Nepal

Quedava lluny, però finalment va arribar el dia. Després d’un temps (llarg!) estalviant i d'algun canvi de plans: pandèmia, noves feines, oposicions… hem pogut començar el viatge que tant de temps portàvem perseguint.

La primera parada ha estat el Nepal i, després de poc més d’un mes per aquestes terres, podem confirmar que és un país que ens encanta, tant per la seva gent com pel seu territori.

El Nepal és un país molt ric culturalment, on hi conviuen diverses ètnies i religions. S’hi parlen unes 123 llengües diferents, malgrat que el Nepalès és la llengua pròpia de més del 45% de la població. En la distància, si més no nosaltres, teníem la sensació que el Nepal era un país majoritàriament Budista, però la realitat és que la població és majoritàriament Hinduista. Segons el cens de 2011, un 81,3% de la població segueix la religió Hinduista i “només” un 9% és Budista; el 10% restant són musulmans, kiratistes, cristians, sikhs i jainistes. Al llarg del nostre recorregut, hem pogut descobrir, de moment, les cultures Gurung, Newari i la Tibetana.

A nivell de territori es fa difícil expressar el que hom sent envoltat de muntanyes de més de 8.000 metres d’alçada, especialment per aquells que som de mar. A vegades, l’emoció se t’emporta davant la magnitud i la majestuositat d’aquestes muralles de roca. S’hi percep una força salvatge, inclement, aclaparadora, com si tota la força del camp magnètic de la terra es concentrés en aquest punt i no poguessis escapar-ne. És una sensació que ens fa entendre el perquè hi ha gent que es juga la vida per assolir alguns dels cims més alts del planeta. De les 14 muntanyes de més de 8.000 metres que existeixen a la Terra, el Nepal en té 8 dins les seves fronteres, algunes en exclusivitat, d’altres compartides amb la Xina o l’Índia. De moment hem passejat o hem tingut a prop 3 d’aquests vuit mils: l’Annapurna I, el Dhaulāgiri i el Manāslu. 

Amb aquest mes i escaig de viatge, si mirem el mapa, no l'hem recorregut massa. Hem estat 18 dies fent trekkings pels Annapurnes i la resta entre les regions de Kathmandú, Pokhara i Bandipur. El no tenir pressa, el gaudir dels llocs, el poder-nos quedar allà on ens ve de gust, és un dels avantatges, i una de les coses que més ens agrada de viatjar amb temps. L’altre factor que fa que no ens moguem massa són les carreteres. A diferència de la seva veïna Índia, la xarxa de carreteres del Nepal és força precària i en alguns punts només s’hi pot arribar amb jeep o en avió. Nosaltres procurem sempre moure’ns amb transport públic, en aquest cas busos, ja que no hi ha xarxa de trens. Cada viatge pot convertir-se en una aventura. Dins els busos coneixem persones i històries de vida, ens assabentem de llocs que val la pena visitar, escoltem música popular del país (a tot drap!), degustem menjar local, desafiem les lleis de la física portant al límit les persones que poden arribar a cabre dins un minibús  i, fins i tot, compartim el trajecte amb animals varis (cabres, gallines…). Però l’aventura mai és exempte de risc, a vegades l’estat de la carretera, la pluja i l’abruptesa del paisatge fan que el camí no sigui del tot plaent.

L’arribada a una gran capital sempre és atrafegada i, de fet, la capital nepalesa dista molt de ser un lloc tranquil. A l’aeroport vam aprofitar per fer-nos una targeta SIM del país i després de molt buscar un autobús públic que ens portés cap la ciutat, i no trobar-lo, vam acabar sucumbint al món del pre-paid taxi. En poc més de mitja hora vam ser a la ciutat. El lloc que havíem reservat per internet era d’obres i estava bastant trinxat, així que ens vam posar a buscar un altre  lloc per dormir al barri de Thamel, sens dubte el més cèntric i turístic de la ciutat. La sort ens va portar en un hotelet al marge sud del barri, allunyats de la part més turística, però a prop del bazar i de la Plaça Durbar, un dels atractius principals de la ciutat, amb els seus museus, temples i palaus dels antics sobirans de la regió.

Els temples

A Kathmandú només hi vam ser tres nits. A finals de setembre els monsons encara cuegen i plovia llargues estones. Durant la nostra estada a la ciutat vam aprofitar per visitar més enllà de Thamel, la Plaça Durbar i el Bazar, diversos temples.

Un dels llocs més espectaculars que vam visitar va ser Boudhanath, un dels barris de l'exili tibetà a Kathmandú. Al centre del barri s’hi erigeix una stupa de 100m d’ample i 40 metres d’alt. És un petit oasi de tranquil·litat dins el bullici de la ciutat. Hi ha escoles de monjos, petits temples, gompas i parcs tranquils. En una gran part del barri no hi passen cotxes, fet que s'agraeix. Es veuen monjos budistes arreu, i diuen que és com una petita Lhasa, la capital del Tibet. 

Després de Boudhanath vam caminar uns 40 minuts fins a Pashupatinath, el temple hinduista més important del Nepal, al costat del riu Bagmati. Al igual que a Varanasi, hi ha els ghats crematoris. L’aigua no té res a envejar a la del Ganges. Els no hinduistes no podem entrar a visitar el temple principal, i el preu per entrar-hi és força alt en comparació a altres temples (1.500 NPR).

Un dels dies el vam dedicar a visitar el temple de Swayambhunath, popularment conegut com el temple dels micos, que ofereix unes vistes magnífiques a la ciutat. De camí vam anar trobant-nos altres temples i stupes. 

La Kumari

A les dates que vam arribar al Nepal començava una de les festivitats més importants del país, el Dashain, que aquest any coincidia amb l’elecció d’una nova Kumari. 

La Kumari és una nena que els hinduistes consideren la reencarnació de la deessa Taleju i els budistes la reencarnació de la deessa Bajra Devi. La nena és portada al palau de Kumari Bahal, a la Plaça Durbar, i allà viu amb els sacerdots. Fora de palau els seus peus sagrats no poden tocar terra i es transportada amb un palaqui daurat. Dins de palau, la Kumari viu amb tots els luxes i no es barreja amb altres infants de la seva edat ni amb la resta de mortals. Al ser una deessa vivent la Kumari té tot allò que desitja i els sacerdots no la poden fer enfadar. La Kumari l'escullen els sacerdots (hinduistes) entre les nenes de la casta Shakya (budista). Un dels requisits és que encara no hagi canviat les dents, per tant, són encara infants, d’entre 2 i 4 anys. Les Kumari ho són fins just abans de tenir la menstruació, moment en què deixen de ser sagrades i s’escull una nova Kumari. L'antiga reencarnació de la deessa passa de ser venerada a tenir una vida normal i corrent i a haver d'anar a l’escola amb els nois i noies de la seva edat. A moltes Kumari els costa tornar a la vida terrenal i ja hi ha una associació d'antigues Kumari que treballa per reinserir-les de la millor manera possible a la societat.

Si algun lloc podem considerar “casa” aquí al Nepal aquest és, sens dubte, Pokhara. Després de tres dies de tragí per Katmandú vam decidir fer el trajecte cap a la ciutat dels Annapurnes. Pokhara és una ciutat relativament gran, uns 600.000 habitants, i situada a una alçada de 850 m/snm. En principi, des de Pokhara, hom té unes vistes privilegiades a la serralada del Himàlaia, però a nosaltres ens van rebre els núvols i la pluja de finals del monsó. Ens hi vam estar 6 nits esperant que millorés el temps i poder fer cap a les muntanyes.

El trajecte des de Katmandú no va ser fàcil, amb les pluges es produeixen moltes esllavissades i la carretera ja és de per sí força precària. Tanmateix, és la millor que hi ha al país. El trajecte se'ns va allargar 13 hores, tot i que en principi n'havien de ser 8. Veient que arribaríem de nit, vam reservar una habitació en un hotelet al final de la zona del Lakeside i quina sort vam tenir! Aquest hotelet, les seves habitacions, i la família que el regenta, s’han convertit en la nostra petita llar al Nepal.

Avui estem escrivint aquestes línies des de la seva terrassa, que té unes vistes privilegiades al Phewa Lake - avui no es veu perquè hi ha boira i plou a bots i barrals-. Si no ens falla la memòria, aquesta és la quarta vegada que ens estem en aquest hotelet i encara ens en quedarà una cinquena si tot va sobre el previst. No és exagerat dir que hem instal·lat a Pokhara el nostre “camp base”. Des d’aquí ens anem movent amunt i avall. Un dels avantatges de tenir aquest camp base és que podem deixar una part de la motxilla i anar més lleugeres de pes. Com diu la frase de la capçalera “Aquell que vol viatjar feliç, ha de viatjar lleuger” o bé com expressava Jon Krakauer: “A la vida no has de posseir res més del que la teva esquena pugui carregar”. Si canviem vida per viatge ja ho tindríem.

