’existència dels UXO és la raó principal per la qual a Laos no es permet fer excursions o caminades per lliure, especialment fora de les rutes habilitades. Algunes de les rutes més comunes són arribar-se a miradors, o fer petits recorreguts entre pobles per pistes forestals. En cas de voler internar-se a la selva, cal contractar algun dels itineraris amb guia especialitzat que ofereixen els Parcs Naturals.

Així i tot, des de Nong Khiaw és possible arribar-se al poble de Ban Pha Toke. Nosaltres vam fer la ruta en bici. El poble compta amb un museu especialitzat sobre la guerra i el Ho Chi Minh Trail i permet visitar les coves que servien de refugi a la població i a les milícies durant els bombardejos. El fet que les muntanyes de la regió siguin d’origen càrstic afavoreix la creació de grans cavitats i grutes. En aquest sentit cada poblet que vam visitar té les seves pròpies coves, la majoria museïtzades, però en d'altres s’hi permet accedir sense massa control. Les dimensions de les coves acostumen a ser considerables. Amb la guerra s’hi van crear xarxes de passadissos i sales. Un cop dins, la sensació és asfixiant. De manera inconscient, fèiem l’exercici d’imaginar-nos en situació de guerra (esperem que només ens ho haguem d’imaginar)... L’angoixa, els plors, els crits, el patiment, la manca de llum, la manca de menjar, la manca d'higiene.... Se’ns posava la pell de gallina, mentre la nostra admiració pel poble laosià creixia de manera exponencial.

Per arribar a Muang Ngoi cal agafar una barca de cua llarga pel riu Nam Ou. La navegació s’allarga poc més d’una hora. És un trajecte curt però encisador. L’aigua del riu, d’un verdós pàl·lid, s’ondula a mesura que la barca la solca, desdibuixant els reflexos verdosos de la riba com en un mar de metall líquid. 

A l’inici, la nostra intenció era fer una estada d’un dia a Muang Ngoi. Tanmateix, només atracar al senzill embarcador de fusta que hi fa de port, vam quedar atrapats per la seva atmosfera serena. Després d'unes setmanes força urbanes per Tailàndia ens plaïa delectar-nos, amb calma i sense presses, en un indret com Muang Ngoi. El poble és petit: quatre carrerons, un temple, un monestir i una escola de secundària on els alumnes dels pobles veïns hi fan nit entre setmana. 

Havíem reservat una habitació senzilla, però amb una terrasseta preciosa orientada al riu. Només fer-hi peu, el cos se’ns va relaxar, el pas del temps s’ablania i sentíem un estat íntim de pau que no volíem que s'acabés. 

Prop de Muang Ngoi s’hi troben els pobles de Ban Na i Huay Bo, que es poden visitar tot fent una excursió pels arrossars. Al desembre la sega de l’arròs ja ha finalitzat i pels camps, ja secs, hi pasturen les vaques comunals dels pobles circumdants. Ban Na viu majoritàriament del cultiu d’arròs i dels ramats. Les dones teixeixen, amb seda o cotó, els Khit, els mocadors típics de la regió. Cada casa té un teler. Són telers manuals, força rudimentaris, però impressiona veure amb quina destresa i velocitat broden. Huay Bo és encara més rural i aïllat. Es troba a uns 6 km de Muang Ngoi. Durant una estona, gairebé furtivament, vam observar-ne el dia a dia. El ritme hi és lent i pausat. Tanmateix, no deixàvem de ser intrusos en la intimitat del poble i quan les dones van baixar a banyar-se al riu vam decidir que era el moment de fer mitja volta i retornar, xino-xano, cap a Muang Ngoi.

S’acostava el Nadal i ja que no podíem compartir les festes amb família i amics, ens venia de gust passar-les a resguard de grans celebracions. Ser de viatge té pocs inconvenients. El principal és que es troben a faltar els éssers estimats i, en dies especials com aquests, la melangia s’accentua. La nostra idea era arribar-nos a Luang Namtha, una regió del nord-oest de Laos i la porta d’entrada al Parc Natural de Nam Ha. No obstant, les tarifes que oferia el parc s’escapaven del nostre pressupost. L'alternativa era llogar una bici i recórrer els entorns pel nostre compte. No obstant, el fet de dilatar l’estada a Muang Ngoi va decidir-nos a un canvi de plans. Amb tot, el nou pla tenia una contrapartida i és que vam acabar passant el Nadal a Luang Prabang. 

