Xina

"Quan viatjo no miro qui sóc sinó on sóc”. Anònim

Dos mesos rondant per la Xina ens han permès entreveure, només, un ínfim fragment de la vastitud gairebé inabastable del país. 

No ens referim exclusivament a l’aspecte territorial. Amb gairebé 10 milions de km² - el tercer estat més gran del món en superfície- la Xina aplega una gran diversitat de climes i paisatges. El país s'estén des de latituds tropicals fins a subàrtiques, i des del nivell del mar fins als Himàlaies. És terra de deserts, de planícies fèrtils, de paisatges càrstics, d’illes tropicals, d’estepa, de rius immensos, de ciutats impossibles i d’algunes de les muntanyes més altes del món, entre elles l’Everest.

Tampoc ens referim, només, a l’aspecte demogràfic. Amb més de 1.450 milions d’habitants -el segon país més poblat del món, frec a frec amb l’Índia- és un mosaic de cultures, ètnies i llengües que li confereixen una riquesa i una diversitat pràcticament úniques. A la Xina, cada província és un submón. Per territori, població i especificitat cultural podrien ser, amb tota certesa, un país. Tanmateix, els xinesos beuen d'unes tradicions, d'una filosofia política i d'una història comuna que els aglutina dins un estat en transformació constant. 

És aquesta idiosincràsia: social, política, econòmica, filosòfica i religiosa a la qual ens referim i de la qual hem procurat amarar-nos sense èxit al llarg de les darreres setmanes. Som conscients que amb dos mesos és difícil copsar quelcom més que la superfície de tot l’entramat.

Sense estirabots ni escarafalls la Xina ha sabut posicionar-se a l’avantguarda del món actual. És ben palès que la Xina es troba en un moment dolç. Com que no som analistes polítics, ni tenim el do de la profecia com Cassandra, ens abstindrem d’augurar què li pot deparar el futur a l’antic Imperi Celestial. Tanmateix, a ulls profans, no sembla que sigui flor d’un dia, sinó més aviat que ens trobem a les portes de la primavera.

Viatjar per la Xina obliga, necessàriament, a reflexionar sobre alguns aspectes del nostre model polític, econòmic i social. En aquest sentit és també, un viatge fèrtil i gratificant.  Segurament no a tothom li abelleix fer aquest exercici d’introspecció sistèmica que ens arranca per la força del nostre cofoisme cultural i ens empeny a imaginar un present diferent. La Xina és un país que no deixa indiferent.

Sobre la Xina hi pesa un esguard negatiu, probablement lligat a les icòniques imatges de la Plaça Tiananmen i hereu de l'imaginari col·lectiu del Gran Salt Endavant (1958-1962) i de la Revolució Cultural (1966-1976) de Mao. Unes polítiques descartades i revisades fa prop de 50 anys per donar pas al sistema actual. 

Malgrat tot, allò que hem vist, viscut, palpat, llegit i escoltat difereix, radicalment, de la imatge preconcebuda que es té de la Xina a casa nostra. Al llarg de la crònica procurarem descriure aquesta realitat de la manera més sincrètica i sincera possible.  

El que sí que podem assegurar és que la Xina ens ha meravellat, ens ha sorprès i ens ha captivat a parts iguals. 

Viatjar a la Xina per primera vegada imposa. Un espasme de consideració inconscient circula per cada un dels dotze meridians que ens circumvalen el cos, traspuant respecte per una cultura mil·lenària; probablement la civilització amb major continuïtat documentada de la història de la humanitat. Abans de franquejar la frontera ens observen des de la distància, la domesticació de l’arròs, del mill i de la planta del te; la invenció de la ceràmica, de la seda, del paper, de la impremta, de la brúixola, de la porcellana, de la pólvora, de la filosofia confuciana i taoista; o el desenvolupament de la medicina tradicional xinesa i l’acupuntura; però també un present capdavanter en computació quàntica, intel·ligència artificial, robòtica avançada, energies renovables, fusió nuclear o l’exploració espacial. 

Com a viatgers neòfits per aquestes terres mil·lenàries vam decidir seguir la màxima anònima que encapçala aquesta crònica “Quan viatjo no miro qui sóc sinó on sóc”. És a dir, vam procurar imbuir-nos d’allò que vèiem, sense passar-ho pel sedàs de la cultura que ens conforma.

Un cop arribats a l’equador del viatge, canviàvem de registre i ens endinsàvem, per primera vegada, a la República Popular de la Xina, concretament a la província de Yunnan. Durant els primers sis mesos havíem recorregut dues etapes clarament diferenciades del viatge: el Nepal i els himàlaies per una banda i el sud-est asiàtic per l’altra. Amb la Xina començàvem una tercera fase, tot i que, per a la nostra sorpresa, hi retrobaríem l’ambient dels himàlaies i el budisme tibetà o la calidesa tropical del sud-est asiàtic.

A la Xina vam creuar-hi des del Vietnam. Concretament, des de Hanoi vam agafar un tren nocturn fins a Lao Cai, una petita ciutat fronterera al nord del Vietnam, que és travessada pel Riu Roig. A l’altra riba del revolucionari riu s’hi troba Hekou, la contrapart xinesa de Lao Cai. El Riu Roig -color amb un alt simbolisme cromàtic per ambdós països i estendard de les seves banderes-, és un dels incomptables rius que brollen de les muntanyes de Yunnan. Un cop transcorreguts 1.200 km entre glaceres, congostos i muntanyes, el riu desemboca al Golf de Tonquín, formant un preciós Delta. 

A primer cop d’ull es fa difícil discernir quina part de la ciutat pertany al Vietnam i quina part a la Xina. En un dels ponts que creuen el riu s’hi situa la frontera oficial sino-vietnamita. No obstant, es té la sensació de poder creuar tranquil·lament per a qualsevol punt sense cap mena de control. Val a dir que les dues ciutats s’allunyen força de l’estereotip de ciutat fronterera. Són dues ciutats tranquil·les i agradables que conviden a restar-hi més enllà del pur tràmit.

Tot i que el pas fronterer de Lao Cai a Hekou ha estat, amb tota probabilitat, el més fàcil de creuar de tot el viatge, un cop arribats, i desconeixedors encara d'aquest fet, un pessigolleig nerviós i una angoixa atàvica ens envaí el cos en apropar-nos-hi. Del respecte vers les fronteres n'hem parlat abastament al llarg de la crònica. Pels que l'heu anat seguint sabreu que les sensacions en creuar-les mai són agradables, però en aquest cas, s'hi sumaven, de forma inconscient, tots els prejudicis inculcats sobre la Xina.

Un cop franquejat el primer control vietnamita cal travessar, a peu, els poc més de 50 metres de pont sobre el Riu Roig. A riba i riba, la gent observa entretinguda el tragí constant de persones i equipatges pel pont, tot prenent un "cà phê" vietnamita a les terrasses o fent-la petar al llindar de la barana. 

Un cop en territori xinès, l’edifici de duanes era ple de persones atrafegades que carretejaven, amb celeritat, unes maletes atrotinades i brutes, que semblaven tallades pel mateix patró. Eren sobretot dones que, pels seus vestits tradicionals, semblaven formar part d’algunes de les minories ètniques del Vietnam. Al Vietnam se’ls anomena “formigues” o portadors. La seva feina és traginar paquets, d’un costat a l’altre de la frontera, en quantitats que no excedeixin els límits que eximeixen de pagar aranzels. Pel que sembla, les autoritats d’ambdós països toleren en certa mesura aquesta pràctica que permet a les comunitats més desafavorides treure’s un petit sobresou, encara que sigui de forma precària. 

Després d’una bona estona fent cua entre corrues de portadors inquiets, per fi vam veure estampat el preuat segell d’entrada al nostre passaport. Per fi érem a la República Popular de la Xina! De sobte, el cos se'ns va relaxar i el sol brillava amb una llum més intensa.

Al sortir del pas fronterer el tragí de portadors era infernal i centenars de paquets esperaven amuntegats a que noves “formigues” els carreguessin per a creuar la frontera. 

Amb tot, érem a Hekou, trepitjant terra xinesa per primera vegada, innocents i badocs, davant d'un món completament nou per a nosaltres. 

Des de Hekou havíem d'agafar un tren cap a Kunming, la capital de Yunnan, però teníem unes quantes hores abans d'arribar-nos cap a l'estació.  Una mica desconcertats aprofitàrem el temps per esmorzar, explorar breument la ciutat (pels estàndards de la Xina un poblet), comprar-nos les targetes SIM xineses i buscar un caixer on retirar diners en efectiu. Val a dir que els caixers a la Xina vindrien a ser com la versió nostrada de les cabines telefòniques, una mena de relíquia en vies d’extinció. El diner físic és pràcticament inexistent. Arreu es paga a través del telèfon mòbil, escanejant el codi QR d’alguna de les dues grans aplicacions de pagament: “WeChat” (QR verd) i “AliPay (QR blau). De forma maldestre, férem els primers pagaments amb AliPay, un gest que repetiríem fins a la sacietat durant la nostra estada a la Xina. De fet, per viatjar per la Xina només calen dues coses: el passaport (imprescindible per a moure’s) i un telèfon mòbil amb les principals aplicacions xineses, res més. 

Els diners que ingènuament vam retirar al caixer de Hekou els vam acabar bescanviant al sortir de la Xina!

Amb les primeres emocions a flor de pell vam fer cap a l’estació de tren. Sense cap mena de dubte es podria definir a la Xina com el país dels trens. La major part de la mobilitat del país s’articula a través d'una impressionant xarxa ferroviària d’alta velocitat que cus el país de nord a sud i d'est a oest. 

Fins l’any 2008 la Xina no tenia cap tren d’alta velocitat. Avui, acumula el 70% del global de línies d’alta velocitat del món amb més de 45.000 km de vies (amb només 20 anys!) o la feredat de 10.165 km de línies de metro. En aquest punt ens sorgeix una pregunta incòmoda amb una resposta difícil de digerir però que deixarem a l’imaginació del lector/a.

