Hi ha indrets, històries o imatges que romanen gravades en la memòria col·lectiva. La guerra del Vietnam n’és, probablement, una d’elles. El sol fet de sentir anomenar la paraula “Vietnam” ens transporta, irremeiablement, cap a un dels conflictes més transcendents de finals del mil·lenni passat. En tot cas, la Guerra del Vietnam persisteix en el nostre imaginari personal, alimentada per infinitat de pel·lícules, novel·les, assajos o documentals que en nodreixen el mite, com la cabra Amaltea nodria a Zeus.

Per alguns, és una de les històries de resistència i tenacitat més icòniques de l’edat contemporània. Per d’altres, marca l’inici de la decadència d’una superpotència que ha imposat  a sang i foc la seva supremacia i, la qual, no ha aconseguit mai estar a l’alçada de la seva responsabilitat. D’altres, l'inscriuen a un dels moments àlgids de la Guerra Freda, una contesa mundial que va dividir el món, de forma maniqueista, entre uns suposats “bons” i uns suposats “dolents” i de la qual el Vietnam n’és un dels pocs exemples que desafien la lògica dels vencedors. Per un grapat més, no és res més que un imaginari relacionat amb algunes de les millors pel·lícules de temàtica bèl·lica de la història del cinema, en què, malgrat les atrocitats, els bons sempre són els de la bandera de ratlles vermelles amb 50 estrelles blanques sobre un fons blau. 

No obstant, pels seus protagonistes, fou una guerra popular d'alliberament. D'alliberament de les cadenes del colonialisme: primer francès, després japonès i finalment nord americà. Una guerra per la independència, per la reunificació i per la defensa d’un sistema polític i econòmic que els va suposar entre 3 i 5 milions de morts, bombardejos massius amb armes convencionals i químiques, la destrucció sistemàtica del país, fam i malalties. Malgrat totes les calamitats, el poble del Vietnam en surt vencedor, independent i unificat. Probablement hi ha pocs exemples més paradigmàtics del mite de David contra Goliat que la Guerra del Vietnam.

Sigui com sigui, el mot “Vietnam” és un tòtem ple de significat que hom l’omple segons la seva visió del món, les seves esperances, els seus desitjos o la seva motxilla personal. Vietnam pot ser un referent i un exemple per a d’altres davids i un dolorós i humiliant recordatori per als goliats del món, que no han pogut esborrar-ne l’oprobi, malgrat totes les hagiografies devotes de Hollywood. 

En escriure aquestes línies estem exhaurint els darrers dies de visat per terres del Vietnam. És un país preciós, que ens ha encisat en tots els sentits i amb tots els sentits, i que sap rebre els visitants amb la mà i el cor oberts. Certament, ens està costant acomiadar-nos-en. N'hem recorregut majoritàriament la zona nord i el territori i les seves gents ens han deixat un record inesborrable. Al llarg d'aquests 45 dies hem retrobat el plaer de viatjar, de crear les nostres pròpies rutes, de deixar-nos portar per la intuïció i per les recomanacions que altres viatgeres, o les persones locals, ens anaven fent. 

Hem pogut endinsar-nos en zones i pobles fora dels itineraris habituals i, quan hem visitat els llocs d'interès (que per alguna cosa ho són!) hem sabut trobar la manera de recorre'ls, més enllà del circuit marcat. Trobar aquestes opcions requereix temps (quelcom que per sort tenim!), però també que el país disposi d'una bona xarxa de transport públic que arribi als racons més remots,  i el Vietnam, la té.

A l'arribar al Vietnam vam traçar-nos, si fa no fa, un esbòs de la ruta que ens agradaria fer. Un cop assumit que el sud el deixàvem per a un altre viatge (ganes no ens en falten!) vam buscar informació sobre la part central i, amb més deteniment, sobre la part septentrional del país. Ens venia molt de gust tornar a trepitjar muntanya i el nord del Vietnam n'era una bona oportunitat.

Des de Cambodja vam escriure als nostres amics Enric i Cristina, que havien estat al Vietnam feia relativament poc, perquè ens recomanessin alguns indrets.  Amb la seva guia (gràcies per la recomanació de passar l'any nou lunar a Hanoi!) i, la informació que vam anar espigolant de diversos blogs, vam dibuixar un itinerari. Ara que ja som a punt de sortir del país, de la ruta inicial només n'hem seguit les dues primeres etapes: la tripleta Da Nang, Hoi An i Hue a la costa central, i la recomanació dels nostres amics de passar el Tết a Hanoi. La resta l'hem anat modificant sobre la marxa, i aquest és, precisament, un dels aspectes que més ens agrada del viatjar.

En aquest viatge hi havia certs països que volíem visitar tant sí com no i el Vietnam n’era un d’ells. Frisàvem per endinsar-nos en aquest país tenaç i rebel, orgullós de la seva història mil·lenària, que ha escrit, en majúscules, un dels episodis més glossats de la nostra història recent. El Vietnam és una llengua de terra esprimatxada en forma de essa, que agombola la resta de països del sud-est asiàtic i els protegeix de les envestides del mar de la Xina Meridional. En el seu estretall mesura uns 50 quilòmetres d’ample, però s’estén 1.650 km de nord a sud. 

La nostra primera idea era entrar al Vietnam navegant pel riu Mekong, creuant per la frontrera sud de Cambodja. No obstant, teníem ganes de seguir descobrint el país dels khmers, en concret la zona est, més rural i menys turística. Podríem dir que vam intercanviar el sud de Vietnam per l’est de Cambodja (de forma natural ens sorgia el mot sacrificar, però utilitzar-lo en referència a dos països com Cambodja i Vietnam seria una frivolitat sense escrúpols). 

Viatjar acostuma a ser sinònim d’escollir i de descartar. Vam assumir doncs que no navegaríem pel Delta del Mekong; ni visitaríem els espectaculars túnels de Cu Chi, la immensa xarxa de túnels subterranis construïda pel Vietcong durant la Guerra del Vietnam; ni podríem fruir amb l'exuberant natura de Da Lat, a les terres altes del sud del Vietnam; sense oblidar l’obligada visita a Ho Chi Minh, la mítica Saigon, rebatejada pel nou govern sorgit de les cendres de la guerra amb el nom de l’històric líder comunista. Així mateix, a qui no li agradaria conèixer de primera mà aquell indret on metafòricament ens han enviat tantes vegades quan no volien saber res més de nosaltres i ens deien “Ves-te’n a la Cotxinxina!” 

Amb tot, el canvi de ruta ens feu entrar al Vietnam per la seva zona més angosta, concretament pel pas de Le Thanh, un petit pas fronterer de muntanya. La primera parada al país dels annamites fou la ciutat de Pleiku, capital de la província de Gia Lai, situada a les terres altes centrals. 

Tanmateix, arribar-nos a Pleiku va ser més enrevessat del previst. Des de Banlung, ciutat situada a l’extrem nord-est de Cambodja, havíem de trobar un transport que ens acostés a la frontera, però cap autobús regular, o de companyia privada, oferia aquest recorregut. Davant d’un petit restaurant familiar, una mica tronat i brut, vam veure una furgoneta amb un cartell en lletres vermelles, enganxat al parabrisa, que deia “Vietnam”. L’home que ens va rebre no parlava un borrall d’anglès ni tampoc de khmer, l’idioma principal de Cambodja. No és que nosaltres dominem el khmer (de fet tampoc dominem massa l’anglès) però avui en dia amb els traductors pots escriure i generar àudio en pràcticament qualsevol llengua del món. Al final vam comprendre que era vietnamita. Un cop canviat l’idioma del traductor, poguérem reservar dues places per a l’endemà al migdia. Ens explicà que la furgoneta feia el trajecte fins al pas fronterer de Le Thanh  i d’allà cap a Pleiku, la primera ciutat del Vietnam un cop creuada la frontera. 