Luang Prabang és una de les estacions de la flamant línia ferroviària que uneix la Xina amb Laos. Més concretament Kunming, la capital de Yunnan, amb Vientiane, la capital de Laos. Inaugurada l’any 2023 ha capgirat per complet la mobilitat del país, tot facilitant la connexió de Laos amb l’exterior. El ferrocarril (de capital xinès) forma part de la nova ruta de la seda. Actualment està en construcció la segona fase que va de Vientiane a Bangkok (2028) i més endavant hi ha previstos nous ramals cap a Malàisia i Singapur. El contrast del ferrocarril amb la resta d’infraestructures del país és notable. Els trens són ràpids, puntuals i moderns. Les estacions, de gran format, segueixen els estàndards de qualitat i les normes de seguretat xineses. De fet, per entrar-hi, es passen controls estrictes similars a d’un aeroport. Des de la inauguració de la línia ferroviària el turisme xinès ha crescut de forma sensible a Laos, posicionant-se com un dels principals orígens turístics del país. Si aneu a Luang Prabang no us sorprengui trobar grans grups de turistes xinesos visitant la ciutat i els seus temples. 

La nostra idea era passar el cap d’any a la riba del llac Nam Ngum. De fet, l’havíem descobert fortuïtament, tot cercant indrets fora de les rutes principals. El llac no sortia en cap dels blogs que consultàvem, així que vam pensar que seria un lloc agradable i tranquil on acabar de tombar l’any. D’altra banda, ja teníem el cuquet de banyar-nos i de prendre una mica el sol. Des de que començàrem el viatge encara no n’havíem tingut l’oportunitat!

Amb tot, per arribar al llac calia fer escala a Vang Vieng, a una hora en tren de Luang Prabang. Vam debatre força sobre si quedar-nos a Vang Vieng uns dies o no. Vang Vieng és coneguda per ser la zona turística més desenfrenada del país. Combina esports d’aventura i turisme de borratxera. Tot i així, després d’algunes morts accidentals de turistes practicant tubing (baixar pel riu amb un flotador com els dels parc aquàtics), per enverinament etílic degut a consum de lao lao (el licor tradicional laosià que pot arribar a tenir més del 50% d’alcohol), o per consum de substàncies psicotròpiques adulterades, el govern de Laos havia decidit posar-hi remei. Actualment procuren vendre la ciutat com a destinació de turisme d’esports i familiar, emmarcant-la en el seu eslògan “Laos, simply beautiful”. 

Malgrat tot, vam decidir aventurar-nos cap a Vang Vieng i, de retruc, experimentar el fet de viatjar en el tren sino-laosià. Amb minivan el trajecte Luang Prabang - Vang Vieng acostuma a allargar-se unes sis hores. Amb el tren vam trigar una hora exacta, sense sotracs, sense vòmits, podent llegir i amb unes butaques amples i còmodes que ja les voldríem per la RENFE…  De fet, per la RENFE en tindríem prou amb què funcionés… 

Hi ha tants viatges com persones que viatgen. De la mateixa manera que quan es llegeixen les ressenyes d’un llibre, d’una pel·lícula, d’un restaurant o d’un hotel s’hi troben opinions dispars, i fins i tot contraposades, quan es viatja allò que per a uns és un lloc inoblidable per a d’altres és un nyap i viceversa. 

Vang Vieng és un d’aquells indrets que procurem evitar de totes totes, però d’altres hi viuen algunes de les experiències més intenses i gratificants de la seva vida. Va com va, som com som i per sort, no tots gaudim del mateix ni volem el mateix. 

Fet aquest apunt, Vang Vieng és la destinació on es concentra la major part del turisme que vol emocions fortes i també tenir la seva dosi (o més d’una dosi) de festa. Globus aerostàtics (i dels no aerostàtics), paramotors, ràfting, tubing, caiac, buggies, cross, tirolines, piscines… Vang Vieng ofereix un ventall ben ampli d’experiències extremes i d’aventura. Nogensmenys, els entorns de la ciutat són preciosos, amb muntanyes càrstiques, camps d’arròs, rius, coves i pobles que són ideals per a recorre'ls bé amb bicicleta bé amb moto. 

Pels que els agrada trescar per lliure, una de les activitats més accessibles és enfilar-se en els diversos miradors que coronen muntanyes i turons dels entorns. N’hi ha de més massificats i de menys. Aquells que requereixen d’un cert grau d’exigència per accedir-hi acostumen a no ser tan populars. Al cim de cada mirador hi descansen objectes particulars, per no dir extravagants: una moto, un buggie, un unicorn, una avioneta (al turó del costat s’hi està construint una estàtua de guix d’en King Kong emulant l’arxiconeguda pel·lícula)... 

Altrament, es poden visitar algunes de les nombroses coves que crivellen les muntanyes càrstiques de la regió: des de coves on s’hi pot navegar, a coves temple amb imatges de Buda o coves amb estalagmites amb suposada forma d’elefant. D’igual manera, hom es pot refrescar en alguna de les sis blue lagoon, piscines a l’aire lliure habilitades i preparades per el bany, que s’anuncien com a petits paradisos però que poden decebre a més d’un/una, especialment si el que es busca és intimitat. 