La motxilla ha estat una de les nostres obsessions i avui podem afirmar que no ens n’hem sortit. Preparar-se una motxilla per un any, amb previsió de climes molt diversos, no és senzill i ens ha faltat escoltar més la saviesa de Saint-Exupéry o de Krakauer. Vam sortir de Mataró amb una motxilla de 38 L amb uns 9/10 kg de pes i una de 50 L amb uns 12kg, el nostre objectiu eren 8 kg i 10 kg respectivament. No obstant, un cop arribats al Nepal ens hem comprat els sacs de dormir, uns paravents, els pals de caminar, una motxilla petita, un taper, un parell de tasses, els mapes de les rutes, etc. És a dir, tenim un problema d’excés de pes i, fins que no anem a un país sense hivern, no podrem enviar o donar tot el material de fred. La sort és que cada cop que ens hem mogut hem pogut deixar la roba i els estris sobrants a “casa”.

Descobrir els entorns de Pokhara

Pokhara en sí no ens emociona massa, En realitat són com dues ciutats: el Lakeside i la resta de la ciutat. A Lakeside és on estem allotjats la majoria de turistes, és plena d’agències d’aventura i viatges, guest-houses, hotels, restaurants, bars, botigues de roba de muntanya, souvenirs, ATM’s i cases de canvi de moneda. 

El més destacat d'aquesta zona és el llac, anomenat Phewa Tal. Fa uns 4 km de llarg per 2 km d’ample, essent el tercer llac més gran del Nepal i, sens dubte, el més visitat i fotografiat. La vida al voltant del llac és molt animada: de dia s’hi pot fer kayak, patinet d'aigua o paddle surf i de nit és ple de bars i restaurants. En una petita illeta del llac hi ha un temple hinduista, el Tal Barahi Temple.

A part del llac, de menjar bé i de descansar, no hem visitat massa res més a Pokhara. Un dia vam anar fins a una stupa que és en una muntanya propera, la “World Peace Pagoda”, i just al turó del costat, Pumdikot, hi ha una estàtua gegant, de 33 m d'alçada, del déu Shiva. Un dels atractius de la ciutat és veure la sortida del sol al turó de Sarangkot, però sempre que hem estat a Pokhara ens ha coincidit amb mal temps o que estàvem molt cansades i no ens hi hem apropat.

A uns 18 Km de Pokhara hi ha dos llacs: Begnas Tal i Rupa Tal. Segons el que havíem llegit estaven bastant menys massificats que el Phewa Lake de Pokhara. La nostra intenció era fer-hi un parell de nits abans de fer cap a Bandipur, però amb una tarda en vam tenir prou. El paisatge era bonic però, tant les guest-houses com l’ambient en general, no ens van motivar a quedar-nos-hi una segona nit. Cal dir que tot el mes d’octubre són vacances al Nepal i seria com moure’s en ple agost a casa nostra.

Els refugiats tibetans

En un trajecte amb bus, vam conèixer un home tibetà que viu en un dels quatre camps de refugiats tibetans que hi ha per la zona de Pokhara. L'endemà, vam decidir apropar-nos-hi. Tashi Palkhel es relativament petit, hi ha un parell de temples, un monestir i pocs carrers. La comunitat tibetana es dedica sobretot a la venda d'artesania i d'antiguitats. La major part de les famílies refugiades van fugir als anys 60' quan la Xina va ocupar el que avui es coneix com a Regió Autònoma del Tibet. Es calcula que uns 20.000 tibetans van fugir cap al Nepal, malgrat que la major diàspora es va produir cap a la Índia. Els refugiats arribats abans de 1989 tenen l'estatus de refugiats però no la ciutadania nepalesa. Els arribats amb posterioritat a 1989, després d'un acord amb la Xina, no són reconeguts oficialment com a refugiats i són considerats immigrants il·legals. Nepal és un país petit envoltat de dues grans superpotències i no té prou forces per resistir les seves pressions.

Més enllà de conèixer la realitat tibetana dels campaments vam tenir sort i al cap de poc se celebrava una "puja" al temple. Ens hi vam quedar les gairebé dues hores de cerimònia. Els cants repetits i constants "mantres", fan que entris en una mena d'estat alterat on el temps passa a diferent velocitat.

Els festivals (Dashain i Tihar)

Quan vam arribar a Kathmandú acabava de començar el festival Dashain, però també el vam viure a Pokhara. El Dashain és el festival més important per la comunitat Hindú del Nepal i s’allarga prop de dues setmanes. No obstant, hinduistes i budistes celebren totes les festivitats per igual i les adapten a les seves creences, donant-se un sincretisme religiós entre les dues comunitats força important.

El Dashain es fa en honor a la deessa Durga. Són uns dies de reunions familiars, d’intercanvi de regals, processons, benediccions i “pujas”, un ritual religiós per presentar respectes i ofrenes als déus. Durant el Dashain, el grans de la família unten la “tika” als més joves. La tika és un punt de color vermell al front; la tradicional es fa amb tint natural, arròs i iogurt.

Deu dies després de finalitzar el Dashain va començar el Tihar, el festival de les llums, dedicat a la deessa Laxmi. El Tihar dura cinc dies. El primer dia es venera el corb, el segon dia el gos, el tercer dia la vaca, el quart el bou i la comunitat Newar fa una puja dedicada a un mateix i el cinquè dia és el dia dels germans. Les germanes posen la tika als germans i es donen regals. Durant el Tihar totes les cases i carrers s’il·luminen, i s’encenen espelmes de mantega arreu. Als gossos de carrer se’ls dona menjar i també se’ls posa la tika.

El dia de la puja a la deessa Laxmi, totes les cases i botigues fan un camí de llums amb marques de peus cap a l'interior. Totes les portes i finestres es mantenen obertes i il·luminades perquè hi pugui entrar la deessa. El Tihar és també el festival de la música i el ball. Arreu hi ha gent ballant el Deusi i el Bhailo, balls tradicionals del Nepal. Els joves es posen amb grans altaveus al mig del carrer, estenen una estora i comencen els balls. A vegades es formen rotllanes tant grans que el trànsit s'ha de redirigir.

Per fi semblava que els monsons anaven remetent. Després de 10 dies de pluges ininterrompudes, el dia era clar i la previsió bona. Sense pensar-nos-ho molt vam agafar un autobús local cap a Phedi, punt d’inici del trekking que ens havia de portar al Camp Base de l’Annapurna. Els dies previs ens havíem tret el permís corresponent per poder entrar al parc, l’ACAP (Annapurna Conservation Area Project), i ens havíem anat a treure també el TIMS (Trekkers Information Management Systems) un segon permís també obligatori. No obstant, per alguna raó que no vam saber entendre, no ens va caldre treure’l.

Dels molts trekkings que es poden fer al Nepal, els de l’àrea de conservació de l’Annapurna són els únics que es poden fer sense un guia autoritzat, ni cap permís especial, més enllà del de l’entrada al parc. La nostra idea era fer un parell de trekkings, si les forces ens acompanyaven, l’ABC (Annapurna Base Camp) i el Mardi Himal. Com que havíem passat més dies dels previstos a Pokhara, havíem estudiat les rutes al detall i teníem tots els tracks descarregats al Wikiloc. Així doncs, ja ens sentíem preparades per començar.

El trekking del Camp Base de l’Annapurna, també anomenat del Santuari de l’Annapurna, és un dels trekkings més populars de la zona. El trekking és d’una dificultat moderada i, depenent del punt d’inici i d’arribada, pot allargar-se d’entre una a dues setmanes. Nosaltres vam decidir començar per el “starting point" de Phedi (1.130 m), un poblet situat a poc més de mitja hora en bus de Pokhara.

La primera etapa va ser la única en la què, de tant en tant, creuàvem una pista de terra per on hi podien passar jeeps. A partir d’allà, ja són camins estrets que només es poden fer a peu o amb mules. 

Si alguna cosa defineix aquest trekking son els trams d’escales. Crec que sumant totes les escales que havíem pujat al llarg de la nostra vida tots dos junts, no arribàvem a fer el número d’escales que es poden arribar a fer en una sola de les etapes del trekking. Algunes de les etapes son quilòmetres i quilòmetres d’escales, fet que pot arribar a desesperar en alguns moments. Dit això, no tot són sempre escales, també hi ha trams de camí (quan el veus gairebé plores d’emoció!).

El trekking és preciós i creua poblets de la comunitat Gurung. Hi ha unes vistes constants a l'Annapurna Sud (7.219 m), al Hiunchuli (6.441 m) i al Machhapuchhre (6.993 m), muntanya sagrada pel poble Gurung i que el govern nepalès ha prohibit escalar després de diversos enfrontaments entre la comunitat local i expedicions que volien fer el cim. Teòricament ningú no l’ha escalat mai, malgrat que hi ha una expedició neozelandesa que se suposa que ho va fer però no ho poden dir.

El camí va seguint la vall del riu Modi Khola i poc a poc va ascendint cap a pobles d’alta muntanya. Dels més espectaculars per a nosaltres Chhomrong (2.210 m), Dovan (2.600 m) o Deurali (3.200 m). Després de Deurali ja s’enfila cap al Camp Base del Machhapuchhre (3.700 m) i d’allà, en un parell d’hores on l’alçada ja comença a notar-se, s’arriba en direcció oest, al Camp Base de l’Annapurna (4.130 m). El Camp Base és en una glacera i està situat al punt més baix d’una olla de muntanyes, és com l’olla de Núria però a lo bèstia. Per fi, des de l'ABC, podíem veure la desena muntanya més alta del món, l’Annapurna I (8.091 m), però també altres cims com el Gangapurna (7.455 m) o l’Annapurna III (7.555 m) a més a més dels anomenats anteriorment. 