De manera extremadament puntual, còmoda, ràpida i silenciosa el tren ens acostà fins a Kunming, la capital de Yunnan, en el que per fi era el nostre primer destí a Yunnan.

El Yunnan és una província del sud de la Xina. Llinda al sud amb el Vietnam, Laos i Myanmar, i al nord-oest, amb el Tibet. Malgrat no formar part estrictament de la serralada dels Himàlaies sí que conforma un contínuum cultural i humà amb el Tibet i l'Himàlaia. En algunes zones de la província la població i la religió tibetanes hi són preponderants i la seva cultura és ben palesa arreu. Per exemple, la muntanya més alta de Yunnan és el Kawagebo, de 6.740 metres, un cim sagrat per al budisme tibetà.

El Yunnan és una província extraordinàriament diversa. Dels 56 grups ètnics que conformen el gran mosaic xinès, 25 habiten a la província de Yunnan. El grup ètnic majoritari de la Xina és el Han, que suma més de 1.200 milions d'habitants (el 91,5% de la població). Els altres 55 grups ètnics minoritaris representen el 8,5% de la població restant, entre els quals hi trobem els Manxús, els Tibetans, els Uigurs, els Bai, els Mongols, els Zhuang o els Naxi. No obstant, la xifra de 56 grups ètnics és força arbitrària i hi ha certs grups que no se senten identificats amb la seva classificació ètnica oficial (1). Entre els grups no reconeguts com a propis s’hi troben els Mosuo, dels quals tractarem més endavant a la crònica.

Kunming és la capital d’aquest mosaic ètnic, cultural i climàtic anomenat Yunnan. La província va des del clima tropical sureny de Xishuangbanna al clima alpí d’alta muntanya de Deqen o Shangri-La, passant per les temperades plantacions de te de Pu'er. 

Malgrat comptar amb més de 5 milions d’habitants, Kunming és una ciutat sorprenentment agradable. Vam estar-nos-hi només dues nits -i una altra nit quan ja marxàvem del Yunnan- però ens hagués agradat dedica-hi algun dia més per poder explorar-la amb més detall. Com ens passa sovint quan trepitgem un nou país, el primer contacte queda marcat de manera especial en el record i Kunming no n’és una excepció. 

A Kunming vam començar a descobrir algunes de les singularitats que, al nostre parer, fan tan especial la Xina. Una de les singularitats més sorprenents està relacionada amb la mobilitat. Passejar-se per ciutats de milions d’habitants, pràcticament silencioses, on no se sent el molest rugir dels motors ni la contaminació dels fums perquè tot el parc mòbil és elèctric és una experiència realment impactant. És increïble la quantitat de marques xineses de vehicles elèctrics que existeixen, més enllà de les BYD o Xiaomi. A dia d’avui la Xina fabrica el 75% de tots els cotxes elèctrics del món i, en paral·lel, produeix el 44% de tota l’energia renovable del planeta. La Xina està fent realitat, a una velocitat inaudita, gran part dels “hauríem de” que tot just ens comencem a plantejar en altres latituds. 

Quan visitem un nou indret ens agrada perdre'ns pels seus mercats i capbussar-nos en la idiosincràsia particular de cada ciutat a través dels seus colors i sabors. Els de la Xina són mercats bulliciosos, vius i intensos, on l'olor dolça de fruites desconegudes s’entrellaça amb l’aroma embriagador de verdures enigmàtiques i l'aroma penetrant de flors insòlites es mescla amb l’essència captivadora de les espècies i el te. Tanmateix, procuràvem evitar l'apartat de la carn, on la sentor dels animals recent sacrificats, l’olor amarga de les vísceres fresques i el tuf intens dels menuts, es barrejaven amb la peculiar emanació gelatinosa de les potes de pollastre bullides, tot una vianda pels xinesos que hem estat incapaces d'apreciar. Així mateix, els mercats acostumen a ser un lloc ideal per a degustar la gastronomia local a un preu més que raonable. I a la Xina, com al Vietnam, la sopa n'era el plat estrella.

Com els mercats, els parcs públics són una espècie de mirall on es reflecteix l'ànima més íntima d’un país, una mena de vara de mesurar de l’atenció o de la cura que es té cap als ciutadans. A la Xina passejar pels parcs és tota una experiència sensorial. Jardins exquisidament cuidats, flors exuberants, rierols, ponts i canals embelleixen el temps de gaudi de qui s'hi passeja tot cercant uns moments de desconnexió o de comunió. En els parcs, però també en places i espais públics a la Xina es fomenten les activitats comunitàries i grupals; ja siguin de caire esportiu, danses populars, tai-chi, partides de mahjong o el noble art de fer-la petar en companyia sense haver de sentir-se sol. 

Mentrestant, a casa nostra cada vegada s’aposta més per una arquitectura individualista i hostil que dificulta que les persones es comuniquin o interactuïn entre sí. Malgrat compartir el mateix hemisferi és inevitable pensar que el món s’ha capgirat.

A Kunming hi arribàvem il·lusionades però amb un petit nus d’alerta a l'estómac. Poc a poc, somriure a somriure, cullerada a cullerada, passa a passa, el neguit anà desapareixent fins que, al cap d’un parell de dies, en marxàvem convençudes que érem en un país extremadament acollidor, hospitalari i segur, que valia la pena recórrer assossegadament, assaborint-ne cada indret i cada història.

Des de Kunming vam agafar un autobús cap a Dali. El per què no vam agafar el tren és una pregunta a la qual encara no tenim resposta. Val a dir que el Yunnan al ser una regió amb una orografia molt escarpada la línia de tren només uneix les ciutats principals i fora d’aquesta ruta cal agafar l’autobús. 

La nostra experiència amb els autobusos de la Xina la podríem definir com a poc reeixida o dir, obertament, que a la Xina hem perdut anys de vida cada cop que hem hagut d'agafar un autobús. Sense saber massa bé el perquè, als conductors xinesos els encanta córrer i no són, des de la nostra perspectiva, precisament doctes en conducció. Si a això hi sumem carreteres estretes, sinuoses i d'alta muntanya, el sofregit agafa un cert regust amarg. 

Amb tot ja érem a Dali i la força feréstega i salvatge de Yunnan començava a emanar impetuosa. Quan preparàvem la ruta per la regió Dali apareixia, sense excepció, com un imprescindible. Als nostres ulls irradiava una aura gairebé mística, surrealista, potser degut al seu nom evocador de reminiscències empordaneses; bé per la bellesa immaculada de la seva ciutadella o pels impressionants entorns que l’envolten: el llac Erhai, d’aigües transparents i calmes; la Muntanya de Cangshan amb els seus 19 pics de neu perpètua, el Temple budista de Chongsheng i les Tres Pagodes o les ciutats històriques que voregen el llac. 

Amb Dali entràvem de ple al Yunnan genuí i espiritual que teníem en ment. Un territori envoltat de muntanyes sagrades, de pobles ètnics i de misticisme budista. Amb tot, Dali no deixa de ser la porta d’entrada al gran nord, des d’on les ones concèntriques augmenten la seva freqüència fins arribar al punt de pertorbació de Shangri-La i Deqen, just a la frontera tibetana.

Dali és, probablement, la ciutat més visitada de Yunnan. Hereva d’una llarga història i capital de dos antics regnes medievals, fou un enclavament clau de la Ruta del Te i el Cavalls - de la qual en parlarem més endavant a la crònica. La prefectura de Dali és la llar ancestral del poble Bai -dels prop de 2 milions de Bai que poblen la Xina, el 80% viuen a la regió de Dali-, però també aixopluga a 13 de les 25 minories ètniques que habiten la província de Yunnan. 

Al llarg dels segles Dali ha patit conquestes, desastres naturals, incendis i revolucions. La major part de la ciutat antiga és una reconstrucció moderna que procura mantenir l’essència dels edificis i del temples històrics. Un de les poques construccions originals que resten en peu, resistint fins i tot el gran terratrèmol de 1925, són les Tres Pagodes, construïdes al s.IX. 

A Dali vam tenir el nostre primer contacte amb les “Ancient Town” i les sensacions van ser ambivalents. Per un costat són ciutats exquisidament reformades; reconstruïdes amb precisió artesana, curosament mantingudes, extremadament netes i bellament decorades… tan, tan, tan, que indefectiblement es té la percepció de trobar-se davant d’un gran decorat, amb un aire d'irrealitat que entabana. Passejar-se per les ciutats antigues és com entrar en un escenari de pel·lícula d’època de gran pressupost, on s’ha reproduït amb precisió l’escenografia d’un període concret fins al més mínim detall però on manca l’essència de la realitat. 

Tots els baixos dels edificis tradicionals són botigues de souvenirs, del famós cafè de Yunnan o petits restaurants i gelateries. Un cop s'han recorregut un parell de carrers es té una persistent sensació de déjà-vu. Les botigues, els productes i els preus són els mateixos arreu. Amb tot, la comunitat Bai continua fent vida dins les muralles de la Dali històrica, on regenten la major part dels negocis de caire familiar. Els Bai han de conviure amb riuades de turistes que visiten embadalits temples, museus i edificis, mentre es fotografien sense descans en qualsevol racó, sense respectar massa la intimitat dels seus pacients habitants. És probable que els pocs nadius que resisteixen a la Rambla de Barcelona no tinguin res a envejar als Bai de la ciutat antiga de Dali. 

Repartides per gairebé tots els carrers de les ciutats antigues hi ha botigues de lloguer de vestits tradicionals i maquillatge. Als molts xinesos, els encanta abillar-se amb les robes ètniques de cada regió, mentre es recreen amb interminables sessions de fotografies que després pengen amb orgull a les seves xarxes socials. No són pas el típics autoretrats espontanis, fets a correcuita amb el telèfon mòbil, sinó que acostumen a dedicar una gran quantitat de temps i de recursos a fer fotografies, reportatges i vídeos. De fet hi ha una fal·lera gairebé malaltissa amb el tema de les fotografies i les xarxes socials. 