Per recórrer els pobles dels entorns, i arribar-nos als miradors i coves, vam decidir llogar una moto. De miradors, el que més ens va impressionar fou el de Pha Ngern. El camí per arribar-hi no és senzill, però transcórrer pel mig de boscos, selva i plataners. Això sí, el desnivell és força acusat i cal dedicar-hi un parell d’hores. A mig camí hi ha un primer mirador que ofereix unes bones panoràmiques dels entorns. A l’hora del capvespre hi sobrevolen, com petites llàgrimes de cera, els globus aerostàtics, mentre els paramotors l’encerclen com eixams d’ocells distòpics. 

Com a cova ens va impressionar la de Tham Phu Kham. La cavitat principal és un temple en honor a Buda. Certament la cavitat té forma de cúpula i s’hi respira un ambient devot. Si es segueix explorant es pot trobar una segona cavitat enorme, on la foscor hi és omnipresent i la dèbil llum del frontal amb prou feines permet descobrir-ne les immenses parets. Hom si sent com un petit fetus en un úter colossal de pedra. S’hi respira pau, però no és menys cert, que un cert neguit ancestral penetra en cada una de les cèl·lules del cos.

Tal vegada però, una de les activitats més sorprenents per inesperada i fortuïta fou visitar l’espai on s’enlairen els globus aerostàtics. Una tarda, al tornar cap al poble després d’haver passat el dia amunt i avall, vam creuar-nos un remolc portava un globus aerostàtic. A la impensada, vam decidir seguir-lo fins a un gran descampat, des d’on vam contemplar tot el procés de muntatge. L’experiència va ser ben curiosa, ens hi vam quedar més d’una hora embadalits. S’ha de dir que són uns artefactes de mida descomunal. Al moment d’inflar-los es movien com els vedells acabats de néixer, a l’inici maldestres fins que no aconseguien tenir-se definitivament dempeus. Es movien en una mena de dansa hipnòtica, grotesca, entrexocant i separant-se com boies al mar un dia de llevantada. Ara bé, la sensació de fragilitat que s'ha de sentir enfilat al damunt d’aquestes meduses aèries ha de ser inquietant. L’experiència, de ben segur, no és apte per aquells que pateixen de vertigen. 

Per tancar la jornada la curiositat ens va portar a la pista on aterren els paramotors. Malgrat que l’escàndol acústic era considerable, hi vam restar una bona estona, mirant impàvids, la coreografia d'enlairaments i aterratges perfectament coordinats.

Laos és un país de majoria budista però de govern comunista. Aquesta dicotomia converteix a Laos un vers lliure dins els països que, formalment, mantenen el comunisme com a sistema polític (en l’actualitat només 5 països són considerats comunistes i tres són veïns: Laos, Vietnam i Xina). 

L'observació del budisme és central en la societat laosiana i forma part intrínseca de la identitat nacional del país. El poble està profundament arrelat a les seves tradicions; els temples són omnipresents en qualsevol ciutat, llogaret o vila, i molts joves acumulen mèrit passant una temporada com a monjos als monestirs. Al ser un país comunista, la religió és controlada i regulada per l’estat. Tanmateix, forma part de la parafernàlia estatal, al ser un tret constitutiu i identitari del país.

Les festivitats de Laos

A Laos se celebren tres grans festivitats anuals:

La primera és el Pi Mai Lao, l’any nou budista. En els països riberencs del Mekong l’aigua hi té un paper central, essent sinònim de purificació i canvi de cicle. Pel que ens han explicat es costum ruixar-se amb aigua, ja sigui amb xeringues, mànegues o galledes. Als temples es netegen els budes com a símbol de purificació. Una festivitat similar se celebra en tots el països d'adscripció budista de la regió. A Tailàndia se l’anomena Songkran i a Cambodja Chol Chnam Thmey. 

La segona festivitat de l’any és el Boun That Luang, al novembre. És la gran festa budista i nacional de Laos, la més institucional però també la més sagrada. Se celebra a Vientiane, la capital del país, amb tota la pompa de dia nacional. S’hi honora la stupa dorada de Pha That Luang que, segons la tradició, conté una relíquia de Buda. 

La tercera gran celebració és l’any nou del calendari gregorià (occidental), la més popular i laica de les tres. A Laos el calendari oficial de l’estat és el calendari gregorià, per influència tant de l’ex-metròpoli França, com de l’URSS. No obstant, el calendari budista es manté, com hem vist, per a ús religiós, cultural i tradicional. 