Val a dir que la furgoneta era més un servei de repartiment de paquets transfronterer que no pas un servei de transport a l’ús. Enmig de peces de motor, caixes de cerveses i alguna motxilla de propietari desconegut, vam iniciar el viatge. Al principi no les teníem totes. Al sortir érem els dos conductors vietnamites, un noi jove nord americà que havia decidit anar a viure al Vietnam, concretament a Pleiku, sense haver-la visitat mai més enllà de veure’n un parell de vídeos pel youtube, i nosaltres dos. Per a més inri se’ns havia acabat el saldo de trucades al mòbil. Per primera vegada, i com qui no vol la cosa, vam enviar una foto de la furgoneta a les respectives famílies, on es podia veure la matrícula. En cap moment va explicar que la foto era “estratègica” per si ens passava quelcom, i els dos sortíem amb una cara ben somrient davant del cartell en lletres vermelles enganxat al parabrisa que deia “Vietnam”.

Amb tres hores i escaig, comptant el pas de frontera, vam plantar-nos a Pleiku. Per no perdre el costum, vam decidir caminar des del punt on ens va deixar la furgoneta fins al nostre allotjament. El recorregut era d’uns tres quilòmetres, que s’ha de dir, vam recórrer amb un cert neguit perquè s’estava fent fosc i no teníem massa clar on anàvem. Amb tot, quan la fosca ja dominava el cel, vam arribar a lloc.

Pleiku o com enamorar-se del Vietnam a la primera cita

La ciutat de Pleiku ens era completament desconeguda. No obstant, des del primer moment, sense saber ben bé perquè, ens hi vam sentir molt a gust. El homestay que havíem reservat era senzill però còmode, situat en un barri popular, no massa allunyat del centre. 

Tot just arribats vam sopar en una de les típiques paradetes de carrer tant populars a l’Àsia. Per primera vegada hi degustaríem el phở, la sopa característica del Vietnam. Podem dir, sense por a equivocar-nos, que mai havíem pres tanta sopa com al Vietnam. Si menges als llocs locals i de caire popular, el phở és el plat estrella (i moltes vegades l’únic!). 

A Pleiku, al ser un indret allunyat de les principals rutes turístiques, no estan avesats al turisme estranger. Arreu on anàvem érem l’atracció del dia i amb molt de gust la gent t’ajudava en tot allò que era a les seves mans: des de donar-te un cop de mà per a comprar, a controlar que ningú et cobrés de més, o fins i tot a convidar-te a uns cafès. 

Més enllà de l’exquisida hospitalitat i l'honestedat amb què ens van rebre a Pleiku, el que més ens va sobtar van ser els preus. Tot ens semblava extremadament barat i en cap moment vam patir perquè ningú ens cobrés de més. Els phở, boníssims i abundants, costaven un euro al canvi, i al matí esmorzaven uns entrepans ben complets per poc més de 50 cèntims. La diferència amb Laos i Cambodja era notòria, però era sobretot el tarannà honest, positiu i alegre de la gent el que més ens va captivar.

Pleiku està envoltada de plantacions de cafè i d’arròs. Arreu s’hi albiraven cafetars florits i alguna plantació despistada de te. Les flors del cafè són d’un blanc enlluernador i desprenen una olor dolça, lleugerament agessaminada, que és capaç d’embriagar fins a l’ànima més insensible. Cada gemma desenvolupa quatre flors, que creixen en ramells al llarg de l'axil·la de les fulles. Malgrat la bellesa del contrast entre el verd turgent de les fulles joves i el blanc pristí de la flor, segurament la millor època per visitar les terres altes centrals del Vietnam sigui a principis de tardor, quan les terrasses d’arròs són a punt de segar, amb els blens curulls i tots els prats ben entapissats amb els colors verds i daurats de gra madur.

L’endemà al matí ens vam llogar una moto per visitar els cafetars i arribar-nos al llac Biển Hồ, un llac d’aigua dolça assentat sobre un complex de tres cràters volcànics. Els pobles Jrai, autòctons de la zona, l’anomenen T’Nung, que significa “mar en la muntanya”. Al voltant del llac s’hi troben arrossars i cafetars, però també una” avinguda” amb els espectaculars pins centenaris de Gia Lai.

L’altre gran atractiu de la zona és el volcà Chư Đăng Ya, un volcà recobert de camps de cultiu que li confereixen un aspecte apedaçat, com una mena de labor de retalls de teixit vegetal. En aquesta època els camps eren llaurats, però en època de pluges, per les imatges que hem vist, ha de ser realment espectacular. L’any 2018, el diari britànic Daily Mail el va incloure entre els paisatges volcànics més impressionants del món. Per sort o per desgràcia sembla ser que no massa gent va llegir el diari d'aquell dia. 

Entre el llac, els cafetars i les plantacions de te s’hi troba un temple budista preciós, la Buu Minh Pagoda, situada a uns 15 quilòmetres de Pleiku. Ens va sorprendre trobar-hi de nou rodes de pregària, com al Nepal. No obstant, el temple més reconegut de Pleiku sigui el  Minh Thanh Pagoda, situat al centre de la ciutat, on grups de joves i famílies s’hi feien fotos amb els vestits tradicionals. Ambdós temples foren la porta d’entrada per descobrir el particular tipus de Budisme que s’observa al Vietnam, força diferent del dels seus veïns del sud-est asiàtic. 

Voltant pel llac, i pels temples, una estàtua gegant d’una figura femenina ens cridà l’atenció. L’havíem vist presidint el mirador del llac, i es trobava a l'exterior de cada temple (més endavant en veuríem representacions més petites en els altars familiars). Era una figura d’un blanc enlluernador, sorgint d’una flor de lotus i fent el mudra de la compassió amb la mà, però no era Buda. Per primera vegada ens trobàvem amb la figura de Quan Âm, anomenada Avalokiteśvara en sànscrit. El seu nom vol dir “la que escolta els sons del món” i és un símbol de protecció i compassió, molt important en el budisme sincrètic del Vietnam.

El Tam Giáo 

Al Vietnam s’hi practica el budisme Mahayana, d’origen indi i introduït al Vietnam a través de la Xina fa més de dos mil·lennis. El budisme vietnamita adopta, també, fortes influències del budisme Thiền (zen) del Japó i del budisme Tịnh Độ (de terra pura). Tanmateix, els vietnamites han creat el seu propi camí religiós i filosòfic, el Tam Giáo, conegut com  “Els tres ensenyaments”, part indestriable de la seva identitat cultural.  El Tam Giáo és un camí sincrètic entre el budisme (religiositat), el confucianisme (ètica social i política) i el taoisme (espiritualitat i medicina). Després de mil anys sota domini de l’imperi xinès les tres filosofies es van anar entrellaçant i entremesclant, fins a crear un cos propi del qual n'han sorgit completament fusionades. Aquest sincretisme és clarament patent en els temples i en la religiositat popular, on conviuen en plena harmonia Buda, Confuci, la pràctica zen o l’espiritualitat taoista. Ara bé, si quelcom defineix la tradició vietnamita, i la fa especial, és el culte als avantpassats. A cada llar s’hi disposa un altar dedicat als ancestres, als quals s'ofrena amb regularitat, en especial durant el Tết (l’any nou lunar). Abans de construir quelcom (una casa, un pou, un taller, un local…), o de començar un nou propòsit, es demana la benedicció als avantpassats. 

Poc a poc, aniríem descobrint que els vietnamites, tot i ser majoritàriament laics, segueixen amb passió les seves tradicions culturals i que aquestes són indestriables de la seva identitat com a poble. 

A Pleiku vam trobar-nos-hi un Vietnam sense filtres, arrelat a la seva terra i a les seves tradicions. Un Vietnam que ens va rebre amb els braços oberts i que ens va enamorar des del primer moment. No obstant, temíem que aquesta primera impressió fos una mena de fata morgana viatgera, que s’esvanís un cop trepitgéssim parts de la ruta turística més clàssica. Tanmateix, a cada passa la nostra estima es va anar refermant fins a poder dir, sense recança, que marxem ben enamorades del Vietnam.