La tarda que vam arribar al Camp Base, era gris i feia força fred. En un moment màgic els núvols i la boira es va començar a obrir i per uns pocs minuts ens van deixar entreveure allò que l'endemà al matí vam poder veure amb tota la seva esplendor. No obstant, després d’aquests pocs minuts de lleugera obertura, va començar a tapar-se ràpidament i la pluja i la neu van fer acte de presència. Després d’una setmana caminant no les teníem totes, però confiàvem que el matí fos clar. 

Les dues darreres etapes, la de Deurali i el mateix ABC no vam trobar habitació per dormir, ja que els pocs lodges que hi ha estaven plens. Així doncs, ens va tocar dormir al dining room amb els porters i els guies. La primera nit va ser tota una experiència, érem unes 20 persones i el menjador es va transformar de cop i volta en una habitació. Bancs, taules i banquetes van ser els nostres llits i allà vam poder compartir i conèixer la realitat dels guies i dels porters. L’endemà, ja als lodges dels Camp Base, vam ser unes 40 persones al menjador, la Cris i jo vam poder compartir una banqueta entre els dos, però molts van haver de dormir al terra, especialment els porters, que són el darrer graó de la cadena. Nosaltres portàvem el nostre sac, tot i que els lodges ofereixen mantes. La sort és que, amb tanta gent, al final no passes fred, malgrat que ens va caler dormir vestits amb la roba tèrmica i amb el gorro posat. Una cosa que ens va sobtar és que cap de les dues nits vam haver de patir pels roncs… pot ser que amb l’alçada no es ronqui?

L’endemà al matí ens vam llevar a les 5.30h, tot just començava a clarejar i l'espectacle visual que ens esperava a fora era increïble. El cel era net i clar, encara espurnejaven els darrers estels i la lluna plena il·luminava els cims més majestuosos i imponents que havíem vist mai. La sensació d’estar envoltat d’aquests gegants de roca, dins una olla relativament petita, és indescriptible. El sol començava a sortir i de cop i volta els cims es van transformar en volcans. La llum vermellosa reflectida en la neu i el glaç es tornava d’un taronja incandescent. És difícil no emocionar-se davant d’una bellesa tan pura i salvatge.

Poc a poc, es va anar llevant tothom i el petit espai que ocupa el Camp Base aviat va quedar ple de gent embadalida davant la grandiositat del paisatge. Els selfies i les fotos se superposaven unes a altres, tothom volia caçar el moment, tothom s’oferia a fer-te fotos, la gent s’abraçava. Una, dues, tres hores mirant les mateixes muntanyes, però que amb cada canvi de llum semblaven completament diferents. Ens anàvem retrobant amb gent que havíem conegut pel camí i es produïa una mena de germanor i de comunió entre totes, com si fóssim amics de tota la vida, induïda per la brutalitat d’allò que estàvem compartint.

Ja ben entrat el matí i després d’observar l’indecent espectacle dels helicòpters turístics que pugen els que es poden permetre pagar 500 $ per un parell d’horetes al Camp Base, vam decidir començar a baixar, i coi quina via en vam fer. Amb dues etapes ja vam ser a Chhomrong, un poblet que ens havia encantat i on vam decidir fer una parada d’un parell de nits per a descansar, rentar roba i gaudir d’unes vistes increïbles als peus de l’Annapurna Sud i del Machhapuchhre.

Després d’un parell de dies recuperat forces a Chhomrong vam decidir fer cap al Mulde, una muntanya de 3.640 m amb un mirador amb vistes als Annapurnes i al Dhaulāgiri (8.167m), la setena muntanya més alta del món. Aquest és un trekking poc conegut, que ens el va recomanar en Sangue Sherpa, un amic nepalès de la Tània, la mare de la Cris. 

A la primera etapa vam caminar fins a un poble anomenat Tadapani (2.630m), tanmateix, pel camí vam passar pel poblet Gurung de Chuile (2.340m), on vam comprar mantega de ghee acabada de fer i vam quedar enamorats d’una de les guests-houses i del seu entorn. Vam estar dubtant una bona estona si quedar-nos-hi, però com que veníem de fer un descans vam decidir de continuar el camí; no obstant, teníem clar que a la tornada hi volíem passar un parell de dies.

A Tadapani vam escoltar per primer cop mantres budistes pels altaveus del poble; la Cris recordava que fa 15 anys, quan ella havia estat al Nepal, era molt comú que als pobles s’escoltessin mantres com l’ Om, Mani, Padme, Hum, el mantra més important per als budistes, especialment pels tibetans. Tanmateix, no l’havíem sentit fins arribar a Tadapani i, de moment, ha estat l’únic lloc on l’hem escoltat. El mantra es pot traduir com: “La joia (de la compassió) dins el lotus (de la saviesa)” i la major part de les banderoles nepaleses el porten escrit.

L’endemà vam fer cap a Dobato -certament un nom poc nepalès- que és a una alçada de 3.420 m. El lodge era molt senzill, de xapa i poc aïllat.  La nit va ser realment freda, vam passar-hi més fred que al trekking de l’ABC. No obstant, les vistes eren precioses i l’endemà, al tornar del Mulde, vam poder gaudir d'un esmorzar amb unes vistes increïbles. Abans d’esmorzar però, ens vam llevar a les 5h de la matinada i ens vam enfilar fins al capdamunt de la muntanya. Era fosc, el camí era estret i poc marcat i relliscava força. Sort en vam tenir de trobar un guia que també hi anava. 

El cel era clar i les vistes des de dalt espectaculars, per primer cop veiem el Dhaulāgiri (8.167m) i altres pics com l’Annapurna II (7.937m), l’Annapurna III (7.555m), l’Annapurna IV (7.525m) o el Gurja Himal (7.193m); a part dels nostres amics Annapurna I, Annapurna Sud, i el sagrat Machhapuchhre. Les vistes a la serralada de l'Himàlaia era molt més extenses que des del Camp Base i vèiem muntanyes fins on ens arribava la vista. De nou, la sortida de sol va ser espectacular i ens vam alegrar molt d’haver complementat la ruta amb aquest petit trekking.

De camí al Mardi Himal

Baixant del Mulde vam fer direcció cap Chuile. El camí passa per una selva frondosa i espessa. La sensació de caminar per la selva és sempre contradictòria. Per un costat transmet una energia ancestral, una mena de força atàvica que et travessa, però per l'altra et fa mantenir un estat d'alerta permanent. Al Nepal hi ha força animalons i alguns d'ells és millor no trobar-se'ls de massa a prop. Això sí, durant el trajecte vam poder observar una família de langurs grisos una bona estona. 

A Chuile ens vam estar al Mountain Discovery Lodge. No és que estiguéssim cansades, però el lloc era tan bonic, i venia tant de gust quedar-s’hi, que és el que vam fer. Les vistes no eren les més espectaculars del trajecte, ho eren molt més, per exemple, a Chhomrong, on per cert ens estàvem a la International Guest House, per si algú té interès en anar-hi. Tanmateix, l'esplanada de gespa que tenia al davant i l’energia positiva i relaxada que s’hi respirava ens van atrapar. Allà vam conèixer a una de les treballadores del lodge que era de l’Alt Mustang, una regió nepalesa de cultura majoritàriament tibetana. Per accedir-hi es necessita un permís especial que costa uns 500 $ els primers 10 dies dies i després 50 $ més per cada dia extra. Les zones de majoria Tibetana tenen un accés restringit pels turistes, segons els tibetans és degut a les pressions de la Xina. A Chuile vam passar-hi dos dies realment especials, on vam aprofitar per rentar roba, llegir, menjar bé i gaudir de la tranquil·litat i del paisatge. 

Una lectura

Durant aquesta part del viatge ens hem llegit un llibre que ens ha ajudat a conèixer més en profunditat aspectes de la cultura nepalesa. L'avantatge d'haver-nos decidit pel llibre electrònic -jo n’era molt reticent però la realitat del pes de la motxilla me’n va fer desistir- és que tots dos ens hem pogut llegir el mateix llibre al mateix temps. És un llibre de viatges que es diu “Himàlaia. Un viatge a través del Pakistan, Índia, Bhutan, Nepal i la Xina”, l’autora és l’Erika Fatland - autora que ens havia recomanat la nostra amiga Laia amb un altre dels seus llibres anomenat “Sovietistan”- El llibre és un recorregut pels 5 països que travessen la serralada de l’Himàlaia i de les seves comunitats. L’autora és antropòloga i, a través d’una escriptura amena i uns relats molt ben documentats, et fa viatjar per les cultures i les tradicions d’aquestes terres. Del Nepal n’hem après fets com l'assassinat en massa de l’antiga família real per un dels seus fills, la història dels diferents regnes del país i de tota la regió del Himàlaia (avui només Bhutan es manté independent) i tradicions com la de la Kumari; la dura realitat de les nenes de pobles de muntanya segrestades per les màfies de prostitució índies (es calcula que unes 30 nenes són raptades al dia i portades a prostíbuls indis) o la “tradició” del chhaupadi de la comunitat hinduista on les dones són tancades, durant el període menstrual, en les anomenades “cabanes de menstruació”. Un nombre indeterminat d’elles moren per picades de serps, d’escorpins o simplement de fred. La pràctica és legalment prohibida per les lleis del Nepal però a les comunitats rurals costa molt controlar-ho. El llibre també ens ha obert una finestra a altres territoris que volem visitar com Sikkim al Nord de la Índia. En definitiva, i per no allargar-ho més, si esteu interessades en la regió o us agrada la literatura de viatges és un llibre que recomanem plenament. 