Un país amb molta música

Una particularitat que ens hem trobat arreu de Laos és que els i les laosianes tenen el costum d’escoltar música a un volum desmesurat. Independentment del lloc: botigues, mercats, restaurants, cases particulars, carrers, entorns naturals... el volum sobrepassa, abastament, els decibels recomanats. Hi ha una fal·lera contagiosa pels grans equips de so, alguns dels quals han de ser transportats amb remolcs fins al lloc de culte. Ara aquí, ara allà, l’ona acústica arriba a distàncies impensades, ja sigui a les ciutat o als pobles més remots. La nostra mentalitat eurocèntrica i, més contaminada d’orientalisme del què voldríem, esperava un tipus de música tradicional laosiana. Però la realitat és tossuda i ens obliga refer els nostres clixés constantment.

A Laos s’escolta un estil propi de música electrònica. Des del nostre desconeixement més absolut, el podríem intentar definir com una mescla entre la percussió penetrant de la música makina i una base repetitiva tipus reggaeton, amb un ritme molt marcat. Desconeixem el nom de l’estil musical però tenia l’habilitat infal·lible de capgirar-nos el cervell. No cal que siguin grans festes ni grans celebracions: pot ser un venedor avorrit a la seva tenda, un conductor de tuk-tuk esperant un client, un home gran amb algun gotet de més de lao-lao amb un altaveu portàtil de la mida d’una pilota de rugbi o un sopar en família al pati de casa. 

Sense ser conscients de la transcendència de la festivitat de cap d'any per als laosians, vam decidir arribar-nos a Ban Tha Heua. Un petit poble a la riba del llac Nam Ngum, buscant un entorn idíl·lic, reposat i serè on passar el cap d'any. Fet i debatut, de la terna anterior, només la primera fou certa… Suposem que no deu ser difícil imaginar el desenllaç de la història: l’estada tranquil·la, relaxada i idíl·lica, a la riba d’un llac perdut al mig de Laos, va convertir-se en una sessió musical, ininterrompuda, de 36 hores. La música provenia dels quatre costats cardinals i era impossible escapar-ne. Una de les més indecentment altes provenia d’un camió, als peus dels quals s’hi reunia una família. El camió va estar les 36 hores radiant música a un volum infernal, sense aturar-la un sol minut. No ballaven, no es movien al ritme de la música, simplement estaven. Es van passar hores i hores impassibles, immutables, indestructibles, escoltant la música, insensibles al volum. Ben curiós tot plegat...

El llac Nam Ngum

Més enllà de “l’anècdota” val a dir que el llac és preciós i, malgrat tot, vam tenir l'oportunitat de gaudir-ne. Els bungalous eren grans i còmodes, amb hamaca i un balconet orientat al llac. El propietari ens van deixar un caiac i així vam poder allunyar-nos de la música per unes hores. El llac és com una imatge de postal. Barquetes tradicionals de pescadors, illes i illots selvàtics, búfales d’aigua, petites platges on capbussar-se… Això sí, si teniu previst anar-hi, i el que cerqueu és pau i tranquil·litat, procureu que no sigui per cap d’any!

Per tancar, el llac Nam Ngum és un dels símbols del desenvolupament econòmic i industrial de Laos. Fou construït als anys 70’ del segle XX al riu de nom homònim. Laos es conegut a la regió com “la bateria del sud-est asiàtic”, per la gran generació d’energia hidroelèctrica que produeix a través de les preses i embassaments distribuïts arreu del país. Actualment és exportador net d’energia a països veïns com Tailàndia, Cambodja, Vietnam o fins i tot la Xina. 

Ens quedaven relativament pocs dies de visat i, després de molt donar-hi voltes, vam decidir dirigir-nos directament a Pakse, a l’extrem sud de Laos. Havíem llegit que era possible fer-hi una circular amb moto, recorrent l’altiplà del Bolaven. No obstant, per arribar a Pakse calia aturar-se a Vientiane, la capital del país. De Vientiane us en podem dir ben poca cosa, ja que només vam restar-hi un dia i una nit. Això sí, de ben segur que és la capital menys poblada i més tranquil·la de tot el sud-est asiàtic. Algunes males llengües també la consideren la més avorrida.