Abans de pujar cap a la nord volíem conèixer, breument, la part central del Vietnam i una de les aturades obligades, segons deien els blogs de viatge, era la tríada: Da Nang, Hoi An i Hue. Tres ciutats molt properes les unes a les altres, situades a l’estretall del país. En aquest cas és una d’aquelles etapes del viatge que es fan “perquè toca”. Si arreu les anomenen és perquè val la pena visitar-les però també cal comptar amb la seva contrapartida en forma de massificació. En tot cas, vam fer cap allà i ens hi vam quedar una setmana ben bona.

Da Nang

L’arribada a Da Nang va ser impactant, és la quarta ciutat més gran del Vietnam i una de les més turístiques, riques i cosmopolites del país. El contrast amb Cambodja (de la qual n’havíem sortit feia menys d’una setmana) i Pleiku, era evident. De sobte ens trobàvem en una metròpoli lluminosa, vibrant, potent, amb tot el tragí de gent, cotxes, motos i turistes que hom es pot trobar en qualsevol ciutat gran del món. 

Amb tot, Da Nang va ser la nostra porta d'entrada al mar! Després de gairebé cinc mesos viatjant veiérem el mar per primera vegada i, per dos maresmencs d’arrel, això és molt de temps. La platja era immensa i s’estenia durant quilòmetres i quilòmetres. Teníem tantes ganes de platja que vam començar a caminar i no vam parar fins arribar a les Muntanyes de Marbre, situades a uns 10 quilòmetres de distància. Tot i que ganes no ens en faltaven no vam fer cap capbussada a l’oceà. En part, perquè hi havia bandera vermella (el Pacífic no és com el Mediterrani), en part perquè el dia no acompanyava i en part perquè estàvem com narcotitzats. El sol fet de caminar per la sorra de la platja i de sentir el vaivé de les onades ens embriagava i no trobàvem el moment d’aturar-nos.

Com sabeu, no som gaire de ciutats; malgrat això, vam aprofitar l'estada a Da Nang per fer-nos una mica més al Vietnam i descobrir el ritme urbà del país. Els mercats bulliciosos, la catedral, els temples budistes, el pont del Drac, el riu Han, l'animació del centre, la platja i tants altres racons fan d'aquesta ciutat un lloc ple de vida. 

Tanmateix, si hem de destacar algun indret, destacaríem les Muntanyes de Marbre. Formades per 5 turons de marbre (cada turó es vinculat a un dels 5 elements: terra, foc, metall, fusta i aigua), s’hi han anat construint un seguit de temples: primer hinduistes i després budistes. 

Si us crida l’atenció el tema cultural i religiós, a Da Nang hi ha un dels tres temples més importants de la fe caodaista. El Cao Dao és una fe sincrètica fundada al Vietnam al 1926 que integra budisme, taoisme, confucianisme i cristianisme, però que és diferent del Tam Giao. Amb tot, les reminiscències en són evidents. Els seus tres sants són el poeta i savi medieval Nguyen Binh Khiem, l’escriptor Víctor Hugo, i el primer president de la República de la Xina, Sun Yat-sen. Entre els personatges venerables s’hi troben Jesús, Lenin, Shakespeare, Joana d’Arc o Mahoma. És, si més no, un espai curiós de visitar.

Hoi An i Hue, dues joies arquitectòniques

Després de llegir-ne meravelles teníem clar que volíem visitar Hoi An, la que molts consideren la ciutat més bonica del Vietnam. No obstant, prevèiem que hi hauria bullici i vam buscar-hi un allotjament allunyat de les zones més animades. Sort que ho vam fer! 

Hoi An és un poble preciós, no hi ha matisos. Sigui per la seva arquitectura que integra estils vietnamites, xinesos, japonesos i francesos; sigui per la llum que li confereixen el reflex del riu i del mar, sigui pels fanalets de colors que decoren carrers, cases i botigues; sigui per les barques acolorides que naveguen riu amunt riu avall com en una petita Venècia; sigui pel seu ambient animat ple de cafès, bars i botiguetes; sigui pels seus temples fotogènics; sigui per la rica vida artesanal i cultural de la ciutat; tot plegat, fa que Hoi An desprengui una energia especial. Té quelcom que fa que t’hi sentis a gust. Malgrat les masses desfermades que la visiten (moltes més de les que ens havíem imaginat) la ciutat manté l’encant i la dignitat. A més, coincidia que ens apropàvem al Tết (l’any nou lunar) i tota la ciutat era decorada amb flors, orquídies i petits arbres fruiters, que n’accentuaven la seva bellesa policroma. 

A Hoi An vam allotjar-nos a l’illa de Cam Nam, unida per un pont a la zona més cèntrica del poble. Creuar el pont era com creuar una frontera invisible. A l’illa l’ambient era local, relaxat i tranquil, a l’altre costat del pont les riuades de gent podien arribar a marejar.

Tanmateix, Hoi An no només és la ciutat antiga, els entorns són plens d'arrossars que arriben a tocar de mar. El passeig amb bicicleta fins la platja és de poc més de cinc quilòmetres. Camps d'arròs, búfales d'aigua, poblets i temples discorren fins a fondre's amb la sorra blanca de la platja. Aquí sí, vam poder fer la nostra primera i, per el moment, única capbussada al mar.

A un parell d’hores llargues de Hoi An s’hi troba la ciutat de Hue, amb la seva ciutadella fortificada, exquisidament ben conservada. Una joia arquitectònica plena de jardins i palauets que fou construïda, a partir de 1804, per l'emperador Gia Long, fundador de la dinastia Nguyễn, l'última dinastia imperial del Vietnam. La ciutadella imita la Ciutat Prohibida de Beijing, però combinant-ho amb les tècniques de fortificació de l'enginyer francès Vauban. Hue va ser la capital imperial del Vietnam unificat durant tota la dinastia Nguyễn (1802–1945). Primer com  estat sobirà i després com a protectorat dels francesos, que no aboliren la monarquia. Al 1945 Ho Chi Minh declara la independència i aboleix la monarquia. Aquesta proclama donarà peu a la primera Guerra d’Indoxina, però això ja és una altra història...

De camí cap al nord

Avui sabem que ben a prop de Hue hi ha la zona desmilitaritzada del Vietnam (zona DMZ) que delimitava la línia fronterera que separava l’antic Vietnam del Nord del Vietnam del Sud. Pel que hem llegit, hi ha un complex de túnels més amplis que els de Cu Chi i que són realment espectaculars de visitar. Si mai tornéssim al Vietnam, de ben segur, ens hi aturaríem.  

Desconeixedors d’aquesta realitat, el que ens venia més de gust en aquell moment era anar fent via cap al nord, deixar enrere les grans ciutats i moure’ns cap a zones més rurals i de muntanya. Això sí, abans ens havíem de preparar pel Tết, la gran festa de l’any nou lunar, que passaríem a Hanoi.

S’apropaven els dies de l’any nou lunar i, seguint els consells dels nostres amics, havíem decidit viure la festivitat a Hanoi - ja que hi érem ens hi posàvem del tot!-

El Tết dóna el pas a la primavera agrícola, antigament marcava les dates per un nou cicle del cultiu d’arròs. En l’actualitat és la festivitat més important del Vietnam i la celebració familiar per excel·lència. Durant el Tết, tots aquells que s’ho poden permetre viatgen al poble per passar els dies amb la família i honorar als avantpassats. Pel que ens havien anat dient, pel Tết, al Vietnam, tot tanca. Ens costava de creure que una metròpolis asiàtica, amb gairebé vuit milions d’habitants, pogués “baixar la persiana” de manera tan radical. En tot cas, vam decidir arribar-nos a Hanoi el dia abans de l’inici de les festivitats per a fer una compra ben curulla de menjar. Havíem llogat una habitació amb una petita cuina i el nostre pla de contingència va incloure tots els capricis dels quals ens n’havíem estat des de l’inici del viatge: pa, tomàquets, el ingredients per a fer una bona truita de patates (paella inclosa, que encara carreguem), oli d’oliva, xocolata 85% i una ampolla de vi negre. 