El cost dels trekkings (humà, animal i econòmic)

De Chuile vam fer cap a Ghandruk (2.012 m), el poble més gran de la zona i el primer on hi tornava a haver transport motoritzat; fet que després de tants dies per la muntanya ens va xocar. La carretera per arribar-hi és un malson per a tots els que pateixen de vertigen i per aquells que no necessiten de dosis elevades d’adrenalina per a viure. Els autobusos pugen amb els motors roncant a la màxima potència, amb un balanceig que deixa en ridícul el vaixell pirata de la fira. Les corbes fan angles impossibles i el desnivell positiu s’enfila per sobre dels dos dígits. Ens vam quedar llargues estones observant la carretera i donant gràcies de no haver-la de fer, tot desitjant que busos i jeeps revisessin els frens sovint. Ghandruk és un poble molt visitat, ja que és punt de sortida d’uns dels trekkings més sol·licitats de la zona, el Poon Hill, i també poble de pas de trekkings com l’ABC o l’Annapurna Circuit. Ens havien dit que a Ghandruk hi havia un ATM, i el primer que vam fer va ser cercar-lo ja que no ens quedaven pràcticament diners en efectiu i als lodges cal pagar en efectiu, especialment als de més amunt on els preus són més elevats. 

Els preus dels lodges augmenten força a mesura que es guanya alçada. Tot el material s’ha de pujar o bé amb els porters o bé amb mules o una espècie pròpia de cavall que és més petita i resistent.

Quan hom pensa tot el que els turistes consumim entén el perquè els preus es multipliquen, en alguns casos fins a deu vegades. La feina dels porters no només és carregar les motxilles dels turistes, sinó també carregar el menjar, les bombones de butà, els mobles, les begudes, o tot el material que els lodges necessiten per el seu dia a dia. La majoria carreguen el material en unes gran cistelles de vímet o de bambú, molt característiques del Nepal. Quan porten motxilles, ho fan amb unes grans bosses impermeables que es carreguen entre l’esquena i el cap. Cada porter carrega de mitjana entre 40 i 45 kg. Els portadors no només han de traslladar la càrrega etapa per etapa, si no que ho han de fer amb celeritat perquè quan els turistes arribin es trobin les seves pertinences a lloc. Per una qüestió de temps, els grups intenten fer els trekkings amb el menor temps possible, fent etapes superiors als 20 Km diaris, fet que obliga als portadors a recórrer llargues distàncies i molts acaben rebentats. 

En el nostre cas vam decidir no contractar ni guia ni portadors. Per un costat, perquè som conscients que fem un viatge llarg i que arreu ens haurem de carregar la motxilla. Pesi molt o poc, és la que nosaltres hem decidit de portar i, per tant, no volíem que el Nepal fos diferent a la resta del viatge. Tanmateix, se’ns plantegen qüestions ètiques de fons. Personalment no trobem correcte carregar d’aquesta manera als porters. És cert que és la seva feina i que com s’argumenta sovint, d’aquesta manera s’ajuda a l’economia local. No obstant, si els que vivim en societats que reclamem els nostres drets laborals i defensem el treball sense riscos, quan anem a un altre país ens n'oblidem, no ens estem fent cap favor com a humanitat. Amb això no volem negar que els porters hagin de treballar, però que si algú precisa dels seus serveis, i s'ho pot pagar, els garanteixi unes condicions dignes, tant laborals com econòmiques. 

A part dels portadors, també s'utilitzen les mules per carregar tot allò necessari pels pobles de muntanya. La imatge de llargues caravanes de mules és impactant i a algunes les "vesteixen" amb cues de yak. Les mules carreguen des de material de construcció, a gas butà o turistes que ja no poden més amb la seva ànima. El tracte que reben és molt dur i fa mal de veure com han de pujar milers i milers d’escales (o baixar-les) carregades fins a l'extenuació. Mai havíem vist suar tant a uns animals tant resistents.

Tanmateix, al fer turisme per aquestes regions, per més que vulguem no beneficiar-nos dels seus serveis ho acabem fent. Tot el que hem consumit a alçada ha estat carregat per un portador o una mula, ja sigui el gas per una dutxa calenta, el menjar que ens serveixen als lodges, els dipòsits d'aigua, les mantes o els mateixos llits… Així doncs, nosaltres també formem part d’aquesta cadena.

El trekking del Mardi Himal

Bé, ens havíem quedat a l'etapa de Ghandruk, que ens enllaça amb el trekking del Mardi Himal… Des de Ghandruk vam anar a Landruk. El camí és no apte per aquells que no els agradin les escales. Ha estat una de les etapes més curtes però més esgotadores de tot el recorregut, amb milers d’escales de pujada i de baixada... Els nostres genolls encara se'n recorden!

A Landruk (1.565m), on ja havíem dormit a la segona etapa de l’ABC, se separen els camins del Santuari de l'Annapurna i del Mardi Himal. En realitat, les vistes des d’ambdós trekkings són similars, tot i que van per valls diferents. El del Mardi Himal transcorre per una vall situada més a l’est que el de l’ABC i arriba fins als peus del Machhapuchhre en comptes d'entrar a l’olla dels Annapurnes. 

És un trek relativament nou, que van obrir fa pocs anys, i és prou senzill i ràpid de pujar. Pel que vam veure és el trekking preferit de la gent del Nepal. A diferència del Santuari hi havia molt pocs turistes i la majoria eren nepalesos de la capital o de Pokhara que aprofitaven les vacances per a fer natura. També s'ha de dir que el camí i els lodges no estan tan ben cuidats com a l'altre trek.

Tot i ser un recorregut curt, a cada etapa hi ha uns 1.000 metres de desnivell positiu en respecte de l’anterior. La primera nit la vam fer al Forest Camp (2.550m) i a la segona etapa ja ens vam plantar al High Camp (3.550m), el punt des d’on s’arriba al Camp Base del Mardi Himal. Al High Camp no vam trobar-hi habitació i vam haver de fer un dining room.  No obstant, els bancs eren amples i còmodes, pràcticament com llits, i vam dormir d’allò més bé. 

Per arribar al Camp Base es requereixen d’un mínim de tres hores des del High Camp i la gent es va començar a llevar a les 2:30 a.m.(!) per sortir a les 3:00h. Com que ja havíem vist sortir el sol a l’ABC i al Mulde vam decidir prendre'ns-ho amb calma i vam sortir a les 5:30h. Ens va agafar l’albada de camí, però va ser igual d’espectacular. Quan la gent ja començava a baixar arribàvem al primer viewpoint (4.100m). Allà vam fer un te calent i vam fer cap al upper viewpoint (4.200m). El camí seguia cap al Camp Base (4.500m) però era encara glaçat i calia crestejar una mica, així que vam decidir quedar-nos a gaudir de les vistes des d’on érem. 

Per més que fossin muntanyes que ja havíem vist des de tots els angles possibles no per això van deixar d’impactar-nos. Sense paraules, muts d'impressió, amb un respecte quasi religiós, reconeixent-nos insignificants i nimis davant seu, ens vam quedar embadalits observant un dels poders més salvatges de la natura, la bellesa en la seva forma més crua i implacable, despullada de tota superficialitat. 

Les sensacions que ens han transmès aquestes muntanyes han estat una experiència completament nova i inesperada per a nosaltres i de ben segur ens acompanyaran al llarg de la vida. 

I després hi ha els corbs, sempre els corbs, presents amb el seu grall i el seu vol desafiant, lliure, gairebé impúdic. Al Tibet se’ls veu per sobre de 5.000m, a l’Everest s’enfilen per sobre els 6.500 m. Es mouen per tota l'estepa asiàtica creuant els Himalaies o l’Hindu Kush. Quin pacte han fet amb les muntanyes? 

Després d’uns dies de relax a Bandipur (us en parlarem més endavant) teníem intenció de viatjar cap a la regió del Mustang. Ja ho havíem planejat amb anterioritat una vegada, però el mal temps ens ho havia impedit. De nou, com si els eslògans publicitaris es convertissin en realitat, “Mustang -The Last Forbidden Kingdom in the Himalayas-”, la climatologia ens impedia fer el viatge. Unes nevades ben infreqüents per l’època havien cobert tota la regió de neu. Les fortes pluges posteriors havien provocat un seguit d'esllavissades que bloquejaven la carretera cap a Jomsom, la principal ciutat del Mustang.

Mustang és un dels 77 districtes del Nepal i es divideix entre el Lower Mustang i l’Upper Mustang. És un territori ple de particularitats i amb una història ben curiosa. 