Malgrat la sensació de decorat, hi ha un tret que ens ha fascinat del viatjar per la Xina i és el valor que es dóna a la bellesa. Ja siguin ciutats (antigues o no), parcs, ponts, carrers, estacions, edificis, o qualsevol altre espai d'ús públic, s’hi troba la intenció i la voluntat que, més enllà de funcional, sigui bonic, que es pugui gaudir amb els sentits, com si la bellesa fos un dret de la ciutadania i no un luxe reservat a uns pocs privilegiats. 

Que el foment del narcisisme i de l’hedonisme té una contrapartida negativa i que actua com a un somnífer social extrem és una realitat ben patent arreu. Però, que curiós que el país considerat més orwellià sigui el més huxleyà en aquest aspecte. L’apaivagament social des de la bellesa, la plenitud i la felicitat és una droga ben potent. Molts pagaríem per aquest elixir... bé, de fet ja paguem, però ens donen placebo adulterat... 

Potser tant de soma ens ha deixat una mica narcotitzats... 

En fi, la Xina dóna per molt…

Dali reposa als peus de la Muntanya de Cangshan que s'alça majestuosa, com una deessa protectora. Malgrat la seva imponent presència ens delíem per recórrer alguna de les rutes que s'enfilen per les seves faldes. Però els delers, a la Xina, solen venir amb lletra petita. En aquest cas en forma de normativa. 

Per primera vegada ens topàvem amb les estrictes normatives xineses pel que fa a l'accés als espais naturals. A Cangshan, com en la majoria de zones de muntanya, només s’hi podien fer un parell de rutes habilitades. La ruta amb més anomenada és la del Cinturó de Jade (18 km) que serpenteja, a uns 2.600 metres d’altitud, entre les faldes dels principals cims de la muntanya. Això si per arribar-hi calia agafar un telefèric. La ruta enllaça els temples Zhonghe i de Gantong, a través d’un camí pràcticament pla i pavimentat, amb lavabos, espais de descans i avituallament, i les omnipresents càmeres de vigilància. Fora de la ruta pavimentada està prohibida qualsevol altra activitat a la muntanya. 

El fet que Yunnan i Sichuan siguin dues regions alpines, gairebé himalàïques, que limiten amb el Tibet, fa que les restriccions siguin més estrictes que en altres regions de la Xina. En general però, les activitats a la natura estan fortament regulades. El resum seria que només es poden fer activitats de senderisme per les rutes permeses i senyalitzades i, en la majoria els casos aquestes rutes requereixen d’un guia autoritzat. 

Malgrat ser un dia plujós el telefèric s’enfilava, impassible, boira amunt. il·lusionats, però amb una mica de recança, vam pagar els 15€ perquè el telefèric ens deixés a l'inici de la Ruta del Cinturó de Jade. Tot i l’aiguat, vam fruir del caminar, del respirar aire pur, de la bellesa dels temples i de l’ espectacular entorn natural. Vèiem clar però que si realment volíem fer alguna excursió més llarga hauríem de cercar-la més al nord, prop de la mítica Shangri-La. 

A Dali vam llogar un ciclomotor elèctric per visitar les ciutats històriques de Xizhou i Zhoucheng (més autèntiques i locals que no pas Dali) i els preciosos entorns del Llac Erhai. 

A la Xina, el carnet internacional de conduir no hi té cap mena de validesa i, com a estrangers, només se’ns permet llogar uns petits ciclomotors elèctrics, de potència inferior als 400W i una velocitat limitada als 25 km/h. Val a dir però que són poques les cases de lloguer que en limiten la velocitat a 25 km/h i algunes s’embalaven fort. 

El llac Erhai és el segon llac de muntanya més gran de Yunnan. En xinès “Erhai” vol dir “orella”, ja que si es mira amb visió zenital, el llac té una forma que recorda el nostre òrgan auditiu. Pels voltants del llac està prohibit circular amb cap vehicle de motor, ni tan sols elèctric. També està prohibit banyar-s’hi, pescar, fer-hi foc i un llarg reguitzell de restriccions, tot seguint les pautes estrictes de la Xina pel que fa a la protecció dels espais naturals.

En un moment determinat, passejant pel llac, vam veure una escena que ens va cridar especialment l’atenció. Un home, amb un mono de plàstic que el cobria de cap a peus, entrà al llac al damunt d’un pneumàtic inflable. Anava proveït d’una xarxa de pesca i d’una mena de petites pales de fusta. Col·locat panxa enlaire dalt del pneumàtic, va calar la xarxa tot dibuixant un cercle. Al mateix temps, anava colpejant sonorament la superfície del llac amb les pales de fusta, produint uns sons aguts i estridents, de cadència tribal. L’estrèpit cridà l’atenció d’alguns homes que eren per la zona i poc a poc es creà una corrua per observar la seva estranya dansa. 

No era la primera vegada que observàvem un tipus de pesca tradicional similar, però tot plegat era una imatge de les que ens agrada tenir-ne un record. Al veure la càmera l’home ens cridà ben fort en anglès “no photos!” i alguns dels encuriosits espectadors també ens van demanar d’amagar la càmera. Al cap d’uns minuts el particular pescador va llevar la xarxa plena de peixos; va apropar-se amb celeritat a la riba i va obrir-se el mono de plàstic  del qual en sortí completament vestit amb texans i camisa. D’una revolada, va carregar tot el material en un cotxe que l’esperava en un punt proper i van desaparèixer com si allà no hagués passat res… Sí, a la Xina també hi ha qui se salta les normes!

És curiós com a cada país que viatgem sempre hi ha un indret que podem considerar “casa”. En el cas de la Xina aquest indret ha estat, per raons ben diverses, Lijiang. En ruta cap al nord vam estar-nos-hi cinc nits i de baixada quatre nits més, en aquest cas inesperades i per necessitat, però vaja, no cal avançar esdeveniments.

Des de Dali vam agafar el tren ràpid, aquest cop sí, cap a Lijiang. Situada a 2.400 metres d’altitud, la ciutat ofereix unes vistes corprenedores al massís de Yulong (també coneguda com a Muntanya Nevada del Drac de Jade) i els seus 13 pics coberts de neus perpètues, el més alt dels quals, el Shanzidou, s’eleva fins als 5.596 metres. La muntanya es considerada sagrada pel poble Naxi, l’ètnia majoritària de Lijiang. Pels tibetans, una altra de les grans cultures de Yunnan, és també un centre de pelegrinatge sagrat. 

Des de la ciutat antiga la imatge és realment espectacular. El massís de Yulong domina imponent l’horitzó, protegint la ciutat amb la seva sacra presència. Tanmateix, si hi ha un punt des d’on apreciar la corprenedora bellesa del massís, aquest és Heilongtan Park (El Parc del Dragó Negre). El parc, construït al primer terç del segle XVIII sota la Dinastia Qing, és un exemple paradigmàtic d’arquitectura tradicional taoista. Els dos principals temples taoistes del parc es troben situats en la riba oposada de dos estanys, dividits per un magnífic pont de pedra. Degut a la diferència de profunditat entre els dos estanys, l’aigua s’hi reflecteix en colors oposats, un de més tèrbol i un de més cristal·lí, com una representació terrenal del Yin i el Yang, el diagrama còsmic del taoisme. En un dia clar, el reflex de l’impressionant massís de Yulong en les aigües calmes de l’estany poden arribar a confondre els sentits i, com en el Yin i el Yang, l’element terra dissoldre's amb l’aigua i l’aigua amb la terra.

La ciutat antiga de Lijiang (per ser més precisos anomenada Dayan) fou construïda al segle XII i és la llar ancestral del poble Naxi. Al llarg dels temps, la ciutat ha conegut vicissituds de tota mena, des de revoltes i revolucions (com la Revolució Cultural), a grans desastres naturals, com el gran terratrèmol de 1996 que va devastar gran part de la ciutat. Amb tot, Lijiang ha sabut sobreposar-se a les dificultats i n’ha ressorgit amb vitalitat renovada.

El 1997 la UNESCO va declarar el conjunt de la ciutat antiga de Lijiang, i les veïnes Shuhe i Baisha com a Patrimoni Mundial de la Humanitat. 

Quan es passeja per Lijiang, tot i ser una reconstrucció moderna, no és té la sensació de ser en un escenari de cartró-pedra com passa en altres ciutats històriques. La reconstrucció ha mantingut l'essència, sense malmetre'n la seva funcionalitat. En l’actualitat hi viuen prop de 25.000 persones, la majoria de l'ètnia naxi, en cases d’estil tradicional naxi-tibetà. Construïdes amb fusta i un preciós pati interior enjardinat, hi destaquen les teulades de doble vessant, lleugerament punxegudes, que doten a la ciutat del seu perfil característic. 

Des de la nostra habitació, situada a la part alta, teníem unes vistes privilegiades a la Lijiang històrica i a la seva particular arquitectura. La major part de les teulades eren adornades amb figures de peixos o gats. Símbols tradicionals de protecció contra els incendis, els mals esperits i de bona fortuna. 

La ciutat antiga de Lijiang és un gran laberint de carrerons, places, escales, parcs i temples, capaç de tallar l’alè a l’esperit més incrèdul. Per més que s’hi passegi sempre s’hi troben racons nous, cada un més encisador que l’altre i és possible, malgrat la gran afluència de visitants, gaudir d’indrets on només s’escolta el refilar dels ocells i la música del vent dansant entre les teulades.

De totes les ciutats que vam visitar a la Xina, Lijiang ha estat, sense cap mena de  dubte, la que més ens ha sorprès, tant per la seva bellesa intrínseca com per l'espectacularitat dels seus entorns i el fort lligam amb les seves arrels naxi i tibetanes.

Els Naxi són una de les 56 ètnies que conformen el gran calidoscopi xinès. Són un grup amb unes tradicions, una llengua i una religiositat diferenciada de la resta de grups de la Xina. Parlen el Naxi, una llengua tibetobirmana. La seva religió tradicional és el Dongba, un sistema de creences xamàniques i animistes amb fortes influències del Bon tibetà (una religió pre-budista del Tibet), del budisme tibetà i del taoisme. 