Malgrat sembli impossible pel Tết, Hanoi, queda deserta. La metròpoli bulliciosa, vibrant, atapeïda i sorollosa es transforma en una ciutat assossegada, silenciosa i desmotoritzada; engalanada amb flors exuberants de mil colors i plena de famílies que llueixen vestits tradicionals i es fotografien als indrets més pintorescs i representatius de la ciutat. L'atzar volgué que el carrer on ens allotjàvem fos un d'aquests indrets. Fent honor a la dita "allà on vas, fes com veuràs", la Cristina va comprar-se un vestit tradicional preciós, amb el qual ens vam fotografiar per tots els racons més simbòlics de la ciutat. Ara bé, més enllà de passejar i de fotografiar-nos, poc més podíem fer! 

El canvi d’any se celebra amb castells de focs repartits per la ciutat. Nosaltres els vam anar a veure al llac Hoan Kiem. Certament, va ser especial poder viure una nit com aquesta a Hanoi i compartir la joia del canvi d'any, per segona vegada, en un any.

Amb el pas de les setmanes, Hanoi s'ha revelat com el punt neuràlgic què hem utilitzat per moure'ns pel nord del país. És la quarta vegada que ens hi estem. D'aquella imatge de ciutat silenciosa, pacífica i serena, poc en queda. S'ha de dir, però, que Hanoi ens ha semblat una ciutat ben organitzada i gens caòtica. Malgrat que utilitzar el clàxon és un costum arrelat, no té res a veure amb altres ciutats com Bombai o Katmandú, que poden arribar a desesperar el visitant més pacient. 

Un breu apunt sobre el calendari lunar vietnamita

El calendari lunar vietnamita és una adaptació del calendari xinès, fruit de la llarga,  intensa i, a vegades conflictiva, relació entre els dos països. Durant mil anys el Vietnam formà part de la Xina, i tal com ha fet amb altres influències com la religió, la filosofia confuciana o l'escriptura, s'han fet seu el calendari, tot adaptant-lo a les característiques pròpies del país. El calendari vietnamita es basa en els dotze animals zodiacals xinesos i en els cicles dels cinc elements, però amb dos canvis significatius: el conill és reemplaçat pel gat, animal molt més arrelat a la cultura vietnamita, i el bou pel búfal d'aigua, l'animal de treball emblemàtic dels arrossars vietnamites.

Aquest 2026 entrem a l'any del Cavall de Foc, que segons les seves creences acostuma a portar canvis sobtats, ruptures en l'ordre establert i conflictes. (No som de creure-hi però alguna cosa ressona, oi?!). 

Un dels “imprescindibles” del Vietnam és, sens dubte, la badia de Ha Long. Declarada Patrimoni de la Humanitat per l’UNESCO per la bellesa i el nombre excepcional de torres càrstiques marines que alberga. Des d’arreu del país les agències de viatges ofereixen tours d’ensomni per navegar entre els afloraments petris de la badia, que sobresurten de l’oceà com l’espina dorsal d’un drac capbussant-se en en un mar en calma. De fet, Ha Long vol dir “el drac que baixa”. La imatge d’un mar pigallat amb centenars de d’illots selvàtics és, probablement, de les més paradigmàtiques del Vietnam.

Per visitar aquest prodigi geològic vam optar per la via del mig. La badia de Ha Long és un dels destins turístics més massificats del Vietnam. Incomptables vaixells en solquen les seves aigües a diari, carregats de turistes embadalits amb la bellesa irreal, gairebé mística, de l’entorn. Els tours privats no només ofereixen la possibilitat de navegar entre algunes de les agulles càrstiques més fotogèniques, sinó que ho complementen amb tot un seguit d’activitats com caiac, paddle surf, banys en platges de sorra blanca o fer nit en un dels tradicionals juncs, el vaixell típic d’aquesta regió del Vietnam.

Descartada aquesta primera opció - com bé sabeu procurem evitar els espais més turistitzats- vam valorar la possibilitat d’allotjar-nos a l’illa de Cat Ba, i visitar la badia de Lan Ha, una badia germana de Ha Long però menys massificada. Cat Ba és la més gran de les 367 illes que conformen l’arxipèlag homònim. És reconeguda pel Parc Natural que ocupa gran part de l’arxipèlag. El parc és la llar d’espècies endèmiques amenaçades com el langur de Cat Ba, el gecko tigre de Cat Ba, i la llúdriga asiàtica d’urpes petites. D’entre totes les espècies, probablement, el langur de Cat Ba en sigui la més emblemàtica. Malauradament, es troba en perill crític d’extinció (CR) i, actualment, la seva població és de només uns 70 individus.

La tercera opció de la terna era arribar-nos a les illes de Quan Lan i Co To. Dos petits paradisos al Golf de Tonkin, completament allunyades del bullici turístic, però encara dins la formació càrstica tan característica de la Badia de Ha Long. Com que el temps no acompanyava, i del que teníem ganes era d'anar pujant cap al nord, ens va decidir per l'opció de Cat Ba. 

Arribar-nos a Cat Ba amb transport públic va ser una mena d’odissea, però amb final feliç. El bus local que ens portava des de Hanoi se’ns va treure de sobre -literalment- en una estació completament isolada a uns quants quilòmetres de Hai Phong, la ciutat on teníem previst prendre el ferri cap a Cat Ba. Desconeixíem la vasta immensitat de la ciutat de Hai Phong. Aquí en diuen la Liverpool vietnamita, és la tercera ciutat en població del Vietnam, el segon pol industrial i la seu del port més important del nord del país, de fet és el 28è port més important del món pel que fa a volum de càrrega (Barcelona és el 35è). 

Des de l’estació fantasma on ens van deixar, l’única opció que ens oferien era agafar un taxi. El preu del taxi a la ciutat ens costava més que el propi bitllet de bus des de Hanoi. Tanmateix, el mapa digital ens marcava que havia d’existir un bus que passava per davant de l’estació. Després d’una bona estona d’incertesa va aparèixer l'esperat autobús, el qual amb algun sotrac, va acostar-nos a la ciutat pròpiament dita. Amb un altre autobús vam arribar-nos al port des d'on vam agafar el darrer ferri cap a l’illa.

Malgrat ser un indret turístic, especialment pels voltants del passeig marítim, la zona habitada és una porció ben petita de l’illa, ja que la major part l’ocupa el Parc Natural de Cat Ba. Dins del parc es poden fer algunes excursions. La més habitual és arribar-se al mirador de Dinh Ngu Lam, però també es pot trescar fins al poble de Viet Hai, a la zona nord est de l’illa, o bé visitar algunes de les coves tan característiques de la regió. A l'est de Cat Ba s’hi desplega, majestuosa, la badia de Lan Ha. Centenars de pinacles càrstics en puntegen el mar, com una mena d’empremta en positiu de la cúpula de Barceló a les Nacions Unides. La bellesa de la Badia és realment esbalaïdora. 

Amb tot, els tours que oferien arreu no baixaven dels 20 $ per persona per mig dia de navegació. Recorrent en moto l'illa ens vam arribar a l’extrem nord.  Allà vam descobrir que hi havia un ferri públic que feia el trajecte fins al poble de Halong, ja a terra ferma. Per força havia de creuar gran part de la badia per arribar-hi. El preu era molt barat comparat amb els vaixells turístics, només 100.000 dongs per persona (uns 3 €). Així doncs, amb 400.000 dongs (12 € anada i tornada) podríem, per fi, gaudir de la bellesa de navegar entre les torres càrstiques i fascinar-nos amb les seves formes escarpades. Val a dir que el primer ferri sortia molt aviat i el port ens quedava a força quilòmetres. L'endemà ens vam llevar més tard de l’habitual, i tot i que teníem temps d’arribar-hi, vam decidir prendre'ns-ho amb calma, esmorzar tranquil·lament i agafar el ferri següent al cap d’unes hores. Amb tot, vam aprofitar per visitar el port pescador de Bén Bèo, a la zona est de l’illa. Caminant pel port vam veure una petita embarcació local que just hi atracava. A la impensada li vam proposar si ens podia acostar fins el poble de Viet Hai, a l’altre costat de la Badia de Lan Ha. Després de negociar una mica vam acordar 400.000 dongs, els mateixos 12 € que haguéssim pagat amb el ferri però fent el trajecte amb una barqueta local. El pas fins a Viet Hai fou realment preciós. En una hora i escaig de navegació vam serpentejar entre muntanyes, illots, platges i coves marines, a ritme pausat, assaborint cada metre del paisatge. A l'arribar a Viet Hai vam convenir que ens esperaria una hora abans de retornar a port. De l'embarcador al poble hi ha un parell de quilòmetres, així que, només desembarcar, vam llogar una bici (ja són allà de manera estratègica) per arribar-nos al poble i poder visitar-lo en el temps pactat. Sens dubte, ha estat un dels dies més bonics dels que hem passat al Vietnam i el record de la navegació per la Badia de Lan Ha romandrà a la capseta de records inoblidables. 