El Nepal modern es crea sota la monarquia dels Gorkha que el 1795 conquereixen i uneixen, sota la seva monarquia, els diferents regnes de la regió. No obstant, el regne del Lo (Mustang), fundat pel monarca Ame Pal el 1380, s’integra a la nova monarquia amb un alt grau d’autonomia. El rei de Lo era reconegut dins les fronteres del Mustang i manté la seva dinastia fins a la caiguda de la Monarquia nepalesa, l’any 2008, i la seva conversió en República. Mustang és considerat com l’últim regne del Nepal i també el més aïllat. 

Situat a l’altiplà tibetà el seu aïllament geogràfic i cultural han fet de la regió un baluard de la cultura tibetana i del budisme tibetà. Tanmateix, i precisament per a aquesta especificitat, és una zona força restringida, especialment l’Alt Mustang que, fins el 1992, va restar completament tancat al turisme al ser considerat "zona desmilitaritzada". Les tensions entre el Nepal i la Xina pel tema tibetà hi són ben latents. A dia d’avui l’accés de turistes hi és molt controlat. A diferència del Baix Mustang, al qual s'hi pot accedir només amb el permís de l’Àrea de Conservació de l’Annapurna, cal un permís especial per accedir a l’Alt Mustang i és obligatori contractar un guia acreditat. El permís té un cost de 500 $ per deu dies i en cas de voler-lo allargar, cosa que requereix de molta paperassa, cada dia posterior té un recàrrec de 50 $.

Malgrat tot, hi ha una carretera que porta cap al Mustang. La carretera discorre pel que és considerat el congost més profund del món, la gorja del Kali Gandaki, que es troba a la vall que conformen l’Annapurna (8.091m) i el Dhaulāgiri (8.167 m). El riu, en el punt més baix, se situa a 2.520 m/snm, és a dir uns 5.571 m menys que l’Annapurna i 5.647 m menys que el Dhaulāgiri. La carretera no és apte per a tots els públics, en molts trams és unidireccional i plena de sotracs. En d’altres, gran part de la carretera ha desaparegut marge avall i l’estretor del camí restant fa que trobar-se de cara amb qualsevol altre vehicle sigui una mena de malson. És d’aquelles carreteres en les que val més seure al costat de paret. En molts trams les timbes poden tallar la respiració i només et resta confiar cegament en la perícia del conductor o, si ets creient, resar a tots els déus del teu panteó. La geologia del terreny està formada bàsicament per roques sedimentàries -antigament havia estat un mar poc profund-. Els turons i muntanyes són conformats per un aglomerat de gres, argila i roca calcària, fet que, literalment, provoca que es desfacin sota els efectes de la pluja i que, sovint, hi hagi grans esllavissades i despreniments. No obstant, després d’un viatge de 9 hores de tensió i de suor freda -la carretera l'havien reobert feia només un parell de dies- vam arribar a Jomsom.

La nostra intenció era fer una petita ruta pel Mustang seguint algunes etapes del trekking “Annapurna Circuit”, probablement el més conegut de l'àrea de l'Annapurna, que després de superar el pas de Thorong-La (5.416 m), el punt més alt dels trekkings no professionals, arriba a la regió del Mustang. En un inici havíem pensat començar-lo a Ranipauwa, el primer poble que es troben els que aconsegueixen creuar el pas de Thorong-La i anar baixant fins a Marpha. Ranipauwa (3.700 m) és una mena de poble artificial, ple d’hotels desmesurats i una mica malgirbats, situat en mig de l'altiplà tibetà i envoltat de muntanyes corprenedores. Té una certa retirada al llunyà oest ja que grups de turistes, majoritàriament de l'Índia, són portats a cavall des de l’aparcament principal fins al temple de Muktinath (3.800 m) tot creuant el poble. Entres els guies es donen curses aferrissades pel mig de l'únic carrer transitable de poble per veure qui pot portar més turistes. D’altres, són transportats en palanquins de bambú, per 4 portadors, a l’estil Kumari. 

Finalment però, vam decidir començar a la ruta a Kagbeni (2.804 m) un poble situat entre Jomsom (2.740 m) i Muktinath (3.800 m) i fer el trajecte de pujada. Tanmateix, vam haver de canviar una mica els plans. L’autocar que havíem agafat a les 7h del matí va arribar a Jomsom passades les 16h de la tarda, quan el sol ja començava a pondre's. Allà ens van comunicar que el bus es quedava a dormir a Jomsom i que no seguiria la ruta prevista. La raó esgrimida és que el trajecte s’havia allargat molt i no volien fer la carretera de nit, fet que és els vam agrair de tot cor. Tot i col·locar-nos al bus del dia següent de les 6 a.m per fer el trajecte fins a Kagbeni, vam decidir quedar-nos a Jomsom per visitar els seus entorns i aclimatar-nos millor a l’alçada abans de començar l'ascensió fins al temple.

Una pinzellada del Mustang

La primera vegada que s’arriba al Mustang un pot quedar impactat per la cruesa del paisatge. Els arbres, les selves, la vegetació frondosa, i la fauna de l’altre costat de les valls, ha desaparegut. De cop i volta ens trobem davant d’una naturalesa salvatge, immaculada, indòmita i brutal. Un desert magnètic format per un altiplà cru i ocre que s'estén de manera inabastable fins als confins del Tibet. Els rius discorren caòtics per lleres immenses; l’aigua és d’un color gris inquiet, i malgrat baixar amb força, comparats amb l’amplada desmesurada de la llera, semblen rierols inofensius. Veient-los, és impossible no pensar en com deu ser l'època del desglaç per convertir-los en bèsties desbocades. El blanc enlluernador dels pics destorba la concreta monotonia del paisatge i, com el mateix guepard de les neus, els turons reposen camuflats per esquitxos de petites llunes de neu.

Jomsom és la ciutat més gran del Lower Mustang i la porta d’entrada a la regió. Des de la dècada dels 70’ compta amb un petit aeroport que ha promogut, en certa mesura, el desenvolupament i l’obertura de la regió, així com l’arribada de més pelegrins al temple de Muktinath. Les dues nits que vam estar-nos-hi les vam passar en una hotel just al costat mateix de l’aeroport. Quan hom pensa en un aeroport s’imagina quelcom semblant al de Barcelona amb un munt de trànsit aeri, el so penetrant dels motors dels avions i la impossibilitat de poder descansar bé. Tanmateix, res més lluny de la realitat. L’aeroport de Jomsom (2.736 m/snm) és un dels aeroports comercials més petits del món. Amb els seus 739 m de llargada x 20 m d’amplada és també un dels més perillosos i exigents. Al estar situat a la vall del Kali Gandaki, que com ja hem comentat abans, està formada per dos colossos com són el Dhaulagiri (8.167 m) i l’Annapurna (8.061), però també d’altres muntanyes com el Tukuche (6.920) o els tres pics del Nilgiri Himal: Nilgiri Nord (7.061 m), Nilgiri Central (6.940 m) i Nilgiri Sud (6.839 m), fa que les condicions de vol puguin ser terriblement difícils. Els accidents no ha estat infreqüents al llarg de la seva curta història, la majoria d’ells amb víctimes mortals. Els vents que s'hi generen, forts i constants, provoquen turbulències severes, i les condicions de visibilitat no són les adequades en gran part del dia. A aquests fenòmens, cal sumar-hi que les avionetes han de volar per l'interior de la vall ja que no tenen capacitat per sobrevolar les muntanyes. Són avionetes de les anomenades STOL (short takeoff and landing), és a dir que només tocar a terra es tornen a enlairar per aprofitar al màxim les finestres de bon temps, amb una capacitat màxima de 19 passatgers. El vol des de Pokhara triga uns 20 minuts i els horaris de funcionament són de 7h a 10h del matí, hora en què els vents comencen a ser massa forts per permetre el trajecte. Així i tot, la seva perillositat no dissuadeix a uns quants valents i valentes d’estalviar-se les 8h de trajecte des de Pokhara i veient l’estat de la carretera, especialment quan plou, hom es pregunta quin mitjà és realment el més segur.  A part de l’aeroport de Jomsom, el Nepal té el que és considerat l’aeroport més perillós del món, el de Lukla (Everest), amb una sola pista en pendent del 12% i unes condicions meteorològiques encara més extremes que les de Jomsom. Així mateix, el país té el dubtós honor de comptar amb 20 companyies aèries a llista negra d’aviació de la Unió Europea, la “UE Air Safety List”, inclosa Nepal Airlines que ofereix vols internacionals.

Els entorns de Jomsom

A Jomsom no hi ha gaire res per fer ni és un poble especialment bonic. Tanmateix, com en tot el Mustang, les vistes són espectaculars. El paisatge en direcció sud és dominat completament per l’imponent massís del Nilgiri Himal (7.061 m); al oest, pels pics del Dhaulagiri (8.167 m) i el Tucukhe (6.920m) i cap al nord pel Sangdachhe Himal (6.391 m), el petit de la família. 

Ens havien parlat d’un llac, el Dhumba Taal (2.830 m) i d’un petit poble anomenat Thini Gaun (2.862 m), de cultura Thakali, als quals s’hi pot arribar tot fent una excursió des de Jomsom. L’antic camí és avui una carretera en alguns trams ja asfaltada. Nosaltres vam fer primer cap al llac, pujant per la llera del riu. Un cop arribats al llac Dhumba vam haver de moderar les expectatives que teníem. En els moments de màxima capacitat el llac fa uns 150 m de llarg per 100 m d’ample, però ara era poc menys que una bassa poc profunda. Als voltants hi havien construït una mena de passeig amb bancs i era ple de les omnipresents banderoles tibetanes. El llac és considerat sagrat tant per Budistes com per Hinduistes i hi és prohibida la pesca i el consum dels seus peixos.