La mobilitat a Laos

A Vientiane vam accedir a fer quelcom que, per norma general, evitem de totes totes. I com sol passar en aquests casos la cosa ens va sortir patxim-patxam. Poc a poc havíem anat descobrint que moure’s per lliure a Laos sovint acabava sortint més car que no pas fer-ho a través d’agències. Aquest fet ens descol·locava i no deixava de sorprendre’ns, fins al punt de resistir-nos a acceptar-ho. Tossudes, ens manteníem fermes en la nostra idea de bellugar-nos amb transport públic, d’evitar els intermediaris, de caminar encara que siguin distàncies llargues i de no agafar tuk-tuks, taxis o similars, sempre i quan això sigui possible. Malauradament, a Laos, el que entenem per transport públic hi és pràcticament inexistent i el lobby del transport és poderós. La majoria d’estacions i d’embarcadors són als afores de les ciutats, i no hi ha autobusos urbans per a fer-ne el trajecte. Per enllaçar les estacions amb el centre hi ha tota una flota de songthaew i de tuks tuks. Estratègicament col·locats, surten a la caça de qualsevol turista despistat, el qual atordit pel viatge i per l’emboscada perfectament coordinada -no té temps de baixar del transport que ja estan carregant-li les motxilles al tuk-tuk-, acaba sucumbint, com soldat en trinxera enemiga, a l’assetjament incessant del conductor. Atrapat en una hospitalitat de taxímetre invisible, acabarà pagant un preu exorbitant per la carrera.

A tall d’exemple, al arribar a Luang Prabang amb el slow boat, l’embarcador quedava a set quilòmetres del centre de la ciutat. Un batalló de songthaew esperava amb delit que els turistes desembarquéssim. Per recórrer el trajecte fins la ciutat el preu “fixat” era de 100.000 kips (4 €) per persona. Tota una fortuna pels preus del país. Amb els nostres amics txecs ens vam negar a pagar la tarifa. Al veure’ns disposats a caminar els vuit quilòmetres van accedir a negociar amb nosaltres, però tan sols un cop tots els altres turistes ja havien estats carregats com xais cap a l’escorxador. Al final, després d’una bona estona d’estira i arronsa vam pactar un preu una mica més raonable, 50.000 kips per cap que, malgrat tot, continua essent un preu elevat. 

A Laos doncs, no és senzill arribar-se a les estacions per a preguntar o comprar bitllets amb antelació. Si hom suma el que costa desplaçar-se a l’estació de sortida i després, un cop arribats a lloc, de l’estació d'arribada al centre de la ciutat, els preus de viatjar per lliure augmenten considerablement. 

Per agència el preu és més car però al final la suma és zero o fins i tot més econòmica. Un dels exemples més crus ens el vam trobar a l’estació de busos de Vang Vieng. Ens hi vam apropar per comprar el bitllet cap a Ban Tha Heua (el llac). El trajecte és de poc més de 25 quilòmetres. El venedor de la guixeta, sense immutar-se, ens demanà 100.000 kips per persona. Davant les nostres queixes, tot comparant-lo amb el cost de l'autobús de Luang Prabang a Nong Khiaw, que ens havia sortit al mateix preu per un trajecte de cinc hores, la seva resposta va ser lapidària: “aquella ruta la fan varies companyies, si no n’agafes un n’agafes un altre. Aquí només hi ha l’opció del songthaew o bé caminar fins allà. Vosaltres escolliu”. Això sí, ens ho va dir amb un gran somriure i de la manera més educada. Al final, remugant, capcots, i amb el nostre orgull viatger ferit, vam abonar els 100.000 kips. Tot i aquest preu vam caminar els tres quilòmetres des de l’hotel on ens allotjàvem fins a l’estació de busos i un cop a Ban Tha Heua, el trajecte des del poble fins al llac. Per agència ens hagués sortit a 150.000 kips porta a porta. Però 2 € per cap, quan viatges, són molts diners. 

En la majoria de països asiàtics (i pràcticament arreu) és costum negociar. La negociació, o el regateig, és una mena de joc, amb les seves regles i els seus límits. A cada país les regles varien, però un cop hi ets habituat, tens clars els preus i els costos, i t’han esquitllat un parell de vegades, ja hi pots jugar - al final és trobar l’equilibri entre el que tu creus just o estàs disposat a pagar i el guany que ells creuen just comptant que ets un turista-. A Laos en canvi això no funciona i t’has de menjar sovint el teu orgull de viatger o caminar molts quilòmetres. Per tot plegat n’estàvem una mica fartes del tema i en un moment de feblesa viatgera (de tant en tant se’n tenen) vam decidir reservar el bus nocturn des de l’hotel. En aquest cas, l’estació era  gairebé a nou quilòmetres i vam sucumbir als cants de sirena de la comoditat. 