A la zona nord hi ha dos destins terriblement populars per aquells que visiten la regió: Sa Pa i Ha Giang. En un inici, quan havíem dibuixat la ruta basant-nos en les recomanacions dels blogs de viatge, ambdós destins apareixien sempre com a “imprescindibles”, hi havia però quelcom que ens deia que no correguéssim a anar-hi. Tanmateix, abans d’arribar-nos-hi, volíem aventurar-nos per altres zones menys desenvolupades turísticament. El nord abasta un territori immens, amb una gran diversitat de paisatges i climes i és la llar de la major part dels grups ètnics del país (54), els més nombrosos dels quals són els Hmong (que ja havíem trobat a Laos), el Tày i el Dao. Així doncs, vam decidir endinsar-nos a la regió del nord-oest.

Tà Xúa, la morada dels núvols

Cercant informació ens va cridar l’atenció un indret anomenat Tà Xua. No és ben bé un poble, sinó una comuna alpina, situada en una carena muntanyosa, entre els 1.500 i els 1.800m d’alçada, a la província de Son La. El poble més proper des d’on enfilar-se cap a Ta Xua és un llogaret anomenat Bac Yen. De gener a març, la regió esdevé el territori ideal per als “caçadors de núvols”. Als peus de la serralada s’hi estén un mar de núvols, dens i compacte, que cobreix la vall la major part del dia. L’entapissat de núvols és tan espès que es té la sensació de poder-hi saltar al damunt o de poder reclinar-s’hi com en un llit de cotó fluix. Des de les alçades les vistes són esplendoroses: la serralada Annamita llueix imponent, ajaçada per un cinturó de núvols sinuosos que, com un vel pudorós, en protegeixen les valls de la mirada desvergonyida dels visitants embadalits. Però de sobte, com si Zeus descendís de l’Olimp cobert per un mantell bromós, amagant la seva presència als ingenus mortals, la boira s’enfila des de la vall cap la serralada, a la velocitat del llamp, honorant l'atribut ciclopi del déu del cel. En pocs minuts, l’estora de núvols plàcids esdevé un mur de boira imponent que amb prou feines permet distingir els propis peus. Malgrat tot, les motos segueixen recorrent l’única carretera que connecta Ta Xua amb l’exterior. La carretera, estreta i esberlada, serpenteja entre les muntanyes com resseguint l’espina dorsal d’un dinosaure (així n’hi diuen els locals). Al voral de la carretera s’hi troben, a mansalva, cafès i petits restaurants locals que, agosarats, desafien la llei de la gravetat amb sengles plataformes de fusta o bambú a mode de miradors. Els visitants, embadocats, prenen impassibles el seu cafè amb núvols, fotografiant-se en l’etèria matèria, habilitats amb els vestits tradicionals de la regió.

A Ta Xua és gairebé imprescindible llogar una moto per moure’s. Alguns dels indrets més populars per visitar són el miradors “espina de dinosaure”, “l’arbre solitari”, “la roca cap de dofí” o “la roca del cap de tortuga”. Tots ells ofereixen vistes imponents al mar de núvols, a les valls clivellades per terrasses d’arròs (quan els núvols ho permeten) i a la resta de pics i muntanyes de la serralada. 

Arribar o sortir de Tà Xúa és relativament complicat. Des de Hanoi vam agafar un autobús local des de l’estació de My Dinh (la que concentra tots els trajectes al nord de Hanoi). El bus local era, com és habitual al Vietnam, també un servei de transport de mercaderies. Envoltats de paquets, bosses, caixes de peix, maduixes, gallines i fins i tot garrins vam recórrer la llarga ruta fins a Yac Ben. Al bus vam conèixer una parella belga que també viatjaven llarg i amb la qual vam coincidir en altres moments. 

El que no teníem gens clar era com sortir de Tà Xúa. Gràcies a en Viet, el noi que portava la casa on ens allotjàvem, vam descobrir que hi havia una furgoneta de transport que feia la ruta fins a Nghia Lo, des d’on podríem agafar un autobús cap a Mu Cang Chai, el que havíem decidit que seria el nostre proper destí. El transport no fou barat (uns 10 € al canvi que per ser un trajecte amb bus al Vietnam són força diners). Tanmateix, com que només hi ha una furgoneta que fa el trajecte, ens van permetre aturar-nos al poble de Tram Tau i l’endemà seguir el trajecte amb el mateix bitllet cap a Mu Cang Chai. A Tram Tau hi ha unes termes naturals precioses, amb unes piscines d’un blau lapislàtzuli, amb brolladors a diferents temperatures, envoltades d’arrossars. El paisatge és poc més que idíl·lic. De les termes ens en va parlar la Meritxell, una catalana de Barcelona que vam conèixer a Tà Xúa i que el destí viatger va voler que ens retrobéssim més endavant.

Mu Cang Chai, on el cultiu d'arròs esdevé art

De Mu Cang Chai en sabíem ben poca cosa. Havíem llegit que era un territori de muntanya que destacava pels seus arrossars, per ser la llar de pobles com els Hmong i per ser una regió allunyada del tràfec turístic. Des de Tà Xúa ens quedava “en línia recta” cap a Sapa on, en un principi, teníem previst arribar-nos-hi. El viatge des de Ta Xua fou llarg i per etapes. En el tram final la carretera enfila el Kau Pha pass, un dels ports de muntanya més angostos de tot el Vietnam, mentre serpenteja, anfractuosa, entre restes d’esllavissades i penya segats. El camí, tanmateix, bé val el tràngol ja que Mu Cang Chai és, sens dubte, una de les perles del nord del Vietnam.

Envoltada d’arrossars, el que distingeix la regió d’altres zones arrosseres són les terrasses en gradient, declarades bé d'interès nacional per el govern vietnamita. Algunes terrasses poden cobrir desnivells de fins a 1.000 metres i fan possible el cultiu de l’arròs en un territori tan summament escarpat. Escarbades manualment als vessants de les muntanyes pel poble Hmong des de fa segles, han esdevingut un símbol de la riquesa cultural i agrícola del país, així com un reclam per els amants de la fotografia. La carretera que porta fins a Mu Cang Chai des del poble de Tu Le, és coneguda com “la carretera dels fotògrafs” i arreu es poden veure vietnamites habilitats amb els vestits tradicionals que es fotografien, cofois, davant d’alguna de les espectaculars terrasses o dels miradors que hi aboquen. 

Malgrat no ser-hi en la millor època per gaudir de la bellesa hipnòtica i la riquesa cromàtica dels arrossars madurs, vam recórrer en moto, completament embadalits, els contorns de Mu Cang Chai i de la seva particularitat cultural Hmong. 

De nou, la casualitat viatgera volgué que tornéssim a coincidir amb la parella belga i amb la Meritxell, amb qui, de fet, ens estàvem a la mateixa homestay. Que boniques que són aquestes coincidències quan es viatja. 

Redibuixant la ruta

Ni Tà Xúa, ni Mu Cang Chai formaven part de l’itinerari que havíem esbossat inicialment. A poc a poc, anàvem descobrint zones precioses fora de les rutes habituals. Ambdós indrets ens havien captivat i volíem mantenir el seu aroma dolç el major temps possible. Ara sí, ens restaven els dos grans destins del nord: Sa Pa i Ha Giang, l’un i l’altre d’una bellesa indiscutida. Malgrat tot, ens feia una mandra terrible entrar de pet al circuit.