Des del Dhumba Taal vam enfilar-nos cap el monestir de Kutsab Terenga (~3.000 m). El monestir original fou fundat pel Gran Lama Lungten Urgen Palsang Rimpotxé, al segle XV, qui va rebre els cinc tresors espirituals i materials del seu mestre tibetà. Kutsab fa referència al cos del Guru Rimpotxé i Terenga vol dir “els cinc tresors”. El primer en portar el títol de Rimpotxé és conegut com a Padmasambhava (el nascut del Lotus), mestre tàntric i figura clau per l’expansió del Budisme a tota la regió dels Himàlaies, en especial al Tibet, on va fundar el primer monestir budista de la regió l’any 779. Per algunes corrents, Padmasambhava, és venerat com el segon Buda i d’ell se'n deriva gran part del Budisme tibetà. 

El temple ha patit grans reformes des d’aleshores, la principal des de 2001 fins als nostres dies. Les reformes es financen a partir de les donacions i del treball voluntari dels fidels. Actualment és gairebé enllestit i s’hi està construint una gran estàtua sobre una flor de lotus que no vam saber distingir si era de Buda o de Padmasambhava. Des del monestir es tenen unes vistes privilegiades als Himàlaies. Al ser encara buit és possible passejar-s'hi lliurement i, la pau i la tranquil·litat que s’hi respira, ens va fer quedar-nos-hi una bona estona embadalits amb la preciositat i la magnificència de l’entorn. El llac Dhumba era poc més que una taqueta verda i veiem per primer cop el pas de Thorong-La (5.416 m), el mític pas de l’Annapurna Circuit que els nostres amics haurien de creuar al cap de pocs dies.

Des del monestir vam baixar cap al poble thakali de Thini Gaun. Els thakalis són una cultura assentada al Mustang des de fa segles. Parlen la llengua thakali i professen majoritàriament el budisme tibetà, tot i que el seu origen és controvertit ja que els estudis d'ADN els vinculen en un 95% amb els mongols. L’arquitectura thakali és ben particular. Les cases són de pedra, amb les parets blanques i els sostres plans que serveixen per assecar el gra o les pomes. Tot el sostre és envoltat per una muralla de llenya tallada que, creiem, deu servir per evitar que el vent s’emporti el gra. 

Una altra de les especificitats del Mustang, i per la qual es conegut arreu del Nepal, és la producció de pomes (unes 7,5 tones anuals). Els pobles del Mustang són plens d’arbres pomers i el seu fruit és valorat com la millor poma del país. En tota la regió s’hi troben paradetes improvisades on s’hi venen bosses de pomes de diferents tipus, pesos i mides. També és molt típica la poma deshidratada i els sucs, sidres i licors fets de poma. Per les comunitats locals la poma és moltes vegades l’única font d’ingressos. De totes les varietats en vam tastar una que ens va encantar, però no era fàcil de trobar i no ens en van saber dir el nom. És com una mena de poma de sang, la pell vermella, gairebé grana, que taca com si fos remolatxa. El gust és molt floral i intens i la textura tersa i sucosa. Així doncs, la setmana que hem passat al Mustang hem pogut gaudir dels plaers secrets de la fruita prohibida.

Kagbeni i Tiri

Al cap d’un parell de dies recorrent Jomsom vam decidir arribar-nos a Kagbeni, on ens hi vam estar només una nit, abans de començar la ruta cap al temple de Muktinath. Kagbeni (2.804 m) és un poble petit, de cultura thakali. És conegut per ser un dels pobles més antics dels Himàlaies i perquè hi conflueixen dos rius sagrats: el Muktinath i el Kali Gandaki. 

Vam aprofitar el dia per anar fins a un poblet anomenat Tiri (no confondre amb el Thini de Jomsom). Creuant el riu s’agafa un camí direcció nord, cap a l’Alt Mustang. És el darrer poble al qual es pot accedir sense el permís especial. El dia era ventós i a vegades la força del vent feia que ens costés caminar. Tiri és un llogaret bàsicament agrícola que viu del cultiu de pomes. Des de Tiri vam intentar arribar-nos al llac Terri, a pocs quilòmetres de distància, però entre que se’ns havia fet tard i que es va girar un vendaval important, vam decidir fer marxa enrere i retornar cap a Tiri i Kagbeni. L’entorn de Kagbeni amb els dos rius, les muntanyes nevades i els arbres pomers era realment captivador.

L'endemà ens vam llevar ben d'hora per fer l'etapa fins a Muktinath (3.800m). Volíem seguir el camí de muntanya en comptes d'anar per la pista. El recorregut era més llarg, uns 14 km, amb un desnivell positiu d’uns 1000 m,  però va valer la pena cada un dels centímetres que vam recórrer. La de Kagbeni a Muktinath ha estat, probablement, unes de les rutes més boniques que hem fet al Nepal i, sens dubte, una porta d’entrada brutal a la bellesa natural del Mustang. 

Kagbeni és el punt on es separen l’Alt i el Baix Mustang. Si un segueix la llera del riu Kali Gandaki, en direcció nord, entra en el regne desconegut, i gairebé prohibit, de l’Alt Mustang. En direcció est, s’arriba al temple de Muktinath, passant pels poblets de Putak i Dzong. Just per sobre d’aquests pobles l’accés és restringit i hi ha cartells advertint que només s’hi pot accedir amb el permís especial de l’Alt Mustang. En alguns trams s’hi veu una petita tanca i en d’altres un muret integrat en la immensitat del paisatge. Si en algun moment ha pres sentit per a nosaltres l’expressió "posar portes al camp" ha estat aquí. Envoltats d’un dels paisatges més extraordinaris que mai haguéssim vist, mentre amb la vista podies viatjar a distàncies gairebé infinites, hi havia una línia, pràcticament invisible, que t’impedia agafar un o altre camí. La immensitat i la nuesa del paisatge era al mateix temps refugi i impediment; podíem travessar la línia fronterera imaginaria per qualsevol punt, al mateix temps que podíem ser vistos des de tot arreu molt abans de poder-ne ser conscients. Tan a prop i tan llunyana, tan real i tant mítica, així se’ns presentava la terra de l’Alt Mustang, velada i present, sigil·losa com el guepard de les neus.

La zona per on caminàvem és el territori natural d’aquest esquiu felí, que es mou entre els 3.000m i els 6.000 m d’alçada. El guepard de les neus, o si volem ser correctes, la pantera de les neus (Panthera uncia), habita les zones muntanyoses de l’Àsia Central, des de l’Hindu Kush a Sibèria, passant pel Nepal i el Tibet. És un animal extremadament difícil de veure, que evita el contacte amb els humans i que es camufla perfectament amb l’entorn, degut al seu pelatge de coloració gris blanquinós, amb les característiques taques negres i rosetes d’un color ocre. En un territori com l’altiplà tibetà no pot haver-hi camuflatge millor i, malgrat tot, no perdíem la vana il·lusió de veure’l, encara que fos en la distància. 

Dies abans, havíem vist un documental sobre la pantera de les neus que ens havia impactat per la seva sensibilitat i la profunditat de les reflexions que s’hi donen. Un fotògraf de naturalesa i un escriptor passen dies i nits a l’alt Tibet a la recerca d’aquest animal gairebé mitològic. Si us ve de gust gaudir del paisatge de l’altiplà tibetà i d'una dosi de natura salvatge segurament us agradarà. El podeu trobar a Filmin que, per cert, és l'única plataforma que ens funciona estant de viatge. Si cliqueu a la imatge trobareu la sinopsi del documental.

Des dels inicis de l’etapa, només deixar enrere Kagbeni, es té una panoràmica completa de tots els pics que envolten el baix Mustang. Des del Nilgiri Himal, al Dhaulagiri, passant pel Tukuche, el Sangdacche o el pas del Thorong-La. El dia era clar i net, i al llarg de les 6 o 7 hores que vam estar caminant, ens vam creuar amb comptades persones. Ens era estrany poder sentir el silenci. Diverses vegades ens vam quedar palplantats, captivats, escoltant el no res, l’absència més absoluta de so, només trencada, a voltes, pel grallar d’algun corb i per els nostres batecs incrèduls. Que difícil que és valorar una bellesa tant colpidora mentre la tens davant. Mentre seguíem caminant, una mica aclaparats, com narcotitzats, comentàvem que segurament que no érem prou conscients de la barbaritat d’allò que estàvem veient i visquent. 

Quan ja faltava poc per acabar l’etapa vam arribar al poble de Dzong o Jhong (3.200 m). El poble compta amb un monestir del segle XVI, i un conjunt de gompes, que van ser pràcticament destruïts pel terratrèmol del 2015 i que actualment estan en fase de restauració. Una part de la restauració l'assumeix el Dzong Gompa Management Committee (DGMC) i l'altre l'ambaixada nord-americana al Nepal. A Dzong, també vam veure per primera vegada uns forns solars, donats per una ONG alemanya, que més tard trobaríem per tota la regió. 