Els Naxi utilitzen un doble sistema d'escriptura, pictogràfica i ideogràfica, compost per uns 2.000 signes gràfics. És l'únic sistema d'aquestes característiques que es manté en ús tot el món. Es conserven uns 30.000 volums escrits en llengua Dongba que contenen els sabers i les tradicions del poble naxi, des de mitologia, història, art i música a textos religiosos. Se’ls coneix com "L’enciclopèdia del poble naxi". 

Malgrat no poder veure els manuscrits originals, sí vam poder veure’n rèpliques de la seva escriptura als museus de Lijiang i una mostra de les pintures a Baisha, una ciutat històrica situada a 10 quilòmetres de Lijiang, just als peus de la muntanya sagrada de Yulong. 

Lijiang es plena de botigues on venen petites bombones d’oxigen per prevenir el mal d'alçada. Són ampolles d’uns 1.000 ml, amb un inhalador de plàstic que cobreix la barbeta, la boca, i el nas. Per Lijiang, que és a 2.400m d’altitud, ja hi ha qui les inhala sovint, per evitar els símptomes un hipotètic mal d’alçada o, veient la felera amb què inhalen, per a gaudir uns segons dels embriagadors efectes de la sobre-oxigenació. 

Lijiang és el centre neuràlgic des d’on incomptables autobusos, plens d’entusiastes turistes xinesos que carregats d’ampolles d’oxigen i vestits per a l’ocasió, es dirigeixen cap a l’Àrea Paisatgística Nacional de la Reserva Natural de la Muntanya Nevada de Yulong. Des de l'entrada del parc tres telefèrics s’enlairen muntanya amunt. Sens dubte, el més espectacular és el del Parc de la Glacera, que s'enfila fins als 4.506 m. Des d’allà, una passarel·la permet arribar al Mirador de la Glacera, a 4.680m. Pel que expliquen, les vistes són meravelloses i permeten admirar la bellesa majestàtica de la muntanya i la falda de la glacera. 

Malgrat no ser l’estil de descobrir entorns naturals que més ens agrada, cal reconèixer que l’estat xinès ofereix l’oportunitat de gaudir dels seus espais naturals a persones de totes les edats i condicions, independentment de la seva forma física o preparació. Com a tot se li poden trobar avantatges i inconvenients, però la voluntat hi és.

Fer senderisme pel Massís de Yulong, més enllà de les tres rutes habilitades pels telefèrics, està completament vedat. Dissortadament, començàvem a entreveure que les activitats de muntanya i de natura estaven sotmeses a fortes restriccions en nom de la protecció del medi i de la seguretat personal. Podríem resumir-ho amb un: “es pot admirar però no tocar”.

Prenent consciència d’aquesta realitat cercàrem, amb ajuda d'en deepseek (la IA xinesa), algunes rutes senderistes habilitades per trescar per lliure. Va a dir que en general, a la Xina, hem utilitzat sobre manera en deepseek. Ens ha estat terriblement útil en la majoria de casos, però també ens ha obsequiat amb alguns ensurts. Gràcies a en deepseek vam poder conèixer millor les normatives relatives a les restriccions que afectaven la regió i ens va facilitar informació sobre algunes rutes permeses. 

Abans d'endinsar-nos cap al nord vam visitar la ciutat antiga de Baisha, des d’on el Massís de Yulong prenia unes dimensions gairebé mitològiques. El poble de Baisha és l'assentament original del poble naxi i l’antiga capital del seu Regne. Més enllà de la esplendorosa bellesa de la muntanya, la ciutat és coneguda perquè s’hi exhibeixen els murals de Baisha, les pintures millor conservades de l’art Dongba (naxi) que es conserven en alguns dels principals edificis, temples i palaus de la ciutat històrica.

En deepseek i la ruta prohibida 

Segons les informacions que ens havia donat en deepseek, a la zona del llac Yuhu, als peus del Massís de Yulong, hi havia una ruta de senderisme oberta. Yuhu és un petit poble de muntanya situat a uns 2.700 m d'altitud. Com la major part de Yunnan, Yuhu s’està desenvolupant turísticament i el poble està transmutant cap a una mena de "ciutat antiga". El punt culminant de la visita a Yuhu és arribar-se al llac Longnv (també anomenat llac de Jade). Imaginant-nos un llac d'alta muntanya d'aigües cristal·lines on veure el reflex nevat del Massís de Yulong, ens vam trobar davant d'un petit embassament artificial d’aigua, sense cap atractiu ni encant, més enllà del de la seva funció de reservori. Això sí, els "llac" és literalment als peus de la Muntanya Nevada de Jade, i la visió del Massís és esbalaïdora. Un cop apaivagada la decepció del llac amb la bellesa captivadora del seu entorn, vam començar a caminar falda amunt, tot seguint el camí senyalat. A pocs centenars de metres trobàrem un parell de camins i uns cartells, escrits en xinès, als quals no férem massa cas. Vam estar-nos un parell de minuts debatent quin dels dos camins seria el correcte, si el que semblava indicat o el que ens marcava el mapa digital. En aquesta tessitura un dron va apropar-se'ns, veloçment, a molt poca distància. Com que al Yunnan gairebé no hi ha turistes estrangers i als xinesos, per norma general, no els emociona massa caminar, vam pensar que era la gràcia de filmar un parell d'estrangers tocats del bolet que es dedicaven a caminar per la muntanya. Tanmateix, després de la gracieta inicial, el dron seguia sobrevolant-nos i les ganes de treure el dit del mig gairebé va ser més forta que el respecte cap a uns desconeguts am ganes de riure una estona. De sobte però, el dron començà a marcar-nos d’una manera més agressiva, apropant-se a poc centímetres del nostres caps per a retirar-se tot seguit i tornar a fer la mateixa maniobra. Aquí vam adonar-nos que el dron era força més gros, que els típics drons lúdics. El missatge semblava força clar: “per aquest camí no hi podeu anar”. Una mica contrariats i no convençudes del tot vam accedir a fer mitja volta i amb el traductor vam aconseguir llegir el text dels cartells. Com ens havia deixat clar el dron, alertaven de la prohibició absoluta d'utilitzar aquells camins i desgranaven totes les multes i penes que comportava el saltar-se les restriccions. Això sí, cap dels cartells mostrava ni un símbol de “alerta!” o de “perill!” que cridés l’atenció dels no coneixedors de la llengua xinesa. Eren uns cartells anodins, plens de text i de color blau o groc. Enrabiats amb la situació vam decidir fer mitja volta i provar una altra ruta pel costat contrari del poble fins que, al cap de poca estona, vam trobar-nos els mateixos cartells. Aquest cop no ens va caldre el traductor per deduir que l’accés a la muntanya, pels entorns del llac, era completament prohibit. Casualitat o no, quan érem davant dels segons cartells de prohibició un helicòpter militar sobrevolava la ruta que havíem començat una estona abans. 

De de nou, havíem de conformar-nos en admirar des de lluny la enlluernadora bellesa de la Muntanya de Yulong i digerir que a la Xina els tresors naturals es miren però no es toquen. Malgrat tot, teníem esperances que un cop més al nord acabaríem trobant rutes on poder trescar per lliure. Ara bé, abans ens calia “demanar explicacions” a en deepseek. La seva resposta és antològica i la nostra ingenuïtat també: 

No per aquest “petit incident” vam deixar d’utilitzar en deepseek. Tanmateix, cada vegada que li demanàvem informació sobre rutes i normatives hi afegíem “cerca només dades oficials del govern xinès i de la província de Yunnan, actualitzades a data xxxxx de 2026”. Amb aquest afegitó vam anar molt més sobre segur i no vam tornar a trobar-nos amb cap problema similar!

La primera vegada que havíem sentit anomenar el Llac Lugu fou amb la lectura del llibre “Himàlaia” de l’Erika Fatland. El llibre ja el vam recomanar a la crònica del Nepal però, per aquells que estigueu interessats en la regió dels himàlaies, val molt la pena llegir-lo. Al llibre hi ha un capítol dedicat al Llac Lugu i a la cultura Mosuo. Una part important de la informació que oferim en aquest apartat prové de l’esmentat llibre així com de la visita al Museu de Cultura Mosuo que es troba al Llac Lugu. 

Al Vietnam vam conèixer una parella de noies xineses amb qui ens vam anar retrobant al llarg de dies. Quan vam comentar-los alguns indrets que volíem visitar a Yunnan -inevitablement influenciats pel llibre "Himàlaia"- se'ls hi il·luminaren els ulls a l'anomenar el Llac Lugu. Segons elles era un “imprescindible” que no ens podíem perdre.

En un inici, des de Lijiang volíem arribar-nos a la “La Gorja del Salt del Tigre”, una de les rutes senderistes més espectaculars i conegudes de tot Yunnan. Segons la llegenda, un tigre que era perseguit per un caçador va aconseguir escapar-se’n saltant d'una riba a l'altra del riu Jinsha (el tram superior del riu Iang-Tsé). El punt per on va saltar és el tram més angost del congost. Les dues ribes queden separades per poc més de 25 metres, amb unes parets verticals que s’enfilen per sobre dels 3.000 metres, creant una de les gorges més profundes del món. A la roca on se suposa que l’afortunat tigre va aterrar per escapolir-se del malaurat caçador, avui s’hi erigeix una estàtua d’un tigre de dimensions colossals, en honor a la llegenda que dóna nom a la gorja.

A darrera hora però vam canviar de plans i vam decidir arribar-nos primer al Llac Lugu i després, seguir la ruta nord-oest en direcció a la Gorja del Salt del Tigre, Shangri-La i Deqen.