Els busos nocturns es venen com a busos de luxe i s’ha de dir que alguns ho són. Els llits, una mena de cubicles amb dos matalassos gruixuts com el paper de fumar, són de mida laosiana (aquí podem presumir de ser alts). Cada caixó és per a dues persones, amb la particularitat de que són compartits. És a dir, si viatges sol/a hauràs de compartir matalàs. Hi ha l’opció de pagar doble, però sovint el bus va tan ple acaben entaforant algú al teu cubicle igualment. A les fotografies el nostre bus es veia esplèndid, ja ens veiem com dos petits sultans de “Les mil i una nits”, reposant a la otomana. La realitat però no és apte per a somiatruites. Se’ns fa difícil descriure l’autobús amb una imatge precisa. Podríem dir que era com trobar-se davant d’un dels vehicles de la saga de Mad Max: atrotinat, abonyegat, malgirbat, fosc i gastat, amb totes les costures recosides amb una mena de massilla metàl·lica que li conferien un aspecte encara més tètric. Si ja ens ens feia respecte fer un trajecte de nit -us parlarem d’aquest aspecte més endavant- al veure’l, la nostra intranquil·litat es va convertir en certa angoixa. Després de molt rondinar i d’auto convèncer-nos que arribaríem sans i estalvis, vam pujar al bus. Per a ser sincers amb la història, s’ha de dir que el viatge fou plaent i no vam haver de patir, en cap moment, per la nostra integritat.

Pakse 

Pakse és una ciutat de poc més de 80.000 habitants. Capital de la regió de Champasak, es troba en la confluència del riu Mekong i del riu Xe Don, que hi desemboca. De fet, el nom de la ciutat significa “desembocadura del riu”. Pakse és la darrera gran ciutat de Laos, molt propera a la frontera amb Cambodja i Tailàndia, fet que la promou com el principal nus comercial del sud del país.

La ciutat batega amb un ritme pausat. És d’aquells indrets que, sense saber ben bé perquè, desprenen positivitat. No és precisament bonica, però el seu tarannà reposat convida a romandre-hi uns dies, a pleret, gaudint del no fer res. El temps hi flueix impassible com l’aigua del Mekong flueix per la llera. Un passeig fluvial ressegueix els contorns de la ciutat, enllaçant el calmós Xe i el cabalós Mekong. S’hi pot caminar des del magnífic temple de Wat Luang on, agombolats per l’ombra dels seus jardins, pel refilet hipnòtic dels ocells i pel xiuxiueig esmorteït del riu, hi romanguérem una bona estona observant els quefers diaris dels monjos i la vida monàstica. Enmig de tal epifania, dos galls començaren una lluita a matadegolla. Amb anterioritat a cada atac els seus caps es movien, coordinats, en una dansa sincrònica i una mica estrafolària. El xivarri impetuós de la baralla va deixondir els monjos que, procurant no dissentir amb la seva observació religiosa, van separar-los amb cura. Tanmateix, un dels galls, un cop lliure, seguia buscant brega. En una decisió salomònica el gall acabà amb les potes lligades, fins que la testosterona gallera retornà a nivells acceptables per els estàndards d’un monestir budista.

Els temples de Vat Phou

Des de Pakse es pot visitar el complex de temples Khmers de Vat Phou, declarats Patrimoni de la Humanitat per a Unesco l’any 2001. El complex va ser concebut seguint la cosmovisió hindú de l’època i simbolitza la relació entre la natura i la humanitat. Fou construït seguint un eix que va del cim de la muntanya fins a la riba del riu, traçant un patró geomètric de temples, santuaris i llacs que s’estenen al llarg d’uns 10 km. El temple principal es manté molt ben conservat, i si hom té esma, pot enfilar-se per una llarga successió d’escales per delectar-se amb un conjunt de petits temples a peu de muntanya i una suposada petjada de Buda. El conjunt és poc més que fascinant. Aquest tipus de temples se’ls anomena pre-angkor i si algú visita Laos però no té temps d’arribar-se a la veïna Cambodja, són un bon aperitiu per a conèixer l’arquitectura i la cosmovisió Khmer.

Una circular per l'altiplà del Bolaven

L’altiplà del Bolaven s'estén entre la serralada Annamita (la gran serralada que delimita la frontera entre Laos i Vietnam) i el riu Mekong. Es troba a una altitud d’uns 1.000 m a 1.300 m. La combinació d’alçada, clima tropical, pluges abundants i boires, converteixen a la regió en un terreny propici per a la plantació de cafè. De fet, concentra el 90% de tota la producció del país. La major part dels cultivadors són petits productors o negocis familiars. El Bolaven és terra de minories, principalment els Laven (que donen nom a la regió), els Katu o els Alak. Els darrers anys l’organització comunal a través de cooperatives, la producció orgànica o la certificació de comerç just van agafant embranzida. 