Pel que fa a Sa Pa no ens va costar gens decidir que no hi anàvem. Realment havíem quedat curulls de muntanya i embadalits amb l’encís de Tà Xúa i Mu Cang Chai. Podíem perfectament prescindir de Sa Pa i mantenir intacte l’empremta genuïna que ens havien deixat els dos destins del nord-oest.

Amb Ha Giang, però, teníem més dubtes. L'espectacularitat dels paisatges de Ha Giang és corprenedora i renunciar-hi ens costava. Amb tot, era el final de les vacances del Têt i les imatges de milers de motos, pràcticament sense espai entre elles, movent-se a l’uníson com abelles en un rusc recorrent el loop de Ha Giang, ens tiraven completament enrere. Nogensmenys, cercant informació sobre Ha Giang vam assabentar-nos que el nostre carnet internacional de conduir no era vàlid al Vietnam. El carnet de conduir internacional emès per l’estat espanyol es basa en la Convenció de Ginebra de 1949 i el Vietnam només reconeix els carnets emesos segons el Conveni de Viena sobre Trànsit per Carretera de 1968, del qual Espanya n’és signant però mai l’ha ratificat. Des del passat 1 de gener de 2025 el govern de Vietnam ha endurit les sancions per aquells conductors que no portin el carnet vàlid i hi ha controls permanents a la circular de Ha Giang. Les sancions per a motos de 125 cc s’eleven fins als 150 € i les de més cilindrada poden arribar als 300 €. Malgrat que havíem portat moto arreu del Vietnam, sabíem per altres viatgers que a Ha Giang cada dia hi havia controls. Per una banda són per evitar la massificació excessiva del circuit i per l’altra com a mesura dissuasòria (i, per què no, recaptatòria) per aquells intrèpids que volen fer la circular sense el carnet adequat. Per tot plegat, vam decidir renunciar a Ha Giang i cercar una alternativa en una regió remota del nord-est del país. En aquell moment encara no ho sabíem, però el canvi ens va sortir cara i vam tenir el privilegi de recórrer una de les regions més espectaculars del Vietnam.

Cao Bang, a l’igual que Tà Xúa, és un destí molt poc freqüent. En cap dels blogs que utilitzàvem com a referència no se l’esmentava. La província de Cao Bang és a l’extrem nord-est del país, resseguint la frontera amb la Xina, concretament amb la regió de Guangxi. La capital és la ciutat de Cao Bang, una petita ciutat de províncies, amb poc més de 75.000 habitants, travessada pel riu Bang. La ciutat antiga és una península riberenca agombolada en un immens meandre, que l’aixopluga, enllaçant-la amb cura, com una bufanda aquosa. El barri vell té un ritme propi, un fluir personal. Carrers estrets, mercats curulls de producte local, petits restaurants, edificis baixos i l’omnipresent riu. D’entre les ciutats que vam visitar al Vietnam és, probablement, la que més ens va sorprendre.

El viatge fins a Cao Bang va ser tota una peripècia. Des de Mu Cang Chai vam agafar un autobús a les 7 del matí cap a Hanoi, on vam arribar després de vuit hores de viatge feixuc. Amb el temps just per menjar alguna cosa, anar al lavabo, estirar les cames i trobar un caixer, vam agafar un autobús nocturn, des de la mateixa estació de My Dinh, cap a Cao Bang. Malgrat pujar al darrer bus nocturn, ens vam plantar a Cao Bang a les 4 de la matinada. Cansats i baldats dels viatges vam arribar-nos fins al nostre allotjament, just quan començava a ploure amb ganes i el fred era més viu. Tot i ser tancat, hi havia un magnífic banc de fusta sota cobert, el qual ens serví de jaç fins que, cap a quarts de vuit, la casa es va despertar. A Hanoi ens havíem comprat unes jaquetes en una de les moltes botigues de roba de muntanya que es troben per l’Old Quarter. Són còpies de grans marques a bon preu. Els que aneu seguint la crònica recordareu que des del Nepal vam enviar tota la roba d’hivern cap a Mataró. Hem estat tres mesos lleugers d’equipatge i ho hem agraït no sabeu com. Tanmateix, érem conscients que ens endinsàvem cap a terres altes, primer cap a la província de Cao Bang i després cap a Yunnan. Així doncs, vam rascar-nos la butxaca i vam comprar un parell de jaquetes. A Cao Bang ens van acotxar i escalfar durant la dura espera en el banc de fusta.

La regió de Cao Bang és una de les més diverses culturalment del Vietnam i una de les poques en què la majoria Kinh (ètnia vietnamita) en són minoria. Les comunitats més arrelades a la regió són els Tày (40%), els Nung (30%), els Hmong (12%) i els Dao (10%), els Kinh representen només un 5%, juntament amb altres comunitats com els Hao (xinesos) o els Lô Lô.

Bé, no ens despistem! A Cao Bang hi havíem anat a fer una circular en moto... Després d’un parell de dies plaents a la ciutat vam fer-nos a la carretera per recórrer la que, de ben segur, és una de les regions més boniques del Vietnam. A diferència de la circular de Laos, aquí les distàncies eren llargues, més de 100 km al dia. Malgrat haver-hi una circular estàndard, ens vam prendre la llibertat de modificar-la i estendre-la una jornada més al nostre gust.

Primera etapa

En la primera etapa vam creuar un seguit de pobles “gremials” dedicats a un ofici concret. Els pobles artesans pertanyen a l’ètnia Nùng An i els seus articles són reconeguts i valorats en tota la regió de Cao Bang, altres regions adjacents i fins a les regions frontereres de la Xina.

El primer poble carretera amunt fou el de Phia Thap, el poble de l’encens. Des de fa generacions s’hi fabrica encens de forma artesanal. No se sap des de quan (segles) o quines famílies en va ser la pioneres, però actualment les més de 50 famílies que hi viuen treballen tot el procés de l’encens de forma comunitària, amb productes naturals de la zona. Les varetes es fan amb bambú, tallat de forma manual amb una precisió mil·limètrica; la cola surt de les fulles de l’arbre autòcton bầu hắt, les quals un cop seques es barregen amb l’escorça de l’arbre bombax ceiba i serradures per a aglutinar la barra aromàtica (flor d’albercoquer). Per tot el poble s’hi troben esteses infinitud de varetes d’encens assecant-se al sol, algunes recent confeccionades, d’altres amb la base pintada d’un lila viu, preparades per a rebre la barreja aromàtica i d’altres ja curosament agrupades en recipients amplis, assecant-se en la darrera etapa del procés, quan l’encens ja es troba adherit al bastonet. 

El segon poble era Dìa Trên, on les 65 famílies que hi viuen es dediquen a la fabricació de paper natural, el giấy bản. Com en el cas de l’encens, és una tradició que es remunta a temps immemorials. El paper s'extreu de l’escorça de l’arbre local May Sla, i s’elabora seguint un procés artesanal transmès de generació en generació. El paper de Dìa Trên, és utilitzat en les cerimònies tradicionals i és molt valorat per la seva durabilitat. 

Pel poble Nùng, tant el paper de Dìa Trên com l’encens de Phia Thắp són dos elements rituals propis, indestriables de la seva espiritualitat com a poble, i els utilitzen per establir el vincle espiritual amb els seus avantpassats.

El tercer poble fou el de Phúc Sen, un poble dedicat completament a la forja des de fa segles (algunes fonts parlen de més d’un mil·lenni). Al poble hi ha uns 150 forns de forja en actiu, on es fabriquen ganivets i altres eines agrícoles, molt apreciades a la regió per la seva fortalesa i precisió. Continua essent un procés manual i els coneixements i les fórmules exactes romanen en la tradició familiar. Per els forjadors de Phúc Sen la forja té una dimensió espiritual: durant el Têt, els cap de família forgen objectes simbòlics com a ofrena per els avantpassats i per a desitjar un reeixit any a la forja.