El Llac Lugu (2.685m) en la terminologia turística xinesa és considerat un “scenic spot”, és a dir, que cal pagar entrada per accedir-hi. Les nostres esperances de trobar un lloc remot, aïllat, i llar dels Mosuo, una de les poques cultures matrilineals que queden al món, fou només un miratge sobre el mapa. El miratge s’esvaní del tot quan, obligats a baixar de l’autobús per pagar la taxa corresponent, veiérem desenes d’autobusos i furgonetes en la mateixa situació que nosaltres.

Malgrat tot, el poble és modest i, tot i que hi predominen hotels i restaurants, aquests són de petit format, sense grans edificis ni construccions que desentonin amb l’estil tradicional.

Com en una mena de premonició dèlfica, tot just arribats, vam afanyar-nos a recórrer el passeig que voreja el llac, a visitar el Museu de Cultura Mosuo i a assistir a un espectacle de danses tradicionals, tot en una mateixa tarda, com si no hi hagués un demà. I, efectivament, l’endemà no fou com ens l’imaginàvem…

Pels voltants del llac hi destaca una stupa tibetana amb les omnipresents banderoles de pregaria i un “monticle de mani”. Els monticles de mani són un monument de caire religiós molt comú en el budisme tibetà. N’hi de més o menys elaborats però tots comparteixen una certa forma circular. Construïts amb pedres apilades, gravades amb símbols budistes i mantres -en especial el mantra Om mani padme hum-, esdevenen espais de devoció popular al marge dels temples. 

Després de visitar el Museu de Cultura Mosuo per aprofundir en el seu particular sistema matrilineal, vam arribar-nos a un espectacle de danses tradicionals Mosuo. En general no som massa d’assistir a aquests tipus d’espectacles i l’esma amb què les dones ballaven el Jiacuo va confirmar les nostres sospites. El Jiacuo, també coneguda com a “Dansa Tradicional del Foc Mosuo”, era en origen una dansa guerrera per encoratjar els guerrers abans de la guerra o per celebrar la victòria en la batalla. En aquest cas però, era poc més que un succedani insípid per a delectar els turistes, segurament més interessats en la morbositat - la dansa és l’espai de flirteig per excel·lència entre dones i homes mosuo - que no pas en la cultura popular Mosuo. Sembla ser que els homes xinesos veuen a les dones Mosuo com a més llibertines, degut a la seva particular institució del matrimoni i per la llibertat que tenen en les seves relacions afectives. La cultura mosuo és un dels pocs exemples de societat matrilineal (que no matriarcal, ja que els homes continuen tenint un pes important en les decisions polítiques) que resten en l’actualitat. El cap de família és l’àvia, encarregada d'administrar els recursos i les terres. L’herència es transmet de mares a filles, atorgant a la dona Mosuo un paper preponderant en la societat i una llibertat econòmica que les permet viure sense dependre del marit. La llar familiar és la casa materna, normalment la de l’àvia. Els Mosuo practiquen l’anomenat “matrimoni ambulant”. Quan una dona Mosuo vol mantenir relacions amb un home, l’home té dret a quedar-se a dormir a la casa materna amb un permís especial. Al matí, abans que la resta de la família es desperti, ha de marxar de la casa. Les relacions afectives dels mosuo no es basen en la propietat ni en la dependència, sinó en l’afecte i en l’estima. Quan la relació decau, simplement l’home deixa de visitar la casa de la dona. La dona pot tenir tantes relacions com li plagui i pot casar-se tantes vegades com vulgui. Els fills viuen sempre a la casa materna i són criats per les dones i pels oncles masculins, que adopten el paper de pares. La segona persona en importància a les cases mosuo és l'oncle.  Amb tot, el pare té el dret a visitar i a passar estones amb el seu fill sense impediment. 

Tanmateix, els Mosuo que fins fa poques dècades eren una comunitat petita i aïllada al voltant del Llac Lugu, estan patint també els vents del canvi. Amb la millora de les infraestructures i de les comunicacions els joves marxen a viure a les ciutats i, malgrat sentir-se part de la comunitat, molts prefereixen seguir l’estil de vida xinès. És habitual que els  joves convisquin amb les seves parelles i celebrin matrimonis civils, trencant així amb la tradició del matrimoni ambulant. 

Es calcula que actualment la comunitat Mosuo ronda les 40.000 persones, nombre insuficient perquè el govern xinès les reconegui com un dels grups ètnics del país. Oficialment se’ls considera com un subgrup dins dels Naxi. 

Després d'un dia llarg i intens, endinsant-nos breument en la cultura Mosuo, vam enfilar cap a l'hotel amb un grapat de preguntes i la certesa que l'inevitable progrés ens està estandarditzant a tots plegats. Fos per l'alçada, pel tragí del dia o pel cansament acumulat -o bé per una barreja de tots tres-, de camí a l’habitació vam patir un «petit accident» que ens va obligar a retornar a Lijiang i a visitar l'hospital. Per sort, les conseqüències no van ser greus, però sí aparatoses i doloroses. Així doncs, vam cloure l'estada al llac Lugu abans d'hora i, obligats a descansar uns dies, ens vam permetre el luxe de llogar una habitació, amb unes vistes precioses sobre la ciutat antiga de Lijiang, que ens va fer més lleugera l'espera. 

Quan al 1933 James Hilton va escriure «Horitzons Perduts», poc es podia imaginar que la utòpica Shangri-La, sorgida de la seva imaginació, es materialitzaria a la República Popular de la Xina del segle XXI. «Horitzons Perduts» és una novel·la mística –Frank Capra en va fer una adaptació cinematogràfica al 1937- sobre una suposada terra de pau i il·luminació, amagada en un indret indeterminat de la serralada dels Himàlaies; en la qual els seus habitants, alliberats dels lligams materials del món, havien descobert el secret de l’eterna joventut gràcies al ioga i la meditació.

A finals de l’any 2001, el govern xinès, en una decisió estratègica i controvertida, va aprovar el canvi de nom de la ciutat de Zhongdian pel de Shangri-La. «El paradís perdut és real i es troba a la Xina, deixeu de buscar i veniu a visitar-la», semblaven voler dir les autoritats del gran país comunista. Materialisme històric i misticisme quedaven així units a través d’una ciutat situada a 3.200 m d’altitud, al final de la mítica cadena muntanyosa que travessa Àsia des del Pakistan fins al Tibet i Yunnan.

Pel que sembla, l’estratègia ha funcionat a la perfecció, i des del canvi de nom, hom té a l’abast visitar un paradís perdut, una Shambala terrenal, còmodament. Avui en dia, prop de 18 milions de turistes visiten la ciutat, majoritàriament xinesos però també estrangers que fan ruta per Yunnan i Sichuan. L’any 2014 la ciutat antiga, Dukezong (el centre històric de Shangri-La), va patir un incendi que la va destruir gairebé per complet. Uns 1.300 anys d’història i 250 habitatges i negocis d’estil tibetà tradicional van quedar arrasats pel foc. Els carrers estrets, i el fet que la majoria de cases fossin de fusta, van esdevenir una combinació perfecte per a l'extensió del foc. L’actual ciutat antiga de Shangri-La és una reconstrucció moderna. Tanmateix, com un testimoni impertorbable, el temple de Guishan, situat en un turó de la ciutat, amb la seva gran roda de pregària de 21 metres d’alçada i 60 tones de pes, en va resultar indemne.

Shangri-La és la capital de la Prefectura Autònoma Tibetana de Diqing. De majoria tibetana, però també llar dels Naxi i els Lisu, entre d’altres comunitats. Els entorns són precisos, segurament com els imaginats per Hilton als seus “Horitzons Perduts”. No obstant, l’actual ciutat de Shangri-La poc té a veure amb el paradís terrenal imaginat en el llibre. 

Més enllà del místic nom, Shangri-La és coneguda per ser la llar del monestir tibetà de Ganden Sumtseling. El monestir fou construït al segle XVII, en època del cinquè dalai-lama, Ngawang Lobsang Gyatso, el primer gran lama que va exercir el poder espiritual sobre la totalitat del Tibet. El monestir pertany a l'ordre Gelugpa (del barret groc de Gelug) del budisme tibetà i se’l coneix com el “Petit Palau de Potala” per la similitud arquitectònica amb el palau homònim de Lhasa, seu del govern tibetà fins a l’any 1959. Durant el període de la Revolució Cultural (1966–1976), el monestir va córrer la mateixa sort que la majoria de temples del país, tot i que se’n van poder salvar relíquies, llibres i frescos. A partir dels anys vuitanta del segle passat s’inicià la reconstrucció encara inconclusa. En l’actualitat acull uns 700 monjos, dels més de 2.000 que va arribar a congregar en l’època de màxima esplendor. El temple, situat a 3.380 m d’altitud, és d’una bellesa crua, salvatge. Envoltat de les darreres carenes de l'Himàlaia, és un estendard fidel de la cultura tibetana.

Danses tibetanes al carrer

Un fet que ens va commoure a Shangri-La fou que, al vespres, a la plaça central de la ciutat antiga, el poble es reunia per ballar danses Guozhuang, les danses tradicionals de la regió tibetana. No vam aconseguir veure’n mai l’inici. Tanmateix, la impressió era que algú posa la música i qui vol, lliurement, es va sumant en una gran rotllana que creix fins a desbocar la plaça, amb varis cercles concèntrics. Els curiosos, cada vegada més arrambats a les parets degut a la força centrípeta de grup, observàvem admirats la coreografia instantània, mentre procuràvem passar-nos el fred seguint el ritme amb el cos o amb got de llet de iac calenta. No semblava que hi hagués ningú que dirigís els balls. A cada nova cançó els passos canviaven però tothom semblava saber-se’ls de memòria, com seguint un record atàvic integrat en la comunitat. Gent gran, infants, adolescents, homes, dones, vestits amb roba de carrer, amb vestits tradicionals o amb estètica punk, units, en comunió, repetint els passos ancestrals dels que han habitat aquestes muntanyes durant segles. L’important era ballar, tan era si amb més o menys gràcia, si els moviments eren més extravertits o més íntims, ningú jutja, ningú se’n riu, tots a la una, com un sol cos, dansant, alliberant tensions i preocupacions, sentint-se part d’un tot, fent honor a una cultura ancestral. “Per més que el món canviï, som aquí, existim, mantenim profundes arrels en aquesta terra”, semblava dir el ball. Que potent pot ser una dansa, quanta comunitat que genera. A vegades les més subtils, són les formes de reafirmació més radicals. 