A l’altiplà del Bolaven és possible fer-hi una circular motoritzada amb sortida i arribada a Pakse. Hi ha l’opció de fer-la més o menys extensa: el petit loop (220 km) s’acostuma a recórrer en 2 o 3 dies i el gran loop (350 km) pren entre 3 i 4 dies. La majoria de motos que es lloguen són escúters de 125cc i Pakse n’és ple de botigues que les ofereixen a preus força raonables. Ara bé, vam haver de discutir-nos a bastament per aconseguir llogar una moto sense deixar el passaport com a dipòsit. Havent-nos recorregut pràcticament totes les cases de lloguer de motos de la ciutat, vam aconseguir, després de molt negociar, llogar-ne una amb el permís internacional de conduir i un dipòsit de 300 €. Ens sobtava veure com la resta de turistes deixaven el seu passaport en mans desconegudes, sense cap garantia de seguretat. Una de les agències, per a convèncer-nos que deixar el passaport era el més normal (a totes els hi fotíem la xapa que el passaport és un document vital, personal i intransferible), va obrir un calaix, sense clau ni cap mena de control, i en va treure una trentena de passaports de tots els colors i de totes les nacionalitats. Al veure això, encara ens vam refermar més en la nostra decisió.

Un cop motoritzats, les motxilles desades a la consigna de l’hotel (a Pakse els allotjaments ofereixen aquest servei de forma gratuïta), i carregant una petita bossa de mà que ens hi cabia sota el seient, vam iniciar la famosa circular per l’altiplà del Bolaven.

Una circular és similar a un trekking de muntanya però motoritzat. Hi ha una ruta marcada, amb els indrets més destacats que cal visitar (cascades, pobles, temples…) i els allotjaments on aturar-se. Vam decidir prendre'ns-ho amb calma i dedicar-hi tres nits i quatre dies, per assaborir el trajecte i explorar algunes de les circulars addicionals que complementen el camí. Amb tot, vam recórrer uns 350 quilòmetres que no se’ns van fer gens pesats, ans al contrari. 

A la circular, si hi ha un element que en destaca per sobre els altres és l’aigua. Al llarg del trajecte es poden trobar incomptables cascades. En la darrera etapa es visiten un seguit de salts d’aigua verdaderament impressionats, se'ls anomena les "quatre germanes" i cada una és més espectacular que l’altra. La cascada de Tad Champee no és la més majestuosa de les germanes, però l'aigua hi forma un gorg preciós on és possible banyar-se envoltat d’una natura exuberant. Un altre aspecte que la destaca es que es pot accedir a una balma situada al darrera del salt d’aigua, dotant-la de gran espectacularitat. Tad Fane, la germana gran, és la més explotada turísticament i la més cara de visitar. La cascada baixa prop de 120 metres en una vertical que talla la respiració. Envoltada de dos grans penya-segats, quan hom s'hi aboca a penes és perceptible el gorg d’erosió. Si disposes 60$, i t’agraden les emocions fortes, pots llançar-te amb tirolina tot creuant el salt d'aigua. Tad Gneuang, és una cascada bellíssima. Sovint s’hi forma un arc iris que dota a l’estampa d'un toc irreal. Els entorns amb gespa que l'envolten, el rierol que en porta el cabal i la magnífica cascada, són tot un regal per als sentits.

La circular ofereix l’oportunitat de conèixer de primera mà el procés del cafè, les seves varietats i visitar plantacions. Hi ha dues visites guiades per productors cafeters, les ofertes per la família Vieng i la família del Capitan Hook (malgrat el nom un Katu de soca-rel). Nosaltres vam optar per fer la visita guiada amb la família Vieng i quedar-nos a dormir, la segona nit, en un homestay, amb la família Capitan Hook. L'experiència de l’estada amb la família (tenint en compte que és un homestay preparat per a rebre els turistes de la circular) va ser especial. La família és extensa, han adoptat varis nens del poble que foren abandonats o que les seves famílies no se’n poden fer càrrec. Al vespre, es fa un sopar conjunt on turistes i família cuinen i mengen plegats. A uns 10 minuts de la casa, amagada entre els camps de cafè, hi ha una mena d’alberg de fusta i canyes on dormen els visitants. Entenem que els beneficis de les estades es reparteixen entre la comunitat.

Al llarg del recorregut es travessen hectàrees i hectàrees de cafetars, alguns de robusta, d'altres d'aràbiga. Gràcies a la visita guiada ja en sabíem distingir les fulles. Arreu, grans esteses de grans de cafè s'assecaven al sol, esperant el punt idoni per a passar a la fase del torrat. Els paisatges, tot i trobar-nos en època seca, es mantenien verds, no només amb l'omnipresent cafè, si no la vegetació pròpia de la zona. De fet, en alguns moments, tot i portar màniga llarga i el paravent, sentíem fred. A la nit les temperatures rondaven els 10 ºC.

Podem dir que la circular ha estat una de les experiències més boniques del nostre periple per Laos. Ens emportem el record de gens, aprenentatges i indrets preciosos. Sens dubte, si algú visita la regió és una molt bona manera de conèixer l’altiplà del Bolaven.

La nostra darrera parada a Laos eren les cèlebres 4.000 illes. Per no patir, a Pakse vam renovar el visat per una setmana, i sort que vam fer-ho!