Al ser un recorregut completament desconegut per a nosaltres el fet de trobar-nos aquest pobles artesanals ens va meravellar. Els entorns eren espectaculars, plens de muntanyes càrstiques i boscos. Cada poble que creuàvem era una sorpresa. Tanmateix, l’etapa era llarga i el nostre objectiu era arribar-nos a les cascades de Ban Gioc. Ens havíem reservat un dormitori en una casa d’hostes tradicional a pocs minuts de les cascades. Una particularitat d’aquestes cascades és que la meitat pertanyen al Vietnam i l’altra meitat a la Xina. Era curiós veure com en el baixant del riu, en un espai de pocs metres d’envergadura, no més de 10 metres, barques tradicionals de bambú que sortien del costat xinès i barques tradicionals que sortien del costat vietnamita, anaven rem a rem (no hi havia més espai) fins al peu de la immensa cascada per poder-se fer la foto de rigor. Les barques creuaven parsimonioses a les aigües territorials de l’altre país i viceversa. Ens va sobtar no veure militars ni policies a un i altre costat de la frontera i la naturalitat  amb què les barques anaven i venien. Més endavant, vam saber que el 2024 es va crear la Zona de Cooperació Turística Transfronterera Ban Gioc-Detian, que permet que els ciutadans d'ambdós països puguin creuar a l'altra riba per a veure les cascades des de tots els angles. 

Les cascades de Ban Gioc són un espectacle de la naturalesa, amb els seus gairebé 70 metres d’alçada i més de 200 metres d’amplada, formen el sistema de cascades transfrontereres més gran d’Àsia i el quart més gran del món. Envoltades de muntanyes càrstiques i d’arrossars l’estampa és idíl·lica, gairebé com una imatge generada amb intel·ligència artificial amb el filtre embellidor activat. El so de l’aigua espetegant contra les roques es propaga en forma d’ona acústica fins a distàncies inimaginables. Malgrat no ser en època de pluges el cabal era força important. Ara bé, visitar-les en el moment de màxima capacitat ha de ser realment impressionant. 

Segona etapa

En la segona etapa ens havíem marcat varis indrets d’interès, però el que més ens va impactar fou el propi recorregut. De bon matí vam aprofitar per visitar el temple budista de Phat Tich Truc Lam, situat en una muntanya just davant de les cascades de Ban Gioc i el poble de pedra de Khuoi Ky i l’espectacular cova de Nguom Ngao, a poc quilòmetres del punt de sortida. No obstant, ens havien parlat d’un mirador, el Phi Phà, des d’on divisar l’esplendorosa bellesa de la vall de Phong Nam, per on serpenteja el riu Quây Sơn i apedaçada per desenes de camps de conreu on es cultiva des del tabac a l’arròs. S’ha de dir que el mirador en va costar de trobar, ja que no hi ha cap cartell que l’indiqui. Amb tot, el camí fins a arribar-hi travessant camps de tabac, arrossars, pobles i comunes fou dels més bonics que hem fet al llarg del viatge. L’etapa seguia fins a una muntanya anomenada “L’ull de Déu”, però com que ens havíem anat aturant, hipnotitzats pel paisatge, ens quedaven força quilòmetres fins a l’esmentada muntanya. Així doncs, vam decidir buscar un lloc pels entorns on poder passar la nit. A vegades, les decisions a la impensada són les que porten millors recompenses. Vam reservar dos llits en un dormitori compartit en un lloc de nom realment poc atractiu “Phong Nam Station”. Les fotos, però, mostraven un allotjament davant del riu envoltat d’afloraments càrstics. I així va ser, el lloc era preciós i el menjar deliciós.

A la tarda, asseguts en unes cadires baixes de tela mirant el riu, llegint, observant les muntanyes i fruint amb els sons selvàtics de l’entorn, vam sentir-nos privilegiades. Amarar-se de la bellesa de la natura en un entorn assossegat és, sens dubte, un dels millors aliments per l’ànima. D’afegitó vam testimoniar un dels rituals als avantpassats tan comuns al Vietnam. El propietari de l’allotjament tenia previst començar la construcció d’un pou i va demanar permís a la terra i als avantpassats per a tirar endavant l’obra. Amb respecte i silenci vam seguir-ne tota la litúrgia, com antropòlegs furtius, procurant no interferir en la cerimònia. Moltes vegades, aquestes vivències són les que més enriqueixen un viatge (sobretot si són espontànies i no un espectacle per a turistes!).

La tercera etapa, la extra, fou sens dubte la més llarga, amb tota probabilitat vam fer més de 200 km i a l'arribar a Cao Bang teníem el cul com una taula de planxar. D’entrada ens vam arribar a la “Muntanya de Déu” que és un pinacle càrstic amb un forat en forma d’ull prop del cim. Era com una mena de torre de Bàrad-Dûr, on Sauron hi tenia el seu ull omnipresent, però ja un cop l’anell ha estat destruït en el magma incandescent. Malgrat que el dia era gris la muntanya era ben verda i el contrast amb la terra rogenca i el verd turquesa d’un petit llac als seus peus creaven una estampa de postal. Amb tot, la millor època és l’època de pluges quan tota la base de muntanya es transforma en un llac i on s’hi mira l’ull de la muntanya.

Vist el lloc d’interès, vam aventurar al lloc històric de Pac Bo, a la frontera amb la Xina. A Pac Bo és on Ho Chi Minh va començar la seva lluita contra el domini colonial després de dècades d’exili per França, la URSS i la Xina. El lloc és ben bé a tocar de la frontera, es pot visitar la cova on va viure i una petita cabana, amagada entre la vegetació, on va estar-s’hi un temps. També el rierol on es banyava i pescava, que el propi Ho Chi Minh va batejar amb el nom que porta actualment “rierol Lenin”. Des de Pac Bo, el futur Ho Chi Minh (“El que il·lumina”) encara anomenat Nguyen Ai Quoc (un altre pseudònim que vol dir “El Patriota Nguyen”) fa fundar la Lliga per la Independència del Vietnam, coneguda com a Viêt Minh. Quatre anys després d’arribar a Pac Bo el Vietnam declarava la seva independència. Avui tota la zona és una atracció turística molt ben cuidada i amb un museu dedicat al líder de la independència. La zona és terra de la minoria Nung. Quan van creuar la frontera, Ho Chi Minh i els seus companys van fer-ho amb el vestit negre característic dels Nung que sempre més ha quedat associat a la figura del gran revolucionari. 

Un apunt

Marxem del Vietnam sentint una admiració sincera cap a la figura de Ho Chi Minh i el poble vietnamita. La història de Ho Chi Minh és realment interessant, malgrat que sobrepassa els objectius d’aquesta crònica. Admirat i respectat per els seus iguals, sempre amatent a les classes més desafavorides, especialment els camperols, és una figura venerada pel poble vietnamita i un exemple de resistència i determinació per aquells pobles que han de fer front a les grans potències colonials, els goliats més infames del món actual. 

Després de retornar a Cao Bang, on vam passar-hi un parell de dies més gaudint del seu ritme tranquil, encaràvem els últims dies de visat al Vietnam. La majoria de ciutadans europeus poden entrar gratuïtament al Vietnam per un període màxim de 45 dies, sense necessitat de visat. Aquesta exempció és vàlida fins a març de 2028 i és un estímul per a promoure el turisme al país.

Des de Cao Bang vam agafar un autobús de tornada a Hanoi, on teníem previst fer-nos el visat de 3 mesos per entrar a la Xina. Amb el passaport de l’estat espanyol es pot entrar a la Xina, sense visat, per un període màxim de 30 dies. Aquesta exempció de visat va ser adoptada unilateralment pel govern xinès (sense reciprocitat) el novembre de 2024 i és vàlida fins al 31 de desembre de 2026. No obstant, portàvem temps cercant informació sobre Yunnan i tot ens feia pensar que ens hi voldríem estar més temps. Un dels blogs de referència que utilitzàvem per a Yunnan era el de “Sin Destino Aparente”, un blog especialitzat en Yunnan. El seu creador és en Marcos Silva, un català de Tarragona que un bon dia va viatjar a Yunnan i s’hi va quedar a viure, d'això  ja fa més de 7 anys. Des de Cao Bang vam decidir contactar amb en Marcos. Teníem dubtes si fer-nos el visat, uns 75 € per persona, o aprofitar el visa free. D’un costat teníem el pressentiment que Yunnan ens atraparia, però per l’altre no teníem clar si podríem espavilar-nos amb el nostre pressupost (50 € al dia entre els dos). La resposta d’en Marcos va ser contundent a favor de fer-nos el visat. 