Les muntanyes sagrades

Després de dues setmanes per Yunnan amb prou feines havíem pogut fer un petit tastet de les seves muntanyes. Degut als canvis recents en la normativa, que molt amablement en deepseek ens havia explicat (tot i que amb un cert retard!), gairebé totes les rutes de senderisme per lliure a Yunnan havien estat prohibides o patien fortes restriccions. Després de l’experiència amb el dron no ens venia de gust arriscar-nos a una nova persecució, ni tampoc volíem - ni podíem- contractar alguns dels trekkings que oferien les empreses autoritzades de la zona. Per temptejar, vam preguntar alguns preus i quedaven, per molt, fora del nostre pressupost. Cercant, cercant, vam veure que a l’extrem nord de Yunnan, en una zona fronterera amb el Tibet i Sichuan, hi havia un poble anomenat Yubeng al qual es podia accedir a peu, seguint un camí autoritzat dins el Parc Natural de la Muntanya Nevada de Meili. Tota la informació -teníem en deepseek traient fum llegint normatives actualitzades- indicava que encara era possible arribar-hi per una via de senderisme que es podia fer per lliure. Yubeng es troba just al límit fronterer amb el Tibet i és al peu de les muntanyes del Meili, un grup de muntanyes amb 13 pics per sobre dels 5.000 metres, el més alt, el Kawagarbo, s’eleva, verge, fins al 6.740 metres, ja que mai ha estat escalat. 

Per a la comunitat tibetana, les muntanyes de Meili són sagrades. Cada any es celebra un pelegrinatge (kora) al voltant del Kawagarbo. Els pelegrins circumval·len la muntanya en el sentit de les agulles del rellotge, alguns a peu d’altres postrant-se cada poques passes. Depenent de si és la ruta interior o l’exterior els pelegrins recorren entre 150 km i 240 km. És similar al pelegrinatge del Mont Kailash, al Tibet, però menys concorregut. Pels tibetans qualsevol intent d’escalar la muntanya sagrada és un sacrilegi. A finals del 1990 una expedició sinojaponesa va intentar fer-ne el cim. Les protestes de la comunitat tibetana foren massives. A mesura que l’expedició s’apropava al seu objectiu més creixia el descontent. Sembla ser que van pregar perquè els esperits de la muntanya actuessin. El 3 de gener de 1991 una allau va sepultar els 17 alpinistes quan ja eren a prop del cim. Les dues expedicions de rescat també van haver de fer cua degut a les males condicions climàtiques. L’accident del Kawagarbo continua essent una de les pitjors tragèdies en la història de l’alpinisme xinès. Pels tibetans va ser una clara senyal de que els esperits de la muntanya s’havien enfadat. Al 1996 una nova expedició va intentar fer el cim, i de nou les protestes foren massives i van derivar en aldarulls. Quan ja eren a prop del cim l’expedició va haver de girar cua degut a les males condicions meteorològiques. Per tot plegat, i després de pressions de diversos grups, el govern regional de Deqen va prohibir l’escalada a les muntanyes de Meili per motius culturals i religiosos. Avui el Kawagarbo continua essent una muntanya inescalada i un centre de peregrinació pel budisme tibetà.

La morada dels rius

Des de Shangri-La vam agafar un autobús fins al poble de Deqen, el més septentrional de Yunnan, a tocar del Tibet i de Sichuan. El trajecte transcorre serpentejant entre grans cadenes muntanyoses, seguint el transcurs del riu Iang-Tsé. El riu Jinsha (tal i com l’anomenen en xinès) neix a l’altiplà Tibetà de Qinghai, a la zona del Parc Natural de Sanjiangyuan. Amb una superfície de 190.700 km² (major que la superfície de Grècia) i una altitud mitjana per sobre dels 4.000 metres. El parc natural compta amb glaceres, aiguamolls i rius, a part d’incomptables espècies animals i vegetals. A Sanjiangyuan se’l coneix com “La Font dels Tres Rius”, ja que hi neixen tres dels rius més importants d’Àsia: el Mekong (4.350 km), el Riu Groc (5.464 km) i el Iang-Tsé (6.380 km). Es calcula que les seves aigües abasteixen a més de 2.000 milions de persones i són un regulador essencial del clima de la regió.

Germans de naixement el Iang-Tsé, el Riu Groc i el Mekong separen els seus camins, tot regant gran part del continent asiàtic, fins a desembocar a la gran conca de l’Oceà Pacífic.

A la crònica de Laos ja vam anomenar Sanjiangyuan, en aquell cas per parlar del riu Mekong. Tanmateix, ara som a l'extrem nord de Yunnan, recorrent una carretera de muntanya que, al Coll de Baima, s’enfila fins als 4.300 metres. Les muntanyes nevades i les faldes d’un gris ocre, s’alternen amb el riu, d’un blau turquesa radiant, en una cadència rítmica, gairebé musical. El Iang-Tsé dansa irreverent, tot pessigollejant les urpes de muntanyes colossals, traçant meandres impossibles com les filigranes d’una cinta de gimnasta. Si hom observa amb atenció, l’espectacle és d’una bellesa feréstega, indòmita, capaç de reconnectar-nos amb les arrels més profundes del nostre esperit.

Un cop arribats a Deqen, un poble de majoria tibetana situat a 3.300 metres s/nm, teníem en ment arribar-nos directament al Parc Natural de les muntanyes de Meili. No obstant, les informacions que havíem recopilat eren confuses i no teníem clar si trobaríem allotjaments al peu del Parc.

Havíem llegit que a prop de Deqen hi havia un poble anomenat Feilaisi (o Feilai Temple) des d’on es tenien unes vistes impressionants de les muntanyes de Meili. Així doncs, vam comprar el bitllet d'autobús cap a Feilaisi, sense saber massa ben bé què ens trobaríem.

Feilaisi és un petit poble de muntanya, crescut al voltant del temple budista de Feilai. El principal atractiu de poble és la seva localització, que el dota d’una vistes privilegiades a les muntanyes sagrades. Els hotels, més cars que la mitjana de la regió, ofereixen habitacions amb grans finestrals, des d'on gaudir dels colors safranats que els primers rajos de sol reflecteixen en els cims nevats, en especial al Kawagarbo.

El dia era rúfol i el cel,ben encapotat, amb núvols densos d’un gris-negrós, amenaçava pluja. Tot just baixar de l’autobús començà a ploure amb insistència, una pluja fina però penetrant, que calava amb determinació i avivava el fred.

L’habitació de l’hotel mirava cap a les muntanyes de Meili però una boira feixuga no ens permetia gaudir de les anhelades vistes. Val a dir que l’habitació era força agradable, amb una estufa d’aquelles que imita la forma i les flames d’una llar de foc. Tot i no desprendre el mateix caliu, escalfava prou i la tarda va passar sense adonar-nos-en, arrecerats al voltant “del foc”. Al matí vam llevar-nos ben aviat, impacients per descobrir el Kawagarbo nevat i il·luminat amb la llum daurada de l’alba. Amb tot, les primeres llums revelaven poc més que el reflex gris plom d’un cel densament emboirat. Una mica entristits per la no visió Kawagarbo vam fer cap a la minúscula estació d'autobusos per dirigir-nos cap Ninong, el petit enclavament on se situa l'entrada al Parc de les Muntanyes de Meili. La previsió meteorològica no era gens encoratjadora, es preveia pluja i neu, tot i que es dibuixava una petita finestra de bon temps abans del temporal. No vèiem clar d'assumir el risc de pujar fins a Yubeng amb tal previsió. Quan ja havíem decidit, a contracor, que canviàvem el tresc de Yubeng (mira que n’havíem fet de quilòmetres per arribar-hi!) per una visita al poble tibetà de Xidang, arribà l'autobús. De cop i volta aparegueren grups de xinesos, amb roba de muntanya nova de trinca, pals de caminar i els indispensables tubs d’oxigen, que es disposaven a fer la caminada fins a Yubeng. El fet que els locals, amb millor accés que nosaltres a les alertes meteorològiques, hi anessin ens va fer revifar el cuquet. “Si ells ho veuen clar perquè nosaltres no”, vam dir-nos internament, a l’uníson. Al cap d’unes poques corbes i unes quantes mirades còmplices vam decidir que sí, que ens aturaríem a l’entrada del Parc, per fer la ruta que tan ens havia costat de trobar. El dia s’aclaria i abans d’arribar a destí el sol ja radiava, despreocupat, la seva llum sanadora sobre un cel blau transparent.

Yubeng és un poble d’arrel Tibetana aïllat al peu de les muntanyes de Meili. És un centre d’especial rellevància pel budisme tibetà a la regió, essent el punt neuràlgic del pelegrinatge al voltant de les muntanyes de Meili. Als entorns de Yubeng s’hi troben el llac sagrat, la cascada sagrada o el llac gelat, tots ells venerats per els fidels de la fe budista tibetana. Al poble de Yubeng només és possible arribar-hi caminant, de moment no hi ha cap carretera que hi arribi (veient el ritme de "desenvolupisme" xinès no seria d'estranyar que en poc temps la construeixin). Des de l’entrada del parc la ruta s’enfila uns 15 quilòmetres cap a l’interior de les Muntanyes de Meili. És un sender estret, excavat a la roca del congost i envoltat de grans penya-segats. De fet, Yubeng és el darrer poble de Yunnan abans d’entrar a la Regió Autònoma del Tibet. La frontera entre els dos territoris queda a escassos cinc quilòmetres muntanya amunt. Com gairebé totes les rutes que es permeten fer per lliure a la Xina, el camí és pavimentat, amb lavabos públics, punts d’avituallament i les omnipresents càmeres. En alguns trams el paviment, desgastat per les glaçades i la inclemència del temps de muntanya, deixa entreveure la terra ferma. El desnivell no és apte per a tots els públics, uns 1.150 m. Adesiara, els mulaters, estratègicament col·locats en els trams més abruptes, carreguen en les seves mules resignades als desalenats muntanyistes.