Les 4.000 illes són un arxipèlag fluvial (no sabem si format realment per quatre mil illes o no), situat a l’extrem sud de Laos, fent frontera  amb la veïna Cambodja. Aquí el Mekong es desplega amb tota la seva majestuositat, trenat-se i entrellaçant-se en diversos braços. Entre aquests ramals hi emergeixen les famoses illes del riu Mekong, recobertes d’una vegetació esponerosa i hàbitat dels pocs dofins Irauadi que resten a Laos.

D’illes n’hi ha de força grans, essent la principal Don Khong, amb 18 km de llarg per 10 km d’ample. La seva superfície gairebé triplica a la de Formentera. Tanmateix, les dues illes més preparades per a rebre el turisme són Don Det i Don Khon (sense la g final). Don Det és una illa més gamberra, plena d’allotjaments, bungalous atrotinats, bars i restaurats. Per aquells que busquen gresca és la illa.  

Don Khon és molt més tranquil·la, més rural i més “local”. Com potser us haureu imaginat, ens vam allotjar a Don Khon i la veritat és que ho vam agrair cada un dels dies dels que vam romandre a les illes. Don Khon és força gran, fa uns 5 km de llarg per 3 km d’ample, una mida perfecte per a recórrer-la amb bicicleta. L'illa és plena d’arrossars, de camps de pastura i de petits poblets disseminats. Al voltant de l’embarcador hi ha el carrer principal que concentra la major part de restaurants i allotjaments. La resta de l’illa no és destinada al turisme, fet que en manté el seu encant original. A Don Khon es poden visitar les increïbles cascades de Khone i les de Li Phi Somphamit. Les cascades de Khone, que s'estenen al llarg de la llera, són l'únic obstacle que impedeix que el Mekong sigui un riu navegable al llarg de tot el seu recorregut. Així mateix, les cascades delimiten la frontera entre Laos i Cambodja i entre l’alt i el baix Mekong. 

El francesos, potència colonial de l’antiga Indoxina, van construir una via ferroviària de 7 km per travessar Don Khon i  saltar-se l’impediment de les cascades. No obstant, els intents per a fer-ne una navegació comercial van ser infructuosos i els resultats força limitats (la natura, per sort, no sempre es deixa dominar). Al tram inferior de les cascades, allà on la ferocitat del baixant d’aigua s’apaivaga i es dilueix en un llac encalmat, s’hi troba la frontera entre Laos i Cambodja. La imatge és esplendorosa. Fins on abasta la vista només s’hi veu un mirall d’aigua, pigallat per illots d’un verd intens i l’ocre de la sorra de platja. S’hi té la sensació d’estar albirant un mar asserenat, més que no pas la llera d’un riu tortuós. A l’altre riba les aigües flueixen, immunes a les línies frontereres, cap a Cambodja.

A Don Khon vam estar-nos en un allotjament anomenat Chanhthida. Era un conjunt de 8 bungalous fets d’obra, orientats al riu i envoltats d’un jardí ufanós de plantes, fruiters i flors. Estirats als divans davanters de l’habitació o del menjador estant, podíem passar-nos hores observant el transcórrer del riu i la seva rutina: pescadors calant les xarxes; búfales remullant-se al riu, endrapant algues i fulles per igual; petites barcasses creuant de banda a banda; nens jugant amb les canoes com petits Robinson Crusoe… Cada dia agafàvem la bicicleta i fèiem un tomb per l’illa, recorrent camins i senders. D’altres, ens aventuràvem a creuar a l’illa de Don Det per a fer la ruta més llarga i alegrar-nos d'haver escollit Don Khon. Al capvespre, quan el dia tomba cap a la nit, ens assèiem al pont que uneix les dues illes a observar la posta de sol. De postes n’hem vistes forces i en llocs ben dispars: mars, illes, rius, muntanyes, cims, boscos, selves, pobles o ciutats. Tanmateix, la vasta paleta cromàtica i la profunditat de l’ocàs al Mekong ens va fascinar. El reflex emmirallat de la posta de sol sobre l’aigua del Mekong en magnificava la lluminositat, a recer de la bruma distant que n’enterboleix la vista davant la mar. Era, certament, un espectacle fascinant. Tot l’arc cromàtic dels càlids hi era present, creant una combinació de llums groguenques, ataronjades i rogenques, més pròpies de les representacions de mons imaginaris fetes per la ciència ficció que no pas d’un petit llogaret a la nostra estimada Terra. De sobte, et trobaves envoltat d’una teranyina centellejant, com si la radiació fulgurant d’una deflagració de supernova en el nostre veïnat còsmic, desdibuixés el llindar entre el dia i la nit. I així, cada vesprada vam ser fidels a la funció, embadalits, captivats i commoguts, fins que la fosca esborrava la darrera traça de llum.