Tanmateix, quan vam arribar a Hanoi quedava poc més d’una setmana perquè ens expirés el visat del Vietnam. En circumstàncies normals seria temps més que suficient per a demanar el visat de la Xina, però al Centre de Sol·licituds de Visats Xinès ens van comunicar que estaven saturats de sol·licituds i que no podrien tenir-lo abans de que caduqués el visat del Vietnam. Com que per fer el visat es queden el passaport ens haguéssim quedat sense opció de sortir del país. Així doncs, vam assumir que entraríem a Yunnan amb el visat gratuït de 30 dies i després, si ens agradava molt, sortiríem cap al Vietnam (visat gratis) per tornar a entrar (amb visat de 3 mesos o de 30 dies això ja es veurà). Amb tot plegat ens havíem reservat la setmana d’espera pel visat en una província arrossera del nord-est, Mai Châu, no gaire lluny de Hanoi.

A Mai Châu vam passar-hi la darrera setmana al Vietnam. Envoltats d’arrossars recent plantats, d’un verd maragda ben viu, vam aprofitar per deixar-nos portar, visitant els seus entorns de forma pausada, sense pressa. De Mai Châu alguns en diuen la “Badia de Halong seca” degut a que les muntanyes càrstiques de la regió comparteixen origen geològic amb els afloraments de la Badia de Halong. El districte és terra de diversos grups ètnics com els Thai, els Muong, els Dao o els Hmong (dels quals ja n’hem anat parlant al llarg de la crònica). El grup majoritari són els “Thais blancs”, anomenats així per les característiques camises blanques que vesteixen amb orgull les dones de la comunitat. Els thai representen el 65% de tota la població de la regió i són reconeguts pel treball de l’artesania i del teixit, que hom troba de forma omnipresent a cada llar. L’arquitectura típica de Mai Châu és un llegat de la comunitat Thai, són cases rectangulars, construïdes sobre pilones de fusta i fetes principalment de bambú, amb teulades de palla.

Mai Châu transmet calma, pau i tranquil·litat i justament això és el que buscàvem abans de creuar a Yunnan. De fet, com ja hem explicat vam escollir la zona perquè era propera a Hanoi (unes tres hores i mitja amb bus), des d’on teníem el bitllet de tren per arribar-nos a Lao Cai, ciutat situada al pas fronterer sino-vietnamita. 

Els tres primers dies a Mai Châu vam estar-nos a la zona de Ban Lac, cor de la ètnia Thai blanca. Ban Lac s’ha especialitzat en el turisme comunitari i totes les cases del poble han esdevingut cases d’hostes. Nosaltres ens vam estar en una casa allunyada de la part principal del poble amb vistes directes als camps d’arròs. Tenia un punt d’hipnòtic observar el treball destre dels arrossers plantant els petits feixos de plançons. Les fileres són pràcticament simètriques, creant una geometria perfecta, s’observi des de l’angle que s’observi. Al vespre, quan la fosca ja dominava la claror, els camps s’omplien de furtius caçadors de granotes i crancs de camp, molt apreciats en la cultura culinària del Vietnam. 

Els entorns de Mai Châu són ideals per a recorre’ls amb bicicleta. La majoria de cases d’hostes n’ofereixen de gratuïtes, o a un preu molt raonable. Pedalar entre els arrossars, sense pressa, sense rumb, fruint d’un paisatge únic i de la seva riquesa monocroma era un veritable delit. Entre poble i poble, vagarejant a ritme de pedalada vam trobar, de casualitat, la cova de Hang Nhím, passat el poble de Nhót. Les formacions càrstiques afavoreixen la creació de coves, fruit de l'erosió de la roca calcària. Malgrat tot, ens esperàvem trobar-nos una cova sense massa atractiu. Vam deixar les bicicletes a l’aparcament que era completament buit, semblava que calia pagar entrada però cap ànima hi era present ni en l’espai ni en el temps. A l’accedir-hi un cartell de “enceneu els llums” (i tanqueu-los quan sortiu) al costat d’un gran diferencial et donava la benvinguda. Un cop encesos els ploms la cova era perfectament il·luminada i va resultar que es podien recórrer gairebé dos-cents metres pel seu interior. Al Vietnam ens n’hem fet un tip de visitar coves però aquesta ens va agradar especialment. En un punt determinat hi havia una gran roca amb un martell de goma dura penjant d’un clau, un cartell de metacrilat amb lletres blanques clavat a la roca deia “Stone drum”. Que bonic el so harmònic que pot arribar a sortir d’una pedra tan basta. En un altre punt hi havia un cartell, davant d’una formació d'estalactites amb suposada forma d’elefant. Si hom s’abstreia i es deixava endur per la pareidolia, la semblança no era pas menystenible.

Els darrers tres dies els vam passar en un punt oposat de la vall, també envoltats d’arrossars, que vam recórrer a peu i amb bicicleta. De fet, amb la bicicleta ens vam aventurar a força quilòmetres perquè uns francesos ens havien parlat d’unes terrasses d'arròs espectaculars. S’ha de dir que ho eren, però havent estat a Mu Cang Chai ens van deixar una mica indiferents, però vaja, que per fer una mica d’esport ja ens va anar bé . El segon dia vam llogar una moto per visitar el llac de Hoa Binh i arribar-nos fins a les cascades de Bo Lao i Thác Tat Náng. De camí a les darreres s’hi troben les termes naturals de Bo Am. Són unes termes amb tres piscines força petites i que eren plenes a vessar. La temperatura de l’aigua depassava per poc la temperatura corporal. Tot i així, ens hi vam estar una bona estona fins que el termòmetre corporal ens demana algun grau de més. 

De motos n’hem llogat un munt al llarg d’aquest viatge, algunes de millors i d’altres de menys cuidades. A Cambodja vam conduir una autèntica tartana que ens va deixar mig tirats (vam haver de tornar a lloc amb el gas al mínim). Tanmateix, la moto que ens va llogar a la casa d’hostes de Mai Châu s’emportava la palma (cada casa d’hostes té les seves pròpies motos que acostumen a ser la moto que fan servir ells per anar amunt i avall). Bregats en els loops i en diferents terrenys, podríem dir que ens havíem acostumat a portar qualsevol cosa, però en aquest cas “la cosa” en qüestió va decidir petar de motor just acabats de posar benzina, a uns set quilòmetres de “casa”. L'avantatge fou que gairebé tot era baixada i aprofitarem per planejar entre camions i furgonetes que ens passaven rabent pel costat i ens obsequiaven amb una bona glopada de pols. Ja amb la nova moto (prèvia roda davantera canviada a petició nostra) vam poder començar la ruta i visitar els entorns preciosos de Mai Châu.

Quan a l'entrar a un país veus 45 dies estampats al teu passaport la ment es relaxa i la fi del visat sembla un entelèquia llunyana. Tanmateix, amb el visat exhaurit que bromós que es veu Pleiku i les terres altes centrals, amb els seus cafetars i volcans, o la bellesa policromàtica de Hoi An, o la festa del Têt i la seva alegria florida. Tà Xúa és poc més que la sensació plaent d’un somni entre núvols i les terrasses Hmong de Mu Cang Chai es confonen amb les valls de Cao Bang. El que no ha variat des del primer dia que vam entrar al país és el nostre agraïment i la nostra admiració per el poble i les gents del Vietnam. És d’aquells països en què sempre et pots imaginar retornant-hi. 

Sota la mirada benèvola però determinada de Ho Chi Minh ens acomiadem d’aquest país fins a la propera ocasió. Cảm ơn rất nhiều Vietnam!