La caminada és realment preciosa. Enfilem el camí envoltats de muntanyes nevades, de stupes, de temples, de banderoles tibetanes i de manades de iacs. Per moments no teníem clar si el camí ens havia menat de nou a la regió del Mustang del Nepal. De fet, si pel que fos se’ns traspaperessin les fotos, probablement no sabríem exactament com diferenciar-les. 

L’esforç val la pena i després d’un darrer tram amb desnivells poc amables, s’arriba al poble de Yubeng. La vista del llac Llac de Gel capta per uns moments, tota l’atenció. L’estampa és de postal: el llac d’un verd maragda, els cavalls pasturant, una stupa tibetana amb les banderoles de pregaria, un temple budista, tot destacant sobre un fons blanc. De sobte, quan esgotats per l’esforç i hipnotitzats per l’estampa del llac aixequem la vista cap al fons blanc, apareix en tota la seva magnificència el Kawagarbo. Malgrat el fred tallant i el fort vent que començava a bufar no podíem desviar els ulls de la seva imponent presència. La muntanya ens havia regalat veure-la i era impossible portar-li la contraria. Malgrat tot, encara ens faltava una bona mitja hora de camí fins a Upper Yubeng, on teníem l’habitació. Baldats, glaçats, però absolutament captivats vam prendre una dutxa d’aigua calenta i fins que no fou completament fosc no vam poder deixar de mirar la muntanya per la finestra.

Per ser fidels a la crònica cal dir que un cop arribats a Yubeng vam tenir sensacions ambivalents. Per un costat, la plenitud que ens oferia la caminada i la bellesa incommensurable de l'entorn, per l'altre la xocant sensació que el "desenvolupisme" xinès arriba fins als racons més insospitats. Tot el poble de Yubeng, l'alt i el baix, era en obres, algunes força desmesurades (segons la nostra mirada). Un tragí constant de camions, el soroll de les grues, les màquines treballant, camins improvisats plens de fang i roderes, ponts metàl·lics i materials de construcció  foren també la imatge de l'arribada. Si l'inevitable desenvolupament econòmic portarà o no beneficis a una comunitat tan aïllada no estem en disposició de valorar-ho. Tanmateix no ens podíem desfer d'una sensació incòmode viscuda en altres zones tibetanes, com si aquest desenvolupament (lloable i manifest) fos al mateix temps una eina de doble tall, en la qual la principal víctima n'és la identitat.

Ens quedaven pocs dies de visat a la Xina i en un d’aquells canvis sobtats de plans, que de tant en tant ens agafen, vam decidir travessar tota la província de Yunnan i plantar-nos al sud. Després de Yubeng, teníem previst arribar-nos a l'esmentada "Tiger Leaping Gorge". Tanmateix, amb les noves restriccions (i aquí en deepseek va ser molt insistent), la ruta de dos dies ja no era possible fer-la per lliure i calia contractar un guia autoritzat. De fet, la normativa havia canviat per dos accidents mortals que havien succeït recentment a la gorja, en un dels quals va morir-hi un infant. Com que la ruta de Yubeng ens havia assossegat el cuquet de fer muntanya, i no teníem ganes d’endur-nos una altra decepció, vam decidir visitar el sud de Yunnan. 

Del sud ens atreien especialment Pu’er, el bressol del te, i la regió de Xishuangbanna, llar de la minoria Dai. Sense saber-ho, pels budistes de Xishuangbanna era la festivitat de l'any nou, just durant les dates que teníem previst visitar-la. Amb tots aquests al·licients, vam fer-nos una marató de gairebé 24 hores entre busos, trens i transbords per plantar-nos a Pu’er, la meca mundial del te.

De Pu’er ho desconeixíem gairebé tot excepte que era la regió productora de te per excel·lència de la Xina. Així doncs ens imaginàvem arribar a un paratge de muntanya cobert de plantacions de te - com el cafè, el te necessita d’altitud per a créixer. 

A Pu’er, com no, vam arribar-hi amb tren d’alta velocitat. La ciutat, més que modesta per els estàndards de la Xina (“només” compta amb 2,5 milions d’habitants), era bastant més gran del què ens havíem imaginat. L’estació, moderna i colossal, semblava més un aeroport que no pas una estació de tren. No deixava de sobtar-nos veure com els passadissos de l’estació eren plens de maletes, bosses i motxilles, que els passatgers, despreocupats, abandonaven llargues estones sense ni un bri de neguit. A la Xina és comú deixar les pertinences personals a qualsevol indret, inclosos els telèfons mòbils o els ordinadors portàtils endollats als punts de recàrrega. No cal patir, quan hom torna a lloc les pertinences sempre són allà mateix. Vist des de la nostra perspectiva allò que hauria de ser la norma es converteix en una excepció gratament sorprenent. 

Havíem pogut copsar algun matoll de te de forma fugaç, en els pocs trams en què el tren treia el musell entre túnel i túnel. Sorprèn constatar la de milers i milers de quilòmetres de túnels ferroviaris que l’estat xinès ha arribat a construir pocs anys. La major part dels trajectes en tren per Yunnan discorren per dins de les muntanyes. No farem la reflexió de les dècades que es triga a casa nostra a construir una sola via de metro perquè la comparació faria despistar-nos del relat.

Des de la ciutat no es veien les plantacions de te (bé, si per casualitat es trobava un carrer orientat a muntanya es podien albirar subtilment en la distància), però des del primer moment vam sentir una connexió especial amb Pu’er. La ciutat no destaca per res en concret, però s’hi respirava un ambient acollidor i serè. Els pueresos, poc acostumats al turisme estranger, se’ns apropaven curiosos per conversar i preguntar-nos pel nostre origen (aquesta acostuma a ser, gairebé sense excepció, la primera pregunta que els xinesos fan als estrangers). Pu’er i la seva gent tenen un caliu especial que fa que t’hi sentis a gust des del primer moment.

D’afegitó, l’hotel on ens allotjàvem incloïa un esmorzar boníssim de bufet lliure. Panxacontents, vam dedicar els següents dos dies a rondar per la ciutat bressol del te i a resseguir un tram de la mítica "Ruta del Te i dels Cavalls".

La Ruta del Te i dels Cavalls 

La Ruta del Te i dels Cavalls és una antiga ruta comercial que al llarg de tretze segles va unir Yunnan i Sichuan amb el Tibet. Pels seus senders empedrats hi traginaven caravanes de mules, cavalls, iacs i portadors carregats de te, que recorrien uns 2600 km fins a Lhasa, la capital del Tibet. El principal actiu comercial de la ruta era el famós te de Pu’er que, un cop descarregat al seu destí, s’intercanviava per pells, mesc, plantes medicinals i cavalls del Tibet, una raça equina autòctona adaptada a les dures condicions climàtiques i d’altitud himalàïques, valorada tan per la seva resistència com per la seva capacitat de càrrega. Entre els segles XI i XIII es va imposar el troc per cavalls de guerra. Des del Tibet, el te es transportava cap a l’Índia i el Nepal i altres ramals de la ruta la connectaven amb trams de la Ruta de la Seda. No en va se la coneixia com a “La Ruta de la Seda del Sud”.  

Nosaltres en vam recórrer un tram de la branca principal, la que uneix la regió de Pu’er amb el Tibet, enllaçant les ciutats de Pu’er, Dali, Lijiang i Shangri-La amb Lhasa.  A la capçalera de la ruta s’havia construït una moderna “Ciutat Antiga” que evocava la Pu’er de la ruta original. La ciutat antiga, encara en desenvolupament, era plena de botigues de te i de souvenirs. Un telefèric acostava fins al mirador els visitants amb poques ganes de caminar. El camí, en molts trams encara l'original de grossos còdols de pedra, va ser una alenada d’aire fresc. Per fi vam poder trobar alguna plantació de te, més enllà de les d'attrezzo que hi ha a l’inici de la ruta.

El te de Puer s’extreu de les fulles de la planta Camellia sinensis, en concret de les fulles dels arbust més vells. El de Puer és un te vermell que es fermenta en barriques de bambú. El procés de fermentació pot allargar-se des dels 2 fins als 60 anys.  Es considera que les ètnies Bulang i Dai produeixen te a Pu’er, com a mínim des del segle VII e.c. El consum de la preuada tisana va quedar circumscrit, durant segles, a la noblesa. Hi ha evidències de la domesticació de la planta del te des fa uns 3.000 anys. Tanmateix, el primer consum de te registrat es dóna sota la Dinastia Han Occidental (207 a.e.c - 9 a.e.c). 

Segons explica la llegenda, el descobridor de la beguda del te seria l'emperador Shen-Nung, qui va viure fa uns 5.000 anys. La història presenta moltes similituds amb la història del descobriment del cafè pel pastor Kaldi a Abissínia (Etiòpia). Un dia, l'emperador assegut a l’ombra d’un arbre mentre bullia aigua (no sabem ben bé perquè!) va veure com unes fulles de l’arbre que l’aixoplugava queien de manera casual a l'aigua i voilà, com sol dir-se, la resta ja és història.

Per tancar el nostre periple yunnanès volíem arribar-nos a Xishuangbanna, la ciutat més meridional de la regió, fronterera amb Myanmar i Laos, i llar del poble Dai (membres de la gran família de pobles Tai del sud-est asiàtic). El riu Mekong (Lancang), ara ja més cabalós que a Yubeng, la travessa de nord a sud, essent el centre neuràlgic de la ciutat. 