Sense més entrebancs vam arribar a Ranipauwa (3.700 m), el poble nascut als peus del temple de Muktinath (3.800m). La imatge que transmet el poble no acaba de lligar amb la bellesa prístina del trajecte. Com ja hem comentat més amunt és un poble de caire artificial, fet per acollir els turistes que, o bé visiten el temple o bé  han creuat el pas del Throrong-La i necessiten amb urgència una dutxa calenta, un plat a taula i un llit on descansar. L’únic carrer que el creua és custodiat per hotels i botigues de souvenirs i queviures, que semblen més un decorat d'antiga pel·lícula de l'oest que no pas serveis funcionals.

Muktinath (3.800 m) és considerat un dels temples més importants dels Himàlaies i és lloc de peregrinació tant d’Hinduistes com de Budistes. Pels Hinduistes el temple, dedicat al déu Vixnu, és tant sagrat que aquells que el visiten poden trencar amb la roda de les reencarnacions i tenen assegurada una plaça al paradís. Pels Budistes és la residència de Avalokiteśvara, el Buda que encarna la compassió de tots els Budes i un dels 24 llocs tàntrics sagrats pel budisme tibetà. Diuen que el gran mestre tàntric, i difusor del Budisme a la regió dels Himàlaies, Padmasambhava, hi va meditar de camí cap al Tibet. Ambdues fe hi han peregrinat en harmonia al llarg dels segles i ho continuen fent en l'actualitat en un clima de tolerància i respecte que tant debò mostressin les tres grans religions monoteistes.

El temple principal conté un shaligram (una fòssil de trilobits negre, molt típic de la regió) que els hinduistes relacionen amb al déu Vixnu. Al costat del temple principal hi ha dues piscines d'aigua sagrada i una font amb 108 sortidors en forma de cap de toro. Muktinath és l’únic dels 108 temples dedicats al deu Vixnu que és fora de l’Índia i un dels 8 més sagrats pels hinduistes. La imatge és ben curiosa, especialment en societats tant conservadores com la nepalesa o la índia. Nois sense samarreta, intentant aguantar el fred, mentre se submergeixen a les piscines d'aigua sagrada, al mateix espai on noies, amb els saris mullats i ben arrapats a la pell, després de passar pels 108 sortidors intenten, sense èxit, agafar una mica d'escalfor del sol. El temple, molt concorregut, és una mena de mosaic incomprensible amb fidels esclafant cocos contra les pedres dels altars per a beneir-se amb la seva aigua, gossos amb la tika passejant perduts entre riuades de gent cridant emocionada; gent gran i amb dificultats motrius portats a pes amb palanquins, i algun turista despistat, com nosaltres, intentant entendre alguna cosa de tot allò que l’envolta. 

L’endemà al matí, un cop esmorzats, vam decidir pujar fins als peus del pas del Thorong-La. Per a nosaltres era una excursioneta de poc menys d’una hora, tot i que ens enfilàvem cap als 4.200 m. Ens feia il·lusió anar a tocar neu i, a més a més, volíem recopilar informació per els nostres amics que havien de creuar el pas al cap de pocs dies. Mentre ens fèiem un te calent i gaudíem d’un paisatge completament nevat, anàvem preguntant als primers portadors, guies i alpinistes, que venien de creuar el pas, quines condicions metrològiques i del terreny s’havien trobat. La conclusió era unànime, calien grampons i havien passat molt de fred, però havia valgut la pena. 

Per tancar l’experiència al Mustang, vam decidir fer el retorna cap a Jomsom a través d’una ruta de muntanya que passava pel bonic poble de Lupra (3.050 m).

Ens vam llevar ben aviat perquè l’etapa fins a Jomsom era llarga, gairebé de 19km. A part, volíem acomiadar-nos amb calma del Mustang i dels Himàlaies, doncs érem conscients que ja anàvem baixant cap a les valls; primer a Pokhara per a recollir les nostres coses i després cap a la vall de Katmandú per finalitzar la nostra estada al Nepal.

Es vam llevar abans de l’alba per fer un bon esmorzar i començar a caminar quan el sol tot just despuntava. Feia fred, molt de fred, i els dits, per més que portàvem guants, se’ns quedaven glaçats. Tot just sortir de Ranipauwa ens vam trobar un parell de ramats de iacs, i tot i saber que no eren dels salvatges (que són força agressius), ens va fer força respecte passar pel seu costat. Alguns eren plantats al mig del camí i ens miraven amb cares de pocs amics. Poc a poc, es van anar movent i vam poder seguir la ruta sense més incidències.

La baixada cap a Lupra va ser més ràpida del que haguéssim volgut, malgrat que sovint ens aturàvem per amarar-nos per darrera vegada de la força i la pau d’aquests paisatges captivadors. Eren les mateixes muntanyes, però a cada passa en descobríem matisos diferents, angles diferents, sensacions diferents. De nou, ens tornava a sobtar el silenci. L’absència de so ens era una experiència estranya, a vegades inquietant. Quedar-se quiet, escoltant allò que no pot ser escoltat, fa que miris cap a dins, cap als confins de tu mateix, en un estat de meditació al qual, malauradament, no estem avesats. De tant en tant, una ràfega de vent, o el so d’uns ocellets petits i refetons, ens feien tocar de peus a terra. I peu a peu, petjada a petjada, vam arribar al poble de Lupra. 

Lupra (3.050m) és un poblet thakali situat a la llera del riu Kali Gandaki. El contrast entre el verd de les pomeres, el roig de les fulles dels arbres caducifolis, el gris platejat del riu i l’ocre i el blanc de les muntanyes creaven un mosaic cromàtic que ens va embadalir. Sortint de Lupra ens vam enfilar cap a unes coves reconvertides en petits temples; en algunes fins i tot hi havien construït unes rudimentàries estufes de fang. 

Un parell de quilòmetres després de Lupra el camí moria a la carretera que va de Kagbeni a Jomsom. Així doncs, els darrers cinc quilòmetres ens va tocar fer-los per la pista, amb un vent intens que ens bufava de cara i ens fuetejava amb la pols que s’aixecava cada vegada que un bus ple de peregrins o un jeep ple de turistes passava per la carretera. Un cop arribats a Jomsom vam fer cap a Marpha, situada a poc menys de 10 km. Aquesta vegada vam agafar un taxi que ens hi va portar per 1.000 rúpies (6 €), tota una fortuna per a nosaltres, però no volíem fer una nova nit a Jomsom i els busos públics només sortien al matí.

De Marpha ens n’havien parlat varies vegades i sempre per a bé. Només arribar-hi vam entendre el perquè. Marpha (2.680 m), com tots els pobles de la vall del Kali Gandaki, és un poble de cultura thakali. A Marpha hi ha un assentament de refugiats tibetà i les dues comunitats conviuen amb normalitat i harmonia. Al poble es parla més tibetà que thakali i a gran part de les botigues s’hi pot trobar artesania i teixits tant thakalis com tibetans. La població de Marpha és d’uns 1.500 habitants i el que més ens va cridar l’atenció és que, tot i ser un poble força turístic, ha sabut mantenir amb determinació l’essència cultural que el caracteritza, sense abandonar-se a les exigències del turisme. La part antiga de Marpha és coneguda per la seva arquitectura tradicional, amb el monestir budista, de la corrent Nyigma la més antiga de les escoles budistes tibetanes, a la part central de la vila. El poble viu principalment del cultiu de pomes i de la ramaderia. Les pomes i licors de Marpha són els més reconeguts arreu del país, especialment el Brandy de poma.

De nou, trobarem un d’aquells indrets on cos i ment ens demanaven d’aturar-nos-hi. Marpha té un magnetisme especial que t’atrapa. Com de costum, al arribar-hi, vam començar a cercar allotjament però, alguns per preu i d’altres perquè eren plens, ens va costar trobar-ne. L’atzar va voler que aterréssim a l'Hotel Tantopo, regentat per una família tibetana que ens va fer sentir com a casa i on, per cert, vam menjar de meravella. A Marpha vam fer poc més que visitar el temple, perdre'ns pels seus carrerons i ramblejar pel carrer principal, el tik-tok street, on joves, i no tant joves, es fan fotografies des de tots els angles possibles abillats amb la roba tradicional thakali. Si esteu per el Mustang o teniu pensat visitar-lo, no deixeu passar l’oportunitat d’aturar-vos a Marpha. De ben segur que us atraparà.

Al llarg del nostre recorregut pel Nepal ens hem topat amb quatre de les grans cultures que conformen el país. Els gurung, mentre fèiem el trekking pels Annapurnes. Els thakalis, al Mustang. Els tibetans, al Mustang i als camps de refugiats de Katmandú i Pokhara. I els newari, a la vall de Katmandú. 

Dels tres primers n'hem parlat, amb més o menys encert, al llarg de la crònica de viatge. Dels newari però, encara no n'havíem esmentat res. 