Per tercera volta en un any, érem a punt de celebrar la festivitat de l’any nou - això vol dir que som tres anys més vells!?-. En aquesta ocasió era el pas cap a un nou any pels seguidors del budisme Theravada, branca oficial del budisme a la majoria de països del sud-est asiàtic excepte Vietnam, on professen el Budisme Mahayana. La regió de Xishuangbanna, al ser de l’ètnia Dai, també segueixen la branca budista dels seus parents Tai, esdevenint una particularitat dins el Budisme xinès que és majoritàriament tibetà.

L’arribada a Xishuangbanna va ser poc més que xocant, en el sentit més literal de la paraula. Després de setmanes recorrent el vessant himalaià de Yunnan, a alçades superiors als 2.500 metres i amb temperatures tirant a fredes -la darrera nit a Shangri-La, a 3.300 m, la temperatura era de -1ºC i de dia anàvem amb guants, gorro de llana i jaqueta- el fet d'arribar, de cop i volta, a una zona tropical amb 34 ºC de temperatura va ser un xoc tèrmic del qual ens va costar refer-nos. Cert és que havíem visitat la ciutat de Pu’er un parell de dies, però a l'estar per sobre dels 1.200 metres i envoltada de muntanyes, ajudava a assuaujar els rigors més calorosos. 

De sobte érem al tròpic, climàtica i culturalment. Arribar a Xishuangbanna és topar-se de nassos amb el sud-est asiàtic sense previ avís, com si la teletransportació instantània no fos només un somni impossible de la ciència-ficció. Els temples, els vestits, la vegetació, les fruites, les olors, la calor… tot menava, d'una revolada, cap a latituds més meridionals i selvàtiques. De la introspectiva i meditativa majestuositat dels Himàlaies, pigallats de temples enigmàtics, amb infinites banderoles de pregària tibetanes que en marquen el camí, com un fil d'Ariadna místic; entre pics coberts de neu, llacs glacials i rius joves que llueixen les seves aigües primigènies; tot giravoltant entre muntanyes imponents, no en quedava res. A Xishuangbanna, la rigidesa normativa xinesa s’ablaneix en la calitja tropical com l’escuma en la cervesa calenta. Els costums severs es relaxen, i de sobte, l’inflexible i calculada organització xinesa es transforma en un poti-poti caòtic, irreverent i llibertari. Les normes de tràfic transmuten en un codi no escrit on tot és permès dins un ordre que tothom sembla conèixer. Milers de petites motos elèctriques es mouen per la ciutat, ocupant els carrils propis i aliens. El tarannà despreocupat i alegre dels xishuangbannesos es contagia des del primer moment, sigui per la càlida rebuda que professen als forans, oferint des d’un somriure a seure en una taula plena de menjar i beguda, sigui per com afronten, amb bon humor, el quefers diaris. Una frase que pot mostrar millor que qualsevol descripció la seva idiosincràsia és la frase amb la què els pares beneeixen als fills el dia de la boda: “Que el teu amor sigui tan pur com l'aigua del Mekong i la teva vida tan dolça com la canya de sucre".

La festivitat de l’any nou: el Songkran Bi Mai 

Com en les seves veïnes budistes, a Xishuangbanna també es celebra el Songkran, paraula d’origen sànscrit que vol dir “moviment” (el moviment del sol al llarg de l’any). L’any nou budista Theravada cau sempre a mitjans d’abril, i l’aigua, com a element purificador, hi té un paper central. A Tailàndia,  se l’anomena “Songkran”, a Myanmar “Thingyan”, a Laos “Bun Pi Mai”, a Cambodja “Chaul Chnam Thmey”, i a Xishuangbanna “Songkran Bi Mai” o “Poshui Jie” (en xinès). És la festa més important de l’any per els creients d’aquesta branca del budisme. Els carrers s’engalanen, homes i dones es posen els vestits tradicionals, les famílies es reuneixen, els amics i les comunitats mengen i beuen plegades, es canten les cançons tradicionals... Tot la ciutat traspua un ambient festiu, el ritme diari s’ablaneix i l’alegria irradia des de tots els racons.

La festivitat comença amb una “regata de Dracs” pel riu Mekong. Una mena de canoes tradicionals molt allargades, treballades amb motius de fusta, on hi voguen més de 60 persones per barca. Al vespre, des de qualsevol punt de la riba, s’enlairen milers de fanalets, cada un amb un desig per al nou any. El cel s’omple amb miríades de punts incandescents, d’un roig intens, que per unes hores substituiran la claror freda dels estels. 

Tanmateix, el dia que tothom anhela amb delit és el de la batalla d’aigua. El gest d’esquitxar o remullar lleugerament, com a símbol de purificació, ha esdevingut en una guerra massiva d’aigua per tots els racons de la ciutat. Carregats amb pistoles d’aigua, amb bosses de 10, 15, o 20 litres a l’esquena, i amb uns sortidors capaços de llençar el purificador líquid a velocitats i distàncies impensades, el poble s’arma per a remullar a propis i estranys en qualsevol espai, moment o situació. Furgonetes pick-up amb el maleter a vessar d’aigua, des d’on parapetats per l’alçada, joves i no tan joves disparen les seves pistoles sense quarter; botigues i restaurants amb cubells plens d’aigua perquè la gent pugui carregar la seva líquida munició, manegues obertes des de qualsevol casa o racó que serveixen per a què la festa s’allargui fins que les forces aguantin. Els policies encarregats de que tot plegat no se’n vagi massa de mare, també hi participen, voluntària o involuntàriament. Quan son descoberts, centenars de rajos d’aigua els cauen al damunt mentre s’hi tornen amb petites pistoles d’aigua o accepten la seva derrota i desfilen, capcots i protegint-se, com militars capturats en territori enemic. El deler d’aigua és tan imperiós que el dia abans les ganes contingudes es desfermen i es comencen petites guerres d’aigua arreu, mentre la desbordada policia intenta aturar-la com pot. La Xina metòdica, sistemàtica i rigorosa xoca una i altra vegada contra el caràcter anàrquic i desimbolt de Xishuangbanna, com una petita Gàl·lia en mig de l’imperi. S’ha de dir que la imatge impressiona. Nosaltres, que com a molt estem acostumats a la ruixada, veure desenes de milers de persones, a l’uníson, remullant-se mútuament, entre grups, entre individus, des de cotxes i motos i cap als cotxes i motos, en un ambient festiu, sense males cares, ni crits, ni recriminacions o baralles, ens va impactar positivament. A la plaça principal, de tanta aigua, la gent agafava les galledes directament de terra o hi carregava els seus sacs per a poder seguir la festa. Xops a més no poder, vam fer un llarg camí, on encara vam haver de lliurar alguna que altra batalla, fins a casa.

Al vespre, ja dutxats i canviats de roba, cercant un local on sopar, vam haver de girar cua diverses vegades perquè la festa encara seguia i el col·lapse de trànsit a la ciutat era monumental. Al final, vam decidir tornar la petita bicicleta elèctrica que utilitzàvem per moure’ns i anar a sopar al costat de l’hotel. De manera inesperada havíem aconseguit mantenir-nos secs i, ben sopats, ens disposàvem a recórrer els pocs metres que ens separaven de la nostra habitació. Tanmateix, al restaurant on teníem costum d'esmorzar hi havia muntada una vetllada amb la família Dai que el regentava i uns amics. Malgrat que vam intentar declinar la invitació de totes les formes possibles (l’endemà ens havíem de llevar a les sis del matí i acabàvem de sopar) no vam tenir més remei que seure a la taula, menjar i, sobretot, beure. No cal dir que el que va començar com a petites remullades va acabar en una guerra d’aigua sense quarter i, tots nosaltres entaforats dins del cubell d'aigua de dimensions piscinesques. Xops, panxacontents, alegres i agraïts vam enfilar cap a l’hotel. Això sí, l’endemà, malgrat la calor tropical, la roba era encara ben molla…

Per cloure aquesta primera crònica sobre el Yunnan, adjuntem un text que la Cristina va publicar a xarxes sobre les sensacions viscudes viatjant per la Xina:

De vegades no t'adones de com n'estàs d'influenciada per certes idees fins que et trobes la realitat de cara. Això ens ha passat a la Xina, i mira que som persones amb pensament crític que contrasta i no es creu el primer que escolta. Des d'occident s'han invertit molts esforços en demonitzar una estructura política i social, que ni defensarem ni criticarem perquè no tenim prou coneixements per a fer-ho, però que després de dos mesos de ser-hi, podem dir que la realitat s'allunya molt del que sempre s'ha explicat. 

Tot i que dos mesos són molt poc temps per conèixer un territori tan gran com és la Xina, una mica sí que l'hem pogut explorar. La zona que hem conegut és al sud-oest, la menys poblada del país: Yunnan (que limita amb el Tibet, detall important perquè comporta restriccions que afecten a la mobilitat), Guizhou i Guangxi. En aquestes regions hi cohabiten una tercera part dels grups étnics que poblen el país, pel que són culturalment molt diverses i molt visitades pel turisme intern. Les persones amb qui ens hem anat creuant, gent de diversos indrets de la Xina, se senten orgulloses del seu país. Sentiment d'orgull molt relacionat amb el que han aconseguit en poc temps: la Xina ha estat capaç de treure a centenars de milions de persones de la pobresa en poques dècades i avui gran part de la població xinesa gaudeix d'uns estàndards de vida que, en molts casos, són superiors als de casa nostra. La gent té accés a l'habitatge, fins i tot les rendes més modestes poden permetre's comprar-ne un, així com també comprar un cotxe o anar de vacances. Sanitat i educació pública funcionen i són de qualitat. A nivell d'infraestructures és pura enveja, sobretot la xarxa ferroviària: ràpida, puntual i econòmica. I les ciutats, lliures de fums per la majoria de vehicles elèctrics. 

En relació a la vessant social, la gent té accés a la informació, està hiperconnectada i utilitza xarxes socials; poden viatjar, sortir i entrar del país quan volen; es fomenta que la gent es reuneixi i faci activitats grupals. Tot plegat trenca amb la imatge que tenim d'una dictadura. La Xina sorprèn i també enamora.