El poble newari és considerat el poble originari de la vall de Katmandú i son la comunitat etnolingüística més influent de les que conformen el Nepal. La seva llengua, la nepal-bahasa, és una llengua tibetobirmana que forma part de la gran família de les llengües sinotibetanes. Tanmateix, no és la mateixa llengua que el nepalès, que és una llengua indoària. Els newari, o newar, són de religió majoritàriament hinduista, i històricament han estat fortament influenciats per les tradicions i institucions hindús, com per exemple, la divisió en castes en la societat. Dins l’Hinduisme segueixen una branca pròpia, l’Hinduisme newari, d’arrels tàntriques i amb elements budistes. Els Newari es consideren els verdaders guardians de la cultura nepalesa i la seva influència en les tradicions del país és ben estesa. No obstant, el seu poder demogràfic no és massa destacat, essent un 4,6% de la població total del Nepal, aproximadament uns 1,5 milions de persones. Nepal i newar, provenen de la mateix arrel i volen dir el mateix, la terra dels newar. La vall de Katmandú està estretament lligada a la cultura, l’arquitectura i l’urbanisme newar. Els seus principals exponents en són les ciutats de Katmandú, Bhaktapur i Lalitpur (Patan), les capitals dels tres grans regnes de la monarquia Malla, la dominant a la vall de Katmandú des del segle XII fins a la seva unificació al Nepal modern.

Dels tres grans centres de poder newari n'hem visitat només dos: Katmandú i Bhaktapur, però també hem visitat altres ciutats newaris com Bandipur. De Katmandú ja us en vam parlar a l’inici de la crònica, així que ara ens centrarem en Bandipur i Bhaktapur, dos pobles newari que per raons diferents ens han sorprès.

Vam anar a Bandipur una mica a cegues i, podríem dir, que per casualitat. Un cop acabats els dies de trekking pels Annapurnes la nostra intenció era visitar el Mustang. Tanmateix, un cúmul de circumstàncies va fer que aplacéssim, per primera vegada, la tan anhelada visita a la misteriosa terra del Mustang. 

D’altra banda, uns amics nostres venien al Nepal per a fer un trekking, el de l’Annapurna Circuit, i ens feia molta il·lusió poder-los saludar i compartir amb ells uns moments - ja que venien, vam aprofitar l’avinentesa per demanar-los un parell de coses que necessitàvem... -. Amb tot plegat, ens quedaven uns dies “morts” i per omplir el temps, després de buscar per la guia algunes opcions, vam convenir visitar els llacs de Begnas Taal i Rupa Taal, a prop de Pokhara, i després fer cap a Bandipur. De Bandipur en sabíem ben poc, però era relativament a prop de Besisahar, el punt d’inici de l’Annapurna Circuit, i on, al cap d’uns dies, havíem quedat amb els nostres companys.

Bandipur (1.030m) està situat, més o menys, a la mateixa distància de Pokhara que de Katmandú. A la carretera principal que uneix les dues grans ciutats del país, al centre, s’hi troba Dumre, un poble-mercat, cruïlla de camins. Des de Dumre, si es tira cap al nord s’arriba a Besisahar i si es tira cap al sud es va a Bandipur. La primera impressió de Bandipur va ser ambigua. Havíem llegit que era un poble newar molt ben restaurat i bonic, situat en un turó amb unes grans vistes a la serralada de l'Himàlaia. Tot era ben cert però, al principi, no li vam acabar de trobar el punt. Poc a poc li vam anar descobrint l’encant fins que ens va enamorar. 

L’esplendor de Bandipur es produeix a partir del segle XVIII. Amb la caiguda de Katmandú en mans dels nous monarques, els newari es dispersen més enllà de la vall. En plena època colonial, Bandipur sap esdevenir un centre de comerç clau de les rutes comercials, essent el nexe entre els productes provinents del Tibet (mesc, cavalls, pells i herbes de muntanya) i la Índia Britànica (cotó, tabac, querosè…). No obstant, a partir de mitjans del segle XX, amb l’obertura del Nepal al turisme i la construcció dels aeroports i de la carretera Katmandú-Pokhara, Bandipur perd la seva posició estratègica i la seva influència. Després d'uns anys d'abandó la ciutat ha sabut reinventar-se per orientar-se cap al “turisme sostenible”. És la única ciutat de Nepal, de les que hem visitat, que gaudeix d’una zona de vianants lliure de trànsit rodat i on els edificis estan perfectament conservats i ben cuidats. 

Al matí, abans de l’albada, es pot fer una caminada fins al turó de Purankot. El turó permet maridar la sortida de sol amb unes vistes esplendoroses a la serralada de l'Himàlaia. La muntanya més imponent és el Manāslu (8.163 m), un altre dels vuit mils dels quals pot presumir el Nepal . Si no es vol fer l’excursió, la pujada és curta però exigent, el parc de Tundikhel, als afores del poble, permet gaudir d'unes vistes similars. Al baixar del turó de Purankot es troba l’anomenada “mini muralla xinesa”, una atracció turística encara inacabada però que és molt curiosa de veure. 

A poc més de 5 km de Bandipur, per pista o per camí de bosc, s'arriba a Ramkot, un poble de la cultura Magar, una de les tribus dels Gorkha. Tenen la particularitat de construir les cases rodones, tot i que en l’actualitat només en queda una dempeus. El poble es dedica plenament a l’agricultura. El dia que el vam visitar era la collita de la mandarina i les dones carregaven grans cistelles amb quilos i quilos d'aquest fruit. A l’entrada de Ramkot hi ha un registre i s'ha de pagar una petita taxa. 

El dia següent vam decidir visitar la cova de Siddha Gufa, a poc més de 4 km del poble, però amb un desnivell molt pronunciat. L’entrada, amb el guia corresponent obligatori, val 200 rupies, poc més d’un euro. La cova és molt profunda i, tot i que només se’n pot visitar una part, val la pena fer-ho. 

A Bandipur ens hi vam estar tres nits que se’ns feren curtes. Vam allotjar-nos en una guest-house d'estil newar molt ben cuidada, i on els esmorzars eren excel·lents. Com ens va passar a Chhomrong, a Chuile, o ens passaria més endavant a Marpha, ens hi haguéssim quedat més temps però els nostres amics arribaven i vam fer cap a Besisahar.

Bhaktapur (1.300 m) és una ciutat newar situada a la vall de Katmandú, a poc més de 13 km de la capital. Amb Katmandú i Patan, fou un dels tres grans regnes històrics de la dinastia Malla, que va governar la vall de Katmandú entre 1201 i 1779. Bhaktapur, en el seu moment de màxim esplendor, entre els segles XII i XVI, va esdevenir el regne més poderós dels tres i la seva arquitectura es reconeguda com la més característica de la cultura newar. La plaça Durbar de Bhaktapur, juntament amb la de Patan i la de Katmandú, fou declarada Patrimoni de la Humanitat per l'Unesco l’any 1979. 

Teníem clar que no podíem acabar el nostre recorregut pel Nepal sense visitar Bhaktapur.  Els darrers dies, els vam repartir entre Nagarkot, Bhaktapur i Katmandú. Tanmateix, ens centrarem en Bhaktapur. Al arribar a la ciutat ens va sobtar que fessin pagar per entrar a tot el casc històric i no només a la Plaça Durbar. A cada carrer d'accés hi havia un punt de control. Els turistes hem de pagar 2.000 rupies, l’equivalent a uns 12 €, que pels barems del Nepal són força diners. Tanmateix, el valor arquitectònic del conjunt de temples i carrers de la ciutat vella bé valen el preu de l’entrada. Ens va sorprendre la seva extensió i com, a diferència de Bandipur que és més un decorat, tota la ciutat antiga és viva i funcional. El paviment dels carrers i molts habitatges estan força atrotinats però d’altres parts de la ciutat comencen a ser restaurades. Bhaktapur, com la resta del país, es va veure afectat pell devastador terratrèmol de 2015, de 7,8 graus a l’escala de Richter. El terratrèmol, i les rèpliques posteriors, va causar la mort de gairebé 9.000 persones i prop de 22.000 més van resultar ferides. El terratrèmol va causar unes destrosses materials sense precedents: més de mig milió d’habitatges es van esfondrar i centenars de milers més es van patir danys. La plaça Durbar de Bhaktapur i d’altres llocs històrics del país, no en van ser una excepció. Actualment, la majoria de temples han estat reconstruïts, però encara se’n veuen les ferides.

Quin misteri tan captivador és el pas del temps. A voltes pot ser mortificador i d’altres volar lleuger com una oreneta. Dos mesos després d'arribar al Nepal ens trobem a l’aeroport acomiadant-nos del país, sense saber ben bé si la data que marca el calendari -el nostre calendari, perquè segons el del Nepal som a l'any 2082- es correspon amb el temps transcorregut o és només una innocentada d’un menairó juganer. No ens en sabem avenir de com de ràpids han passat aquests seixanta dies. Mirem enrere i el primer dia se’ns presenta llunyà, de la mateixa manera com la llum d’una nebulosa espacial triga eons a arribar-nos. Pot haver-se contorsionat el temps amb la gravetat dels Himàlaies o simplement ens hem deixat portar per la seva blanca majestuositat? En tot cas li diem arreveure a un país preciós, fascinant, on ens hi hem sentit acollits com en pocs. Les gents, els paisatges, la gastronomia, la història, la natura, els colors, la vida... Ens n’anem agraïdes, satisfetes, i  amb la bossa plena de bons records. Dhanyabad Nepal, fins a la